Avui estem més informats que mai, però anem totalment desorientats. És la conclusió del filòsof Byung-Chul Han, qui a La crisi de la narració (Herder), un dels seus últims assajos sobre la societat actual, analitza com ara tothom parla més que mai de “narratives” perquè, paradoxalment, hem perdut la “narració”, és a dir, aquelles històries que donen sentit i proporcionen identitat. Tot és o narrativa o storytelling, o sigui, l’art de narrar històries com a estratègies per transmetre missatges de manera emocional, però darrere dels quals només hi ha el buit, argumenta. La política, afegeixo, en fa un ús i abús d’aquesta tècnica: només cal recordar la famosa carta de Pedro Sánchez d’ara fa un any en què va insinuar una dimissió com a president del govern espanyol amb un discurs de llagrimeta que apel·lava a les emocions de l'electorat socialista davant el setge mediàtic, polític i judicial per les acusacions a la seva dona, Begoña Gómez. Que la martingala epistolar de Sánchez coincidís amb l’inici de la campanya electoral catalana que hauria de portar Salvador Illa a la presidència de la Generalitat només va ser pura coincidència.   

Han explica que les narracions generen comunitat, encenen focs de campament al voltant dels quals la gent s’aplega per escoltar històries, mentre que l’storytelling només crea communities, comunitats-mercaderia, grups de consumidors, persones aïllades davant la pantalla digital.  D’acord amb l’esquema del pensador coreà afincat a Alemanya, podríem dir que el catalanisme hauria passat de ser una narració potent, que va articular la recuperació de l’autogovern català i va tenir el seu clímax en el procés independentista, a una narrativa desfibrada, sense esma. Les apel·lacions a l’esperit de l’1 d’Octubre que es fan des de Junts, l’ANC, Òmnium, així com des de l’independentisme abstencionista, emprenyat i desconnectat dels líders i els partits, o les al·lusions retòriques d’ERC a la independència, remeten a una mera narrativa gastada, a un storytelling que ja no ven; que no mobilitza sinó més aviat tot el contrari. Que Junts investís Pedro Sánchez i que ERC fes el mateix amb Salvador Illa mentre l’amnistia continua sense aplicar-se i els trens de la Renfe ni funcionen ni han estat encara traspassats a la Generalitat tampoc ajuda a refer el guió de la independència i remuscular el moviment i el relat. Un relat poderós i efectiu, que no fa tant de temps mobilitzava centenars de milers de persones al carrer i que va activar tots els aparells repressius de l’Estat espanyol contra la pretensió majoritària dels catalans de decidir el seu futur com a nació a les urnes.    

Pot semblar cursi, o caspós, però, per a molta gent, la Catalunya del Barça i la Moreneta era una Catalunya perfectament reconeixible com a país, com a projecte i com a relat, una història i un motor en marxa

Les victòries del Barça d’aquest cap de setmana a la final de la copa de Sevilla, davant la supèrbia del Real Madrid, i la lliçó de futbol de l’equip femení al Chelsea al seu feu de Stamford Bridge; així com la històrica sortida en processó de la Marededeu de Montserrat, la primera del segle XXI, recapitalitzen la catalanitat i la narració del catalanisme perquè reconstrueixen la comunitat. Vet aquí el poder dels símbols. El Barça significa victòria, esportiva i de país, siguis o no blaugrana; la Moreneta relliga el present amb una tradició mil·lenària, siguis o no cristià. El club blaugrana i la patrona de Catalunya donen continuïtat a una història, amb principi i final, que és l'oposat al bombardeig fragmentari i acumulatiu d’informació sense direcció de què parla Han. El Barça triomfant i la Moreneta viva permeten, de nou, fer foc de camp. Als anys setanta, molts nanos teníem a l'habitació un pòster del Barça de la final de Basilea i un mapa il·lustrat de les comarques de Catalunya amb la Moreneta en posició destacada (crec que els regalaven les caixes d'estalvi). Pot semblar cursi, o caspós, i se n'ha fet befa en molts moments i, en certa manera, és bo que se n'hagi fet; però, per a molta gent, la Catalunya del Barça i la Moreneta era una Catalunya perfectament reconeixible com a país, com a projecte i com a relat, una història i un motor en marxa. 

De l'esmorteïda narrativa independentista d’ara mateix s'espera més aviat poca cosa, poca capacitat de transformació real. El repte per a Junts, ERC, la CUP, Òmnium o l'ANC és recuperar el fil d'una història amb principi i final, la legítima aspiració a la plenitud de Catalunya, una narració i un relat clarament guanyador. Ni la deriva etnicista en què sembla haver caigut una part del moviment independentista, que mira cap a Aliança Catalana com a presumpta nova eina rupturista, ni, per motius obvis, la narrativa desnacionalitzadora del Govern de Salvador Illa, permetran recuperar la unitat civil entorn d'un projecte de país que no renunciï a res. L’abrasiu storytelling antiimmigrants d’Orriols i el desacomplexat programa reespanyolitzador d’Illa no construeixen comunitat, sinó que afegeixen fractures a una societat ja prou dividida i desorientada.