Pot carregar-se la infàmia dels cartells dels Maragall els 90 anys d’honradesa d’ERC? L’episodi, sobre el qual queden per esbrinar moltes coses, ha connectat els republicans amb la claveguera de la política a plena llum. Que el dimitit viceconseller en funcions Sergi Sabrià (l’autèntic número dos del govern d’Aragonès?), fidel al seu estil pinxo i provocador hagi aparegut com a presumpte tallafoc-piròman de la crisi, negant tota culpa per, enmig de la seva falsa autoimmolació, assenyalar Oriol Junqueras, només fa que subratllar que, efectivament, ERC xipolleja en el fangar de la política del tot s’hi val, enmig d’una gravíssima crisi interna. Com tots? En tot cas, amb la diferència que acostuma a erigir-se en far de la decència davant tots els altres. Que altres ho facin o ho hagin fet, que, com va maldar Sabrià per deixar clar en la seva roda de premsa a la seu republicana del carrer Calàbria, aquesta sigui la presumpta “normalitat” de les coses en la política actual, en cap cas eximeix ERC de responsabilitats. Després que noves revelacions, periodístiques, mesos després dels fets, —com, si no— apuntin que els republicans haurien pagat 50.000 euros als tres homes que van penjar els cartells denigrants —Fora l’alzheimer de Barcelona— per tapar-los la boca, encara és més urgent que la direcció d’ERC aclareixi els fets fins al final davant els militants i votants del partit i el conjunt de la societat, inclosos els malalts d’alzheimer.
Des de fa una setmana, arran de les revelacions del diari Ara, l’estupor més absolut regna en l’organització republicana, entre els militants de base i càrrecs i dirigents actuals o del passat. Som davant uns fets que soscaven d’arrel la filosofia dels valors republicans i les “mans netes” amb què molta gent s’ha mantingut fidel al projecte d'Esquerra. Compte perquè les conseqüències poden ser devastadores. És tota una moral, i potser una història, la que s'ha ensorrat. A ERC s'ha acabat la pastilla blava de Matrix. Benvinguts al desert del real. Són molts els interrogants gens menors que planteja l’episodi, el principal dels quals és qui va ser el dirigent d’ERC que va donar el vistiplau a la denigrant campanya de falsa bandera, promoguda des de l'interior del partit, que, de la pitjor manera, de la manera més irresponsable i matussera, pretenia aixecar les expectatives en la conversa pública i electoral sobre el seu candidat a l'alcaldia de Barcelona, Ernest Maragall. Des d’on es va autoritzar i/o contractar la campanya? Des de la seu del partit? O, tal vegada —és lícit preguntar-s’ho després de les confuses explicacions de Sabrià—, des del Palau de la Generalitat? Que ERC, el partit que, per bé que en funcions, encara governa Catalunya, i ha de decidir si investeix Salvador Illa com a nou president, hagi pogut treballar amb un dispositiu ocult, una trama coneguda com “la B”, al marge de qualsevol mena de control, reprodueix, pel cap baix, els pitjors esquemes de la manipulació i la intoxicació electoral. Una cosa és ser Maquiavel, personatge sense el qual és impossible entendre la concepció moderna del poder, i una altra Trump, o Putin, paradigmes de l’engany de masses i l’antipolítica en l’era del fake, de l'autoengany i la deshumanització viralitzada de l'adversari com a palanques per aixecar el vot. Si tot això es fa amb el propi candidat, Ernest Maragall, i, no ho oblidem el seu germà, Pasqual, exalcalde i expresident de la Generalitat, que des de fa anys lliura una duríssima batalla contra l'alzheimer, com tantes i tantes persones, ja és de traca i mocador.
La vergonya dels cartells dels Maragall és una bona oportunitat perquè el vell partit de Macià i Companys obri les finestres i es ventili a ell mateix, pel seu bé i el del conjunt del país
Però, en certa manera, l’episodi és positiu perquè hauria d’acabar amb un discurs amb què ERC ha pretès presentar-se com un partit de patriotes impol·luts, d’honorabilitat insubornable, gairebé tocats per una mena de santedat laica, que, explícitament o implícitament, enviava tota la resta de rivals —començant pels “convergents” tan cars a Sabrià— al femer més pudent de la corrupció i el clientelisme. Així han despatxat sovint els seus rivals i els seus votants de bona fe, situats automàticament sota l’ombra de la sospita. Que, a més a més, ERC hagi actuat com a víctima i botxí d’ella mateixa en el tèrbol afer dels cartells dels Maragall, hauria de posar fi a la retòrica victimista —el partit amb més represaliats, etcètera— amb què els republicans han intentat justificar o edulcorar una executòria política no tan exemplar. Ho revela la virulència de la crisi entre els partidaris de Marta Rovira i Oriol Junqueras, però també els resultats d’una gestió de govern i, fins i tot dels calendaris —el desastre de les eleccions anticipades—, que dubto molt que donin dret a cap medalla (republicana) amb distinció de primera classe. Un partit en el qual tothom dimiteix, però ningú no es responsabilitza de res, respon, si més no, a una lògica força peculiar. La vergonya dels cartells dels Maragall és una bona oportunitat perquè el vell partit de Macià i Companys obri les finestres i es ventili a ell mateix, pel seu bé i el del conjunt del país. Qui estigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra, diu l’Evangeli. A Catalunya sobren caïnismes i camarilles i falta generositat i projectes de futur, empenta, determinació i esperança.