Les eleccions celebrades avui fa vuit dies s'han saldat a Catalunya amb una victòria esclatant d’ERC. A la parada electoral dels republicans del municipi on visc, aquest dissabte tot eren somriures d’orella a orella, per contrast amb la prudència, i els dubtes, de les setmanes anteriors. Normal. Des dels anys trenta del segle passat, ERC mai no havia guanyat unes eleccions generals espanyoles a Catalunya. El milió de vots assolit pels d’Oriol Junqueras -que ha hagut de fer campanya des de la presó i el Tribunal Suprem, com altres candidats d’ERC i de JxCat processats per l’1-O- han tenyit literalment de groc el mapa de Catalunya. Catalunya li ha dit a Inés (Arrimadas) que podrà arrencar els llaços però quedaran els cors i la decència. ERC ha estat la primera força en totes les comarques llevat de 7, en les quals ha emergit el vermell del PSC: Barcelonès, Vallès Occidental, Baix Llobregat, Baix Penedès, Garraf, Tarragonès i Val d’Aran. Junts per Catalunya (JxCat), la formació dels presidents Carles Puigdemont i Quim Torra, ha retingut 7 dels 8 diputats de l’extinta Convergència però ha estat clarament arraconada per ERC, convertida en partit de referència a les eleccions espanyoles. És cert que ERC ja havia fet el sorpasso a CDC a les del 2015 i la repetició del 2016, que van guanyar els comuns; però la relació de 9 a 8 escons ha estat abastament superada a favor dels republicans amb un contundent marcador de 15 a 7. ERC ha doblat JxCat en nombre de diputats i vots. La victòria és incontestable. Però la batalla per l’hegemonia de l’independentisme encara és oberta. Les següents estacions són les eleccions municipals i europees del 26 de maig. Les properes eleccions al Parlament -siguin quan siguin- acabaran de determinar si el canvi de paradigma, el desplaçament de l’hegemonia de l’independentisme des del món postconvergent al republicà, és un fet.

Catalunya li ha dit a Inés (Arrimadas) que podrà arrencar els llaços però quedaran els cors i la decència

A la parada electoral d’ERC del municipi on visc estan convençuts que l’aposta de Junqueras per “sumar, sumar i sumar”, tota una volta de cargol al pujolià “sumar i no restar”,  ja és imparable. El vent bufa a favor dels republicans però, a més, en el seu resultat històric del 28-A conflueixen factors estructurals que apunten al canvi de paradigma. És un fet que Catalunya -com Euskadi- sol votar diferent a les eleccions espanyoles. Entre el 1977 i el 2011, va repartir els suports entre els socialistes, que sempre guanyaven fossin o no govern a Madrid, i CiU, decisiva en la governabilitat de l’Estat tant amb la UCD com amb el PSOE i el PP. Aquest cert equilibri es va trencar el 2008, quan el risc que Zapatero perdés la Moncloa va tenyir el mapa català de vermell PSC de bat a bat -CiU només va aguantar en 6 comarques-. La truita va girar però el 2011: el mapa va virar cap al blau CiU -amb l’única excepció de 5 comarques- com a resposta a la majoria absoluta del PP de Rajoy. ERC ha fet virar ara gairebé fil per randa del blau al groc aquell mapa de fa 8 anys i Catalunya -i Euskadi- han tornat a votar diferent que la resta de l’Estat.

Sánchez deu en molt bona part la seva victòria a la mobilització de l’esquerra i l’independentisme català

Si el 2011 el vot a CiU havia de servir per frenar la majoria absoluta del PP i passar comptes per les taules petitòries contra l’Estatut, el 2019 ERC ha estat l’opció considerada més útil per l’electorat per desactivar el temut trifachito i forçar Pedro Sánchez a negociar una solució al conflicte. El primer objectiu, si bé ERC l’ha de compartir amb el PSC, que ha vist ressucitar una part considerable del seu vot després d’anys i panys de retrocés, s’ha assolit. ERC (1.015.535 vots) i el PSC (958.343) sumen gairebé 2 dels 13,2 milions de vots aconseguits a tot l’Estat per les formacions d’esquerra i centre-esquerra, que s’han imposat per 1,6 milions a la dreta i la dreta extrema (11,6 milions de vots en total). Dit d’una altra manera, sense el milió de vots que han pujat ERC i el PSC -no és el cas d’En Comú Podem, que ha perdut prop de 240.000 paperetes-, l’esquerra espanyola hauria quedat per sota de la dreta i l’extrema dreta. Si a això se suma el ridícul del trifachito a Catalunya -estancament de Cs, patacada sideral del PP i irrellevància de Vox- caldrà concloure que Sánchez deu en molt bona part la seva victòria a la mobilització de l’esquerra i l’independentisme català.

El desastre del PP de Pablo Casado, el resultat insuficient d’Albert Rivera i la irrupció limitada de Vox no han de fer perdre de vista que el conjunt de la dreta espanyola ha crescut en vots, d’11.137.929 a 11.276.920. És l’increment de la participació de l’electorat d’esquerres, que ha fet pujar el seu còmput global d’11,6 a 13,2 milions de vots, i el càstig de la llei d’Hondt a la divisió en tres opcions del mateix espai electoral -la dreta només ha guanyat a Navarra, on PP, Cs i UPN han anat en una llista unitària- el que ha decidit el resultat estatal. En realitat, hi ha tanta dreta radical i extrema a Espanya com hi havia abans del 28-A.

Si ERC esdevé simplement la CDC d'esquerres que CDC mai no va voler ser podria ser que JxCat esdevingués l'ERC i res més que ERC mai no ha acabat de ser 

La incògnita és quina serà la resposta de Sánchez al missatge de l’electorat català. I si ERC, assenyalada com a nova força útil per canviar les coses a l’escenari polític espanyol, per portar el líder del PSOE a una mesa de diàleg resolutiu, se’n sortirà. O bé, si, com CiU el 2011, en plena ressaca del cop contra l’Estatut, i com va poder comprovar Artur Mas l’any següent amb la demanda del pacte fiscal que Mariano Rajoy va ignorar, es trobarà les portes de la Moncloa tancades a pany i forrellat. De com reaccionin els de Junqueras a la més que probable materialització del no és no de Sánchez al referèndum -l’altre factor clau del triomf del líder del PSOE sobre la dreta desencadenada- dependrà que prengui forma el canvi de paradigma a la política catalana i sabrem de quin paradigma es tracta. Ras i curt, si tornem, amb una ERC fent de nova CDC però d’esquerres als esquemes de la pura i dura transició, o bé es tracta de tot el contrari. A la parada electoral dels republicans del poble on visc em diuen que la primera cosa no passarà. I em recorden que les bases del partit no ho van permetre al seu dia. Però m'acomiado pensant que si ERC esdevé simplement la CDC d'esquerres, una cosa que CDC mai va voler ser, podria ser que JxCat esdevingués l'ERC i res més, una cosa que ERC mai no ha acabat de ser. I això no se sap si en aquests temps que corren és un risc o una oportunitat.