A l’altra banda del riu, a la ribera dreta del Túria, hi ha la pedania de la Torre, una de les poblacions més devastades per la Dana de mort a l’Horta Sud de València, on van trobar vuit persones ofegades en un garatge. A la banda des d’on em situo mentalment quan escric aquest article, l'oposada, just davant, viu el meu fill. A vegades, la vida i la mort depèn de si estàs a aquest costat o a l’altre de la línia en el moment oportú o en el moment més desafortunat. No gaire lluny hi ha Paiporta, on, que se sàpiga, han mort 60 persones, d’un total de 214 a les comarques de València. El desbordament de la rambla de Poio, que, provinent de Torrent, també travessa Paiporta, va precipitar la catàstrofe. La falta de pluja a la zona mentre l’aigua avançava per la llera va poder confondre en aquell moment molta gent, de manera letal. S’acumulen les evidències, però, que altres, més aviat de corbata, puro i despatx oficial, sembla que viuen en la confusió permanent, una confusió les conseqüències de la qual han estat mortals.
La natura, ni l’encerta, ni s’equivoca. Malgrat la tendència que tenim a atribuir qualitats humanes a les coses, no podem exigir a la natura que es comporti. Que no faci mal. Ho podem demanar, sí, com podem demanar que tinguem sort i no ens caigui un llamp damunt la closca. Entre la natura i nosaltres situem la divinitat: per això fem processons o implorem a la marededeu que faci ploure quan hi ha sequera. Però no podem portar la natura als tribunals quan mor gent arran d’una tempesta descomunal, per més letal que sigui. Ni tampoc a una escola de reeducació perquè, com cantava Raimon, a València, i, en general en la nostra costa mediterrània, la pluja no sap ploure. Tampoc podem detenir i portar a judici les eines amb què els metereòlegs fan la seva feina si erren les dades per construir una predicció. Per contra, el fet que la ciència i la tecnologia l’encertin, com va succeir amb les alertes de la Dana, i els avisos d'un metereòleg linxat a les xarxes, tampoc no garanteix automàticament que les coses funcionin: que qui pren les decisions, els polítics, els responsables de protegir la vida i la seguretat de la gent, actuïn com cal. Als algoritmes els falta món, context, realitat.
Entre la primera alerta de la Dana a l’àrea de València emesa per l’Agència Estatal de Meteorologia (AEMET), abans de les 8 del matí de dimarts passat, i l’avís de la Generalitat valenciana rebut als mòbils, passades les 8 del vespre, van transcórrer 12 hores. 12 hores letals en què hi havia gent fent vida normal mentre altres s’ofegaven, com si visquessin en universos paral·lels, desconnexos. Llevat de la Universitat de València, que va tancar portes, com també la televisió À Punt, que va interpretar correctament l’amenaça, res no es va aturar. La política ayusista del tot obert, és a dir de la llibertat de l'amo perquè el negoci continuï funcionant passi el que passi, ja sigui la pandèmia de covid o la pitjor riuada del segle, ha tornat a deixar un rastre de mort. De gent atrapada en botigues i centres comercials inundats. Que no van poder anar a casa perquè no els van deixar plegar abans. I perquè el govern valencià ho va permetre. L'ayusisme, i aquell tuf franquista d'amagar el que convingui sota la catifa, o la llosa, o la cuneta. El PP, com ha escrit Jofre Llombart aquí, té un problema amb la veritat. I és un problema heretat.
El president de la Generalitat Valenciana, Carlos Mazón, va fer unes declaracions cap a les 13h del dimarts, difoses poc després pels seus equips de xarxes socials a X, en què desactivava l'alerta d'emergència greu que no va declarar en assegurar que el temporal amainava i s’anava en direcció serrania de Conca. Ni una cosa ni l’altra van ser certes. Que Mazón esborrés després la piulada la converteix en la prova del delicte. Quan la incapacitat, en aquest cas per interpretar una alerta de Dana destructiva i avançar els escenaris previsibles de l’acció de la natura en una zona mediterrània i un entorn urbà de forta densitat poblacional, es transforma en negligència amb resultat de morts, de centenars de morts, els tribunals han d’obrir les portes. Han d'actuar d'ofici. Mazón i el seu responsable d’emergències, Emilio Argüeso, que dimecres, en ple caos, únicament va celebrar una reunió amb el cap del servei d’espectacles públics, activitats recreatives i festes taurines, han de respondre davant la justícia de la seva actuació criminal. La natura i les màquines no poden respondre dels seus actes, els éssers humans sí.
La política que no és política, sino mer càlcul i maniobra permanent, potser serveix per guanyar eleccions, però no per salvar vides
Després de l’horror, l’abandonament. “Aquí no ha vingut ningú a ajudar-nos”. El fill de qui això escriu va pujar a Catalunya a carregar el cotxe amb amics i pales per anar ajudar els seus veïns valencians, com han fet tants i tants altres voluntaris. El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, i la seva ministra de Defensa, Margarita Robles, han trigat dies a decidir-se a enviar un contingent massiu de militars, policies i guàrdies civils acord amb la magnitud de la tragèdia per rescatar gent que potser encara sobreviuen als garatges negats, accelerar les complexes tasques de neteja de runa, moure els milers de vehicles amuntegats per la força de l’aigua que obstrueixen els carrers, reconstruir ponts i carreteres o evitar els pillatges nocturns.
I l'explosió de ràbia. En una visita plantejada de nou tard i pèssimament, els reis d’Espanya, Felip VI i Letícia, i els presidents Sánchez i Mazón, han estat escridassats aquest diumenge a la zona zero de Paiporta per veïns indignats, que els han llençat fang i amenaçat amb pals. Escortes i policies a cavall a penes han pogut protegir-los de la santa ira de la gent. D’una gent que s’ha reconegut com a poble. Sánchez ha hagut de sortir de la tensa escena literalment per cames mentre els monarques, tacats de fang, amb Mazón patèticament amagat darrere del Rei, han aguantat la duríssima conversa, cara a cara, amb alguns dels afectats. "Se sabia, se sabia". “Assassins, assassins". El poble assenyala, acusa. El poble, contra els criminals.
De la biopolítica, que va sostenir l'estat de benestar perquè posava en el centre la vida, retrocedim cap a la tanatopolítica, la que produeix mort. La política que no és política, sino mer càlcul i maniobra permanent, la política de mirar cap a una altra banda, potser serveix per guanyar eleccions, i fer més rics a alguns, però no per salvar vides. Aquesta política mata.