Fa 50 anys es va celebrar a Montserrat, encara en la clandestinitat, i aprofitant una trobada de la directiva i les penyes blaugranes en motiu del 75è aniversari del Barça, la 1a assemblea de Convergència Democràtica de Catalunya, el futur partit de Jordi Pujol, i que seria, al capdavall, la formació política que durant més temps ha governat el país. Ho va fer com a CiU, en coalició amb Unió Democràtica de Catalunya, durant 23 anys, en l’etapa Pujol; i del 2010 al 2016 amb Artur Mas, fins al trencament amb Unió i la formació de la coalició Junts pel Sí amb ERC. El gen convergent, si bé en el segle XXI ha evolucionat des de la teoria i la praxi nacionalista-autonomista al sobiranisme-independentisme a partir del fracàs de la reforma de l’Estatut (2010), ha sobreviscut al partit i a la crisi de la deixa, la confessió de Pujol sobre els diners d’Andorra, que va portar a la dissolució de la formació el 2016. Enmig de les tensions del procés sobiranista, el que se sol denominar la postconvergència, que va bascular del PDeCAT a Junts per Catalunya, va governar del 2016 al 2017 amb Carles Puigdemont, i, després del parèntesi repressiu de la intervenció de la Generalitat arran de la proclamació d’independència, amb Quim Torra, del 2018 al 2020. En esperit, més que en obra, fins i tot el primer president d'ERC des de la República, Pere Aragonès (2021-24), va exercir de convergent.

La Catalunya contemporània, la del desplegament de l’autonomia, el primer autogovern des de la derrota republicana a la Guerra Civil, no s'entén sense Convergència. Tampoc s'entén sense Convergència, en molt bona mesura, l’Espanya de la post-transició, en la qual Pujol i CDC/CiU, amb Miquel Roca i Josep A. Duran i Lleida, van jugar un paper clau, determinant, tant en la qüestió del plet amb Espanya, com en l’estabilització política, econòmica i social de l'Estat. Per això Pujol, amb 94 anys, lamenta que "ara, no se'ns respecta".

Avui, Carles Puigdemont, però també Oriol Junqueras i Salvador Illa, firmarien per reunir no només el poder que va aconseguir Convergència sinó per tornar a la Catalunya previsible que, des del govern autonòmic i els municipis majorment de la Catalunya rural o extrabarcelonina, van articular els convergents, amb totes les seves llums i ombres. Convergència és el mirall trencat i el forat obert, la gran absència, en el paisatge polític, social i cultural de la Catalunya del 2024. Des de l’aspiració a ocupar la centralitat del país, fins a la voluntat de reformar Espanya o negociar-hi la sortida, tots els partits que volen tallar el bacallà a Catalunya voldrien ser Convergència. El 3% que va denunciar Pasqual Maragall o la deixa de l’avi Florenci ja no són obstacle perquè el president socialista Illa rebi a la Generalitat Jordi Pujol. En el món de Junts, sovint es diu que Puigdemont mana internament com manava Pujol i és obvi que hi ha una pulsió pujolista darrere la voluntat de poder i lideratge, i redempció, que impulsa Oriol Junqueras per recuperar la presidència d’ERC.

Convergència ressuscitarà el dia que algú torni a tenir clar que el futur és Catalunya, no Orriols ni Illa

El problema per als que volen o voldrien ser com Convergència és doble. En primer lloc, que Convergència no s’entén sense la figura, segurament irrepetible, de Jordi Pujol. I el segon, que no tothom sap plantar el pal del paller de manera que no caigui o, si ve un cop de vent, perdi la palla. En política, això s’aconsegueix amb habilitat, esforç, intel·ligència, cintura, mà esquerra i sort. Però també amb projecte, que vol dir convicció i il·lusió. La CDC de Pujol, des del seu moment fundacional, va saber connectar amb gran part dels segments més dinàmics del país i, alhora, va aconseguir el respecte d’amplis sectors de gent que mai van votar nacionalista. Hi va haver un pujolisme d’esquerres, catalanista, entorn del PSUC i el PSC, i ERC, que mai va votar Pujol; o un pujolisme d’origen immigrant, que tampoc el va votar mai, però tampoc s'hi va mobilitzar en contra, almenys fins a la irrupció del neolerrouxisme de C's, quan Pujol ja no governava. Era la Convergència de Pujol, un partit catch all de manual: nacionalista català, però...; catòlic, però...; liberal, però...; socialdemòcrata, però...; de dretes, però... Un partit que va quadrar el cercle amb èxit segurament perquè el seu fundador sempre va preferir parlar de “construir Catalunya”, és a dir, de futur, que de “reconstruir-la”, o, sigui, d’un passat que havia dut el país a la prostració i l’oblit d’ell mateix durant aquell temps de grisor i resignació, i de l'anar fent en silenci, de la llarga postguerra i la dictadura franquista.

Era un projecte de futur i de país inclusiu al voltant del marc que defineix la llengua, la història i la cultura, la identitat, la nació. El gran risc que es dibuixa ara mateix és que de la crida joiosa, pionera i esperançada del “fer país” i “construir Catalunya”, tan pujolista i convergent com compartida i traduïda en una àmplia aspiració col·lectiva, el país s’aboqui a la frustració, la desesperança, la petitesa i el ressentiment del “salvar Catalunya”. De qui hem de salvar Catalunya? Dels que venen, per més que no ens agradin, o de nosaltres mateixos, que no volem fer-nos agradar? 

Òbviament, no som al 1974. Però el projecte de CDC, mig segle després, pot ser avaluat com un trencament històric amb dues temptacions o pulsions que ara tornen: la de bastir una Catalunya tancada en ella mateixa amb el passat com a coartada o el retorn a una Catalunya nacionalment desdibuixada i acomplexada de ser com és. A la Catalunya i l'Europa d'avui, com el mateix Pujol lamenta, falta il·lusió. Convergència ressuscitarà el dia que algú torni a tenir clar que el futur és Catalunya, no Orriols ni Illa.