Amb una celeritat sorprenent, gairebé obscena, no havien passat ni dues hores des que es va fer públic el sí ajustat de la militància d’ERC (53,5% sí, 44,8% no) a la investidura de Salvador Illa com a president de la Generalitat, que ja apareixien a la xarxa X membres dels republicans culpant Junts de la sobirana decisió que només a ells corresponia i havien pres. L'aval al candidat del PSC que, al seu dia va defensar amb urpes i dents l’aplicació del 155; que mai —que se sàpiga— va visitar Oriol Junqueras a la presó i que, de fet, va enviar la seva segona, Lluïsa Moret, a Ginebra, a negociar la seva investidura amb Marta Rovira, venia a ser la conseqüència de la sortida de Junts del govern Aragonès! Efectivament, deien aquestes veus, els juntaires havien de callar perquè havien abandonat ERC al Govern, quan, comptat i debatut, va ser ERC, qui, va veure l’ocasió per aconseguir el 100% del control del Consell Executiu —que encara avui manté—, aprofitant l’amenaça de qüestió de confiança de Junts per incompliment dels acords i va expulsar el vicepresident Jordi Puigneró. Un cop d’autoritat del president Aragonès que, certament, va precipitar el triomf dels partidaris de la ruptura (55,73% a favor davant d’un 42,39% que volien mantenir-se al Govern) en la consulta dels juntaires. La llista de greuges contra Junts que, segons aquestes veus d’ERC, legitima o justifica el sí a Illa no para de créixer. L’última perla d’aquesta verborrea sectària i intoxicadora consisteix a culpar el president Puigdemont de la seva pròpia detenció, molt probable, com ell mateix ha reconegut, si assisteix al ple d’investidura d’Illa, per les “llacunes” suposadament permeses per Junts en la negociació de la llei d’amnistia. Els mateixos que acusaven els juntaires de retardar innecessàriament l’aprovació d’aquesta llei —en un intent de blindar-la al màxim de les ingerències de la justícia més combatent del Reino, aquesta mena de Brunete togada que comanden els Llarena i els Marchena—, ara se les componen per carregar-los el mort d’un eventual arrest i empresonament del president a l’exili.

Salvador Illa serà president gràcies als 42 diputats del PSC que encarnen la seva victòria (insuficient) a les urnes; dels 6 dels comuns amb què, a diferència d’ERC, ha escenificat ja l’acord respectiu —Jéssica Albiach es deixar estimar per ocupar una vicepresidència al nou Govern— i, és clar, i sobretot, pels 20 d’ERC, si és que no hi ha un gir de guió d’ultimíssima hora. Amb els republicans, Illa ha pactat un acord presentat com a històric, quant al finançament de Catalunya, que, i per més que ho proclami, i, a més a més, és normal que sigui així, serà incapaç de complir, senzillament perquè no depèn d’ell, sinó de Pedro Sánchez i els barons de l’etern cafè per a tothom del PP i el PSOE. És un text aparentment ambiciós —en realitat, un retorn a l'Estatut sorgit del Parlament el 2005—, però faltat de garanties de compliment, desplegament i aplicació efectiva. Algú pot garantir que, d’aquí a un any, la del 2025 serà l’última campanya de la declaració de la renda controlada per la Hisenda espanyola a Catalunya, com assegura el document? Qui més qui menys sap que el (mal) anomenat concert econòmic o finançament singular català que tant excita —com sempre— els representants polítics de les elits extractives del sistema autonòmic espanyol és una gran incògnita dibuixada en l’aire.

L’última perla de la verborrea sectària i intoxicadora d'un sector d'ERC consisteix a culpar el president Puigdemont de la seva pròpia detenció

Més enllà de la raó aritmètica, òbvia, Salvador Illa serà president gràcies a la dimissió massiva d’una part de l’electorat independentista que va castigar amb l’abstenció i el desinterès els gestors del procés i, més en concret, gràcies a la història de rancúnies, ressentiments, odis i rivalitats que presideix la relació entre ERC i Junts —“converJunts”, com els anomenen des dels republicans— des dels temps del primer tripartit. La fractura amb aires caïnites entre Junts i ERC, ERC i Junts, és l’autèntic detonant del nou cicle polític, no cap voluntat col·lectiva de canvi clarament majoritària. Si fos així, l’opció Illa, que legítimament es reivindica com la proposta guanyadora i de canvi, no necessitaria 26 diputats d’altres grups a banda dels 42 del PSC per assolir la presidència. És justament el contrari del que diuen i escriuen els qui ja se les prometen felices amb el nou ordre, inclosos molts càrrecs dels republicans, lògicament interessats a mantenir el seu estatus i nòmina governamental.

En qualsevol cas, la jugada va molt més enllà de la investidura de Salvador Illa. Una vegada més, ERC es confirma, i Pedro Sánchez se n’ha adonat, com la palanca imprescindible, el soci estratègic clau, perquè el PSC governi Catalunya. I una vegada més, s’evidencia que la condició sine quan non perquè això passi és la divisió, la pugna a mort, entre ERC i l’espai postconvergent. Si ERC i Junts s'entenen, fins i tot si no sumen majoria, com ara al Parlament, això no passa: la porta oberta per al PSC es tanca.

Una vegada més es confirma que ERC és la palanca imprescindible perquè el PSC governi Catalunya, gràcies a la pugna a mort entre els republicans i Junts

Malgrat que molts sostenen, instal·lats en el ressentiment, que la culpa va ser i serà sempre de Junts, divendres va ser un dia trist per a molts militants d’ERC. Fins i tot de ràbia, com em confessava un dels que acabaven de votar a la consulta interna, convençut que el no se’n sortiria. Però, més enllà d’ERC, i de Junts, també ho va ser per a molta gent sincerament compromesa, primer de tot, amb la llibertat de Catalunya. En general, ningú no ha vist cares de celebració ni a la direcció dels republicans, ni tampoc dels socialistes, per més que som en un d’aquells moments que se solen considerar històrics en l’esdevenir dels països i les societats. A tot estirar, podríem parlar d'un trist o gris moment històric. El clima del nou temps que obrirà el primer president de la Generalitat no sobiranista no té res a veure amb la satisfacció que fa dues dècades, en els primers moments, van saber transmetre a la ciutadania els líders del Govern Catalanista i d’Esquerres de Pasqual Maragall, Josep Lluís Carod-Rovira i Joan Saura, el primer tripartit. Bé, Jéssica Albiach, la líder dels comuns i tercera pota de l’acord, sí que riu.