De tots els discursos, frames, relats o, com en diuen ara, narratives, que l’actual poder polític a Catalunya, gestionat pel PSC de Salvador Illa, podria haver escollit per dibuixar l’etapa del postprocés, segurament va triar la més categòrica i arriscada: “normalitat”, “normalització”. Els spin doctors o estrategs de la cosa, els guardians de la idea, podrien haver parlat de “reconstrucció”, de “recuperació”, de “represa”, de “renaixença”, de “nou inici”, o, simplement, de “nova etapa”, de “nova era”, de “nou temps”. Però no, van triar “normalitat”, “normalització” i, amb això a) van estigmatitzar mig país, la Catalunya indepe, com a responsable per activa o per passiva de l'“anormalitat” del procés, la qual cosa ha disparat els nivells de mala llet del personal fins a cotes desconegudes i b) s’han posat la soga sota el coll perquè resulta que la “normalitat” és impossible en un país que està, per dir-ho de manera suau, sota sospita permanent, mani qui mani, Salvador Illa inclòs. I que, per acabar-ho d'adobar, vol tornar a ser la locomotora econòmica d'Espanya però els trens no funcionen.

La polarització creixent de la societat catalana entorn de qüestions com la immigració, el futur de la llengua, la guerra de gèneres, els preus de l’habitatge o la precarització dels horitzons de vida de les classes mitjanes i les generacions més formades de la història, no és exclusiva de Catalunya sinó un reflex de la crisi d’Europa i Occident en un món on ja no sabem qui són els bons i qui els dolents. Però el fenomen també té una variable estrictament local. Quan tu decretes la “normalitat”, proclames que venim d’un temps “anormal”, la qual cosa no contribueix a “unir”, primer verb de la divisa del president Illa: “unir i servir”, sinó tot el contrari. Estàs dient que mig país gasta un cervell de mida de mosquit, l’estàs enviant a la paperera de la història, després que milions de persones es mobilitzessin per un objectiu plenament democràtic, assolir la màxima sobirania en la forma d’un Estat independent i mitjançant un mètode tan democràtic com una votació lliure en un referèndum. Quan tu condemnes mig país a l'“anormalitat” no és estrany que una part, la que practica l'abstenció militant, la que se sent traïda pels seus líders, es desentengui (més) de la política. I una altra part se’n vagi amb els “salvadors” de Catalunya, els del “volem expulsar” o “la Catalunya dels 2 milions”. Esclar que, en realitat, si tot això passa en el camp dels teus adversaris, t’ha tocat la loteria: l’abstencionisme dels emprenyats amb el procés per una part i els seduïts per la deriva etnicista per l'altra, esmicolen l'antic bloc independentista i consoliden el govern “normalitzador” d’Illa.

Catalunya continua sent un país tractat de sospitós, de perillós, d’anormal, bé es proposi fer la independència o torni a l’autonomisme

El discurs de la normalització ha facilitat el retorn de la bandera espanyola a actes i seus de la Generalitat, el restabliment ple de les relacions amb la monarquia de Felip VI, i, ara el retorn de la Caixa, amb la Fundació i Criteria, però sense CaixaBank, la qual cosa és sens dubte una bona notícia per a un país on la iniciativa i els inversors locals tradicionals abaixen més persianes que no pas les aixequen, ja des de molt abans del procés. Però resulta que Catalunya continua sent un país que el poder espanyol tracta de sospitós, de perillós, d’anormal, bé es proposi fer la independència o tornar a l’autonomisme. Si durant el procés independentista el maltractament es va evidenciar amb una repressió fora de tota mida, de la qual encara arrosseguem una amnistia inaplicada i suspesa pel colpisme judicial, amb el retorn de la política autonomista torna el discurs catalanòfob més pur. En són una prova les reaccions de la dreta i part de l’esquerra espanyola a la negociació de la quitança del deute autonòmic liderada per ERC, malgrat tenir caràcter de cafè per a tothom, preludi del que succeirà quan es posi en marxa la negociació del nou finançament. I, els últims dies, la carregada contra el pacte per delegar les competències d’immigració negociat per Junts amb el PSOE. El català insolidari (Ayuso), supremacista (Moreno Bonilla) o racista (García-Page, Ione Belarra) ha agafat el relleu de la figura del català colpista amb què es va perseguir i castigar els líders del procés i es va col·locar en la diana mig país pel sol fet d’aspirar democràticament a la independència. O potser el PSC, el PSOE o el Tribunal Constitucional tenen alguna via alternativa per garantir que, si una majoria democràtica així ho expressa, Catalunya pugui ser un Estat independent?

El desastre de Rodalies és una manifestació palmària del racisme d'Estat amb què els poders espanyols proven de mantenir Catalunya a la cleda

Liquidat el procés, el cofoisme de la "normalització" se sustenta en un racisme d’Estat que fa dels catalans una minoria molesta i problemàtica que s’ha de mantenir sota control. Aquesta forma de racisme es manifesta en el maltractament econòmic a Catalunya, l’espoli fiscal i la desinversió crònica, i el menyspreu moral, amb la caricaturització del català com el vell esclavista que ara pretén controlar qui entra i surt del seu país. El desastre de Rodalies, que ha proporcionat aquest cap de setmana imatges tercermundistes que formen part de la realitat quotidiana dels usuaris, pocs dies després de l’enèsim anunci d’acord, entre ERC i el PSOE, per traspassar el servei a la Generalitat, és una manifestació palmària del racisme d’Estat amb què els poders espanyols proven de mantenir Catalunya a la cleda. Exagera l'articulista? Provem de fer-nos algunes preguntes.

Serien tractats de la mateixa manera infame i vexatòria, com si fossin mer bestiar, els usuaris dels trens de Rodalies Catalunya si fossin els de Cercanías Madrid? Es rebel·larien els sindicats de la Renfe i Adif, que ara amenacen de col·lapsar una mica més el servei amb 7 dies de vaga, si en lloc del traspàs a la Generalitat es fes a la Comunitat de Madrid? Es titllaria de "lladres" o "vampirs" els madrilenys pel sol fet de reclamar les inversions imprescindibles per millorar una infraestructura obsoleta si parléssim de les línies ferroviàries que conflueixen a la capital espanyola en lloc de les que connecten amb Barcelona? Vet aquí algunes preguntes que un Govern com el de Salvador Illa, que es proposa “servir” els catalans, hauria de posar cada dia sobre la taula en els seus tractes amb la metròpoli ferroviària, la mateixa que, davant el desastre, es limita a prometre més atenció a l'usuari. No havíem quedat que tot rodava tan bé amb el nou Govern postprocés? Que fer més (bona) gestió i menys gesticulació èpica ens portaria molt més lluny? Però si no hi ha manera ni d'arribar a l'hora a la feina! Si més no, compte, president, perquè el tren de la normalitat comença a semblar-se als de Rodalies.