El barri de Lamine Yamal Nasraoui, Rocafonda, a Mataró, és el meu, el de la meva infantesa. Hi vaig viure fins als 10 anys, en un pis comprat pels meus pares, emigrants procedents d’Extremadura, com tants d’altres, en els primers anys setanta del segle XX. Torno a Rocafonda molt de tant en tant. Encara hi resideixen alguns familiars meus. En aquells temps, Rocafonda era un dels barris que nodrien de treballadors el pulmó industrial de la capital del Maresme, especialment el tèxtil, les grans fàbriques com l’Abanderado —l’impressionant edifici de la qual encara existeix—, can Marfà —pura revolució industrial primigènia—, can Gassol —la de les famoses mitges dels anuncis de la tele en blanc i negre—, o els tallers Abril —on fabricaven i venien tricotoses, telers mecànics, a mig món—, entre tantes i tantes altres. Altrament, el barri estava ple de botigues i bars que donaven fe de la puixança d’aquella aristocràcia obrera que a cop d’hores i penes va prosperar en una Catalunya de capitans d'indústria i gent de mirada llarga, i no de cervell estret, que era un motor en marxa les 24 hores del dia.

A Rocafonda, la majoria de la població era immigrada d’Andalusia o Extremadura. No sé si al bloc del carrer Mèxic on vivien els meus avis paterns encara hi resideix aquell veí de l’últim pis, al qual coneixien afectuosament per “el catalán” —era l’únic catalanoparlant de la comunitat—. O la nostra veïna del pis del carrer Colòmbia: a les festes d'aniversari de les seves filles vaig escoltar per primera vegada discos en llengua catalana. En general, si bé la crisi dels anys vuitanta (fallides d'empreses, atur, heroïna, quinquis) va castigar totes les perifèries mataronines, a Rocafonda funcionava l’ascensor social. Una part dels emigrats —no dic que tots, ni molt menys— es podien permetre enviar els seus fills a les escoles del centre de Mataró, com ara l’Escola Pia de Santa Anna, la meva, amb la pretensió que aprenguessin el català i estudiessin. Era l'alternativa a "el colegio del Gobierno" (tardofranquista), que recordo gris, sinistre. El català era la llengua de molta gent —no tothom— que va ajudar els immigrants quan van fer aquells barris, alguns, com els de Cirera o Cerdanyola, literalment aixecats maó a maó per andalusos, extremenys i castellans que pagaven religiosament el preu de la parcel·la on farien casa seva al pagès o a qui els hi venia. No, no eren exactament colons, tots els que van venir aquells anys a guanyar-se la vida a Catalunya. 

Rocafonda, amb 11.465 habitants empadronats el 2022 —cito dades de l’Estudi de Població de Mataró elaborat per l’Ajuntament— és el tercer barri més poblat de la capital maresmenca després de l’Eixample (32.638 habitants) i Cerdanyola (31.302); el total de la ciutat, vuitena de Catalunya, és de 129.002. Doncs bé, la Rocafonda de Lamine, el joveníssim crac del Barça i heroi de la Roja, ja no és, però, com aquella que vaig conèixer pel que fa al seu paisatge humà; tampoc és el mateix el clima social. El 48,13% dels veïns són nascuts a Catalunya i el 36,02% a altres països. Els nascuts fora de Catalunya però a l’Estat espanyol, com els meus parents que encara hi viuen, són ara el 15,85%. Ja no manen, sociodemogràficament parlant. Naturalment, cal entendre que el primer grup inclou fills de pares nascuts a Catalunya, a la resta d’Espanya i a l’estranger. Quant a les nacionalitats dels veïns nascuts a l’estranger, la més nombrosa és la colombiana, seguida de la marroquina i la gambiana. Així que Rocafonda és ja tant o més de Lamine que meva. Però la Rocafonda d’avui ja no és aquell barri treballador empoderat dels anys setanta: la pobresa d’una part dels veïns, el xoc cultural inevitable i els problemes d’inseguretat i violència associats a col·lectius d'immigrants amenacen de convertir-la en un gueto. Rocafonda és un barri decadent, on molta gent pateix. Una situació que, com en tants altres llocs, pot esdevenir explosiva i caldo de cultiu per a la politització de la xenofòbia i el racisme banal ("Rocamora"). 

La Rocafonda d’avui, ja no és aquell barri treballador empoderat dels anys setanta: la pobresa i els problemes d’inseguretat i violència associats a col·lectius d'immigrants amenacen de convertir-la en un gueto

A Lamine, l'heroi de l'Eurocopa, l'esperança del Barça, com al seu company Nico Williams, pamplonès de pares ghanesos, se l’han fet seu de seguida els polítics que, com el mateix alcalde de Mataró, David Bote, o el també socialista Salvador Illa, hi veuen un exemple de progrés personal i social i un antídot contra el racisme i les exclusions. No ha de sorprendre. Si Jordi Pujol fos president de la Generalitat, m’hi jugo un pèsol que ja s’hauria reunit amb el nou Messi per preguntar-li d’on és i qui són els seus pares, com ha fet, al llarg de la seva vida, amb tants i tants fills d’immigrants, entre els quals m’hi compto. A Lamine també se l’han apropiat de seguida els grans diaris i els polítics espanyols que, en canvi, discuteixen obscenament on envien els projectes de Lamine (o no) que no paren d’arribar a les Canàries, els menors no acompanyats que sovint acaben a Catalunya. 

La reconstrucció de la catalanitat passa una vegada més perquè els Lamine sàpiguin que estan aquí i són d’aquí, no del país del costat

L'àvia de Lamine, Fàtima, la pionera de la família a Catalunya, porta mocador al cap. Però, en aquest cas, no importa. Lamine és un noi de Rocafonda, però, sobretot, és "el moro" com cal, aquest sí. El pot aplaudir des d’un independentista culer fins a un Abascal o un Alvise. Les seves gestes sobre la gespa, l’extraordinari futbol que fa, són un formidable dissolvent de tot pecat d’origen o identitat, de tota pretesa racialitat molesta o que no encaixa. Lamine, fill de marroquí i equatoguineana, criat a la Masia del Futbol Club Barcelona, té per banderes l’espanyola i la del país de la seva mare, que va ser colònia espanyola fins al 1968, l’any en què van néixer servidor. Les banderes que abraça, amb tota legitimitat, només faltaria, també el protegeixen de segons què. Tot (nacionalment) en ordre. A la final de les identitats, guanya Espanya. La victòria a Berlín davant Anglaterra serà, de nou, un eficaç agent d'espanyolització simpàtica i festiva, una eina perfecta per blanquejar un Estat profundament demòfob i al·lèrgic a la diversitat.

Em pregunto, però, si algú explicarà a Lamine que, si ho vol, també pot ser català, llengua que parla però, d’acord amb la situació general, usa més aviat poc. La reconstrucció de la catalanitat passa una vegada més perquè els Lamine sàpiguen que estan aquí i són d’aquí, no del país del costat. A Catalunya això ho feien l'esquerra i la dreta demòcrata dels anys del franquisme perquè els seus líders trepitjaven molts barris, moltes parròquies i moltes associacions de veïns. Ara, la reconstrucció de la catalanitat passa perquè a Rocafonda l’ascensor social es torni a posar en marxa. Passa per posar en valor que abans s’havia d’emigrar de Rocafonda al centre de la ciutat per trobar una escola on aprendre català. Passa perquè les empreses tornin a apostar per la gent de Rocafonda i la gent de Rocafonda es formi per fer empreses. La reconstrucció de la catalanitat passa perquè en aquest país ens tornem a preocupar més de cap on va la gent que d’on ha vingut. Sigui dit sense ànim d'ofendre ningú, a Catalunya falten Pujols i sobren Orriols.