En aquest país desorientat i sectaritzat n’hi ha que es passen el dia assenyalant Twitter i la resta d’espècies de l'oceà digital con un niu de desinformació, mentides i fal·làcies de tota mena però són els primers a engegar el piulador, com posseïts, quan algun esdeveniment o revelació sacseja la xarxa com si hi hagués caigut una tonyina de 300 quilos, i, de retop, els “seus” es queden amb el cul a l’aire. De seguida, la qüestió, l’assumpte lleig, es converteix com per art d'encanteri en cosa de tots, amb la conseqüència que “els meus”, a tot estirar, només han estat uns dels que passaven per allí. I si ells no ho han vist, o, ailàs, han estat els primers a obrir les aixetes, tampoc ho han fet els altres i qui dia passa, cove omple. Si fa no fa, aquesta ha estat la reacció de certs entorns partidaris i mediàtics davant les revelacions del diari Ara sobre les llicències per edat o prejubilacions del 100% del sou i sense treballar concedides amb total opacitat a alts funcionaris del Parlament des del 2008 i que -retallades de 5 a 3 anys- la Mesa de la Cambra va ratificar el desembre passat.
Però, com és possible que hagi passat? A l’hora de determinar responsabilitats, l’operació mal de molts guany dels espavilats ha aconseguit fixar el frame a l’opinió pública que cap responsable polític o partit en concret no en té la culpa. Però va ser sota la presidència d’un polític d’ERC, Ernest Benach, en l’època del primer tripartit d’esquerres, que es van començar a dispensar els retirs d’or i és sota l’actual presidència, al davant de la qual hi ha la candidata de Junts a la Generalitat a les passades eleccions, Laura Borràs, que s'aboliran si es compleix l’últim acord de la Mesa del Parlament. Entre Benach i Borràs han passat 18 anys i una presidenta del Parlament de CiU -llavors dirigent d’Unió- Núria de Gispert; una de Junts pel Sí -i membre d’ERC-, Carme Forcadell, i un altre polític d’ERC, i actual conseller d'Empresa i Treball, Roger Torrent. Si bé cap d’ells va fer res davant l’escandalosa anomalia, tampoc no és menys cert que els que sovint es presenten com el partit més honest de Catalunya, ERC, els abanderats de les “mans netes”, han mirat cap a una altra banda, o no hi han trobat res d'estrany, exactament com aquells, ahir els “convergents”, avui els “juntaires”, als que sovint assenyalen com a corruptes. I, per descomptat, a més de presidents i presidentes d’ERC, CiU, Junts pels Sí i Junts per Catalunya, a l’òrgan de govern de la Cambra hi ha hagut membres de gairebé tots els partits, des d’Iniciativa per Catalunya a Ciutadans passant pel PSC i el PP, la qual cosa encara fa més gran el descomunal despropòsit.
Del repartiment solidari de responsabilitats tampoc se'n pot escapolir l’espai de l'esquerra alternativa -abans representat per Iniciativa per Catalunya i avui pels comuns-, els dirigents del qual es vanten d’actuar per tallar de socarrel qualsevol possible cas de corrupció a les seves files, encara que, com s’ha vist amb la citació judicial a l’alcaldessa Ada Colau, si convé facin paper mullat del seu propi codi ètic sense cap mania. Nogensmenys, el silenci més significatiu sobre els privilegis salarials dels alts funcionaris del Parlament durant tots aquests anys és el dels partits guardians del sistema: el PSC, i, especialment, el dels grans escrutadors i fiscalitzadors de les corrupteles de l’autonomia, això és, el PP i Ciutadans. L’escàndol de les jubilacions daurades del Parlament evidencia els greus dèficits democràtics, de control i transparència, que reprodueix el subsistema autonòmic català des de fa 40 anys, a imatge i semblança del sistema polític espanyol i les seves estructures profundes, això que s’ha anomenat el deep state.
Mentre el deep state espanyol ha blindat a sang i foc l'estructura de l'estat a costa del que fes falta durant els últims 300 anys i fins avui, el nostre deep state autonòmic es conforma amb jubilar-se d'hora amb el 100% de la pagassa que cobra cada mes
Com ha explicat l’ex vicepresident del Parlament Josep Costa (JxCat), qui assegura haver alertat Torrent al seu dia de les martingales, són els secretaris generals de la Cambra els qui haurien aprovat d’amagat les llicències per edat. Imma Folchi -la primera a validar el règim especial- i el seu successor, Pere Sol, se’n van beneficiar a raó de 10.000 euros mensuals. El dubtós sistema de prejubilació també el va mantenir Xavier Muro, conegut per la seva escrupolositat i bel·ligerància amb el desplegament parlamentari del procés i l’oberta cooperació amb algunes de les mesures de la repressió posterior. Així, el gener del 2020, Muro va retirar l’acta de parlamentari al president de la Generalitat, Quim Torra, adduint que només complia l’ordre de la Junta Electoral. Torra va demanar que se’l destituís però Torrent ho va rebutjar, així com també empleats i lletrats de la Cambra. A Muro el va cessar Borràs, qui va situar en el seu lloc Esther Andreu, l’actual secretària general.
És obvi que el secretari o secretària general és una peça clau sobre la qual pivoten un munt de decisions que el converteixen a la pràctica en un contrapresident o contrapresidenta del Parlament, legitimat tant pels polítics que el proposen com pels funcionaris que configuren el seu equip. És cert que poden perdre el càrrec, que és de confiança de la Mesa, però mentre els polítics passen, els alts, mitjans i baixos funcionaris del Parlament i altres òrgans de l’administració, també la local, continuen. Mentre el deep state espanyol ha blindat a sang i foc l'estructura de l’estat a costa del que fes falta durant els últims 300 anys i fins avui, passant per sobre de la democràcia, la llibertat, els drets socials i econòmics o les llengües i cultures de minories nacionals, el nostre deep state autonòmic es conforma amb jubilar-se d'hora amb el 100% de la pagassa, de la morterada que cobra cada mes. A partir d'auxiliars d'uixer, 3.800 euros.