Durant anys i panys va ser un clàssic de tota campanya electoral l’apoteòsic míting final del PSC a Barcelona, generalment en un Palau Sant Jordi ple a vessar, amb Felipe González o José Luis Rodríguez Zapatero com a caps de cartell, a les eleccions espanyoles o catalanes. Durant anys i panys, va ser un clàssic esperar i especular sobre la promesa, l’anunci electoral que els grans líders del socialisme espanyol farien a i per a Catalunya per garantir-se la millor collita a les urnes. Era una fórmula efectiva, gairebé infal·lible, per rubricar fructíferes campanyes. El 13 de novembre del 2003, José Luis Rodríguez Zapatero va deixar anar el seu famós “Apoyaré” a la muntanya sagrada de Montjuïc davant 20.000 persones ―“Apoyaré el Estatuto que apruebe el Parlament de Catalunya”―. Pasqual Maragall i José Montilla eren en vigílies de governar la Generalitat amb els tripartits. 25 diputats ―el màxim històric a Catalunya― va obtenir a les generals del 2008 la malaguanyada Carme Chacón, que es va proclamar al Sant Jordi “la niña de Felipe, no la de Rajoy”, davant 35.000 persones, amb una fila zero on seien González i Zapatero. En aquelles eleccions, la crida a salvar el soldat Zapatero va funcionar com mai a Catalunya després de la promesa que el caos de les infraestructures ―els esvorancs de l'AVE― que encara s'arrossega mai més es tornaria a produir.

El copyright del 155 també és del PSOE. Missatge a Espanya. Ve Vox, el trifachito torna a surar a les enquestes que no es publiquen. I cal aturar-lo a còpia de cops al burro català, el culpable de la tragèdia  

Temps era temps. Ara, Pedro Sánchez, en un míting a anys llum d’aquells banys de masses del socialisme que organitzava José Zaragoza, el cap de la maquinària del PSC, ha vingut a prometre a Catalunya... més 155! No és no (al referèndum). I els independentistes, els mateixos independentistes que el van portar a la Moncloa després d’haver estat desnonat pel seu partit, no són de fiar. És el signe dels temps. El copyright del 155 també és del PSOE. Missatge a Espanya. Ve Vox, el trifachito torna a surar a les enquestes que no es publiquen. I cal aturar-lo a còpia de cops al burro català, el culpable de la tragèdia. Són inquietants les notícies que arriben de Madrid en aquestes últimes hores de campanya. Pablo Iglesias millora a costa del PSOE i els bàrbars ―l’spanish trumpisme arrebossat de neofranquisme de cuñao― truquen a les portes de la Moncloa. Sánchez ha transmutat el "apoyaré" de Zapatero, l'Estatut del Parlament, aquell futur d'esperança, en un passat sinistre, en un “apoyé” el 155 de Mariano Rajoy perquè l’escolti tot Espanya. Vet aquí la nova promesa del socialisme espanyol a Catalunya: l’autoritarisme i l’antipolítica com a “solució” al conflicte que s’havia de resoldre amb aquell Estatut ribotat per Alfonso Guerra. Quim Torra a la Moncloa, Pedralbes... les converses del 2018 en què es va fregar el debat sobre l’autodeterminació, en què la Moncloa va reconèixer l'existència d'un "conflicte polític" sobre el futur de Catalunya, van ser un mer miratge. El Partit Socialista no ha deixat de ser “Espanyol”. Estranya manera, la de Sánchez, d’encarnar la “moderació”, el “seny” i la mà estesa davant les elits locals, deleroses de trobar una tercera via que cada cop és més estreta: de l'ampla via Laietana a l'angosta via Cayetana. Del sanctasanctòrum de la Catalunya i l'Espanya gran camboniana, al camí espanyol y los Tercios de Flandes reloaded. Vox en versió deluxe. 

Estranya campanya electoral i estranya Espanya, aquesta, en què els moderats són Pablo Iglesias i Gabriel Rufián.