“¿Quién ha dicho que cuando insultan nuestros sentimientos, antes que reaccionar como hombres, estamos obligados a ser amables? Bien está, sí, la dialéctica como primer instrumento de comunicación. Pero no hay más dialéctica admisible que la dialéctica de los puños y de las pistolas cuando se ofende a la justicia o a la Patria”.
La frase pertany al discurs fundacional de Falange Española pronunciat al Teatro de la Comedia de Madrid per José Antonio Primo de Rivera el 29 d’octubre de 1933. El context és conegut. Venien temps de plom. A Catalunya, a Espanya, a Europa. Temps violents.
Quaranta anys després, a finals dels setanta i els primers vuitantes, una època també força violenta a Catalunya, Espanya i Europa -el mite de la Transició pacífica fa temps que ha estat desmuntat- hi va haver un cert retorn de la dialèctica joseantoniana. Els cadells de Fuerza Nueva i altres grups neofranquistes, mocasins i caçadora pija blau marí, ulleres fosques i enganxina de la bandera d’Espanya amb l'aligot a la corretja del rellotge, aquells Casio que ara fan tan vintage, mantenien la tensió al carrer. Sovint, marcaven territori: “Zona Nacional”, pintaven a l’entrada de pobles i ciutats. “20-N”, la data de la mort de Franco i José Antonio, guixaven a les parets dels barris. També recordo com van entrar, pistola en mà (mai sabré si carregada o no), en una festa d’adolescents al pati d’una casa particular a Mataró perquè l’organitzador era independentista, i tenia penjada una estelada, la primera que recordo haver vist, a la sala que feia de discoteca. De cop, el tocadisc va deixar de girar -devia sonar Message in a Bottle de The Police o Tainted Love de Soft Cell-. Vam sortir-ne cames ajudeu-me un amic i jo, teníem 14 anys. Era 1982. Poc temps després vaig descobrir amb horror que un d’aquells imitadors de Tejero vivia al meu barri.
Poc temps després vaig descobrir amb horror que un d’aquells imitadors de Tejero vivia al meu barri
Ja em perdonareu però és impossible que no et vinguin a la memòria certs discursos i certes imatges, gairebé 40 anys després, quan veus Albert Rivera arrencant llaços grocs davant les càmares de televisió. O quan la també diputada de Cs Lorena Roldán insulta els diputats del Parlament de Catalunya que són a la presó parlant de tracte de “privilegi” a Lledoners. O quan el diputat Jorge Wagensberg denuncia, i certifiquen altres membres de la Cambra catalana, que Carlos Carrizosa l’acaba d’amenaçar en ple Parlament de Catalunya. Com aquell fanfarró de la meva i tantes infanteses al pati de l’escola, o al camí cap a casa: “Sube para arriba, nos vemos fuera”. I un aire de surrealisme tràgic. Encara no feia 24 hores que havia transcendit el grotesc cas del franctirador ultra de Terrassa que pretenia atemptar contra Pedro Sánchez perquè ha aprovat l’exhumació de les despulles del dictador del mausoleu feixista del Valle de los Caídos.
Rivera, Abascal, Casado… els neofalangistes de la Catalunya i l’Espanya del 2018, fan de sinistres animadors del teatre que han bastit els grans poders per emmarcar el judici (sumaríssim) al procés. La llosa de la història li pesa com un mort a un Estat que permet exercir l’acusació particular al judici de l’1-O a un partit, Vox, dirigit per un senyor que va armat amb pistola per la vida. Com un colpista qualsevol dels no tan feliços vuitantes.
No és l’independentisme qui té un problema amb la violència ni amb la història, a poc que s’observi el paisatge
La indecència encara va per barris. No és l’independentisme qui té un problema amb la violència ni amb la història, a poc que s’observi el paisatge i per més postveritats judicials que es fabriquin per legitimar l'il·legitimable. La qual cosa és una bona notícia per a qualsevol demòcrata i persona de bona fe. Ara que tant es parla de refer ponts i recosir consensos interns se m’acut que aquesta és una bona base per eixamplar la base, valgui la redundància. Els de la dialèctica de Carrizosa, naturalment, n’estan exclosos, de la festa.