Potser perquè són conscients que s'hauran de tornar a entendre, Oriol Junqueras i Carles Puigdemont semblen haver-se conjurat per no deixar-se engolir per la maledicció saturnal del 2017. O sigui, el procés que devora els seus líders, tot i la pressió que suporten pels seus pactes amb el PSOE i el PSC i l'hostilitat d'un independentisme irat que els titlla de traïdors justament perquè Espanya els ha castigat tot i no haver delinquit, la qual cosa pot ser pitjor que la presó i l'exili. En tot cas, Junqueras té clar que no vol llençar la tovallola, i Puigdemont no sembla que hagi de renunciar a res, si bé no va aconseguir recuperar la presidència en les eleccions avançades del 2024. Uns comicis estranys, convocats amb intencions poc clares, que bàsicament van servir per enterrar políticament Pere Aragonès, el primer president dels republicans des del 1939, i la majoria independentista, i catapultar a la presidència en solitari el socialista Salvador Illa amb els vots dimissionaris d’ERC. Però el món gira, i el primer hivern de l’independentisme en l’oposició ha servit per consolidar Carles Puigdemont i, aquest cap de setmana, Oriol Junqueras, en els lideratges dels seus partits respectius. A pesar de tot i de tothom.

Oriol Junqueras es pot donar per satisfet després del viacrucis del seu retorn a la presidència d’ERC. El 30è congrés del partit català més antic ha aprovat amb àmplies majories dels assistents les ponències política i estratègica, en concret, amb un aclaparador 89,75% i un 92,35 dels vots encara més aclaparador. És obvi que les ferides obertes per la gravíssima crisi postelectoral, en la qual Junqueras va aconseguir recuperar la presidència en segon volta amb un 52% escàs dels vots de la militància, no s’han tancat. Aragonès no ha assistit a la jornada de clausura del congrés, celebrat a Martorell, en protesta per la decisió de la denominada comissió de la veritat de responsabilitzar el seu home fort a Palau, Sergi Sabrià, i el seu col·laborador a la comunicació del partit, Marc Colomer, de la ignomínia de l’estructura B i l’afer dels cartells sobre els Maragall. Però el cert és que el futur d’ERC passa per Junqueras i així ho ha vist el seu principal grup d’oposició interna, la Nova Esquerra Nacional de Xavier Godàs, amb qui es va disputar la presidència i que s’ha avingut a retirar l’esmena que, si s'hagués aprovat, hauria impedit al de Sant Vicenç dels Horts ser candidat de nou a la Generalitat.

Però el lideratge no és només poder orgànic sinó també idees i estratègia. I aquí, Junqueras ha sortejat hàbilment l’ham llançat pel seu company i amic Joan Tardà per convertir ERC en el pal de paller de l’esquerra no necessàriament independentista.  Les dues esmenes que proposaven fer del vell partit de Macià i Companys una organització oberta a aliances amb tota l’esquerra, des de la independentista a la federalista i progressista, o sigui, des de la CUP al PSC passant per Comuns, i establir estratègies conjuntes amb les altres esquerres republicanes de l'Estat espanyol, han estat derrotades. Això ha permès a Junqueras resituar el discurs d’ERC en el carril central del nacionalisme, d’aquí les al·lusions a la defensa de la llengua i la cultura catalana, i l’independentisme, que, a parer del líder republicà, constitueix l’ADN del partit. Junqueras li ha dit a Tardà que ERC no és el PSUC —partit en el qual va militar el de Cornellà de Llobregat en la transició, i pel qual va ser regidor—, i que la seva aposta no és un front d’esquerres, sinó construir “una majoria social per la independència”.

Gir nacionalista a ERC? No ben bé, però sí una certa voluntat de retorn a l'ERC que Junqueras va conduir a les seves millors marques electorals i de poder fa una dècada. Ha passat el temps però Junqueras, que és historiador, sap que l’ERC que es va fundar entre el 17 i el 19 de març del 1931 al Foment Republicà de Sants, era un partit per a la petita burgesia i les classes populars, amb simpaties a la CNT (com el defineix Josep Fontana a La formació d'una identitat. Una història de Catalunya), certament, però no a la Tercera Internacional comunista, sota l’impuls i l’aixopluc de la qual es va fundar el PSUC el juliol del 1936. Però, a més a més, Junqueras sap fer números i és perfectament conscient que ERC té dues possibles vies per recuperar la presidència de la Generalitat i només una és independentista: l’acord amb Junts. L’altra depèn del PSC i ha implicat fins ara que és ERC qui ha fet presidents socialistes i no al revés, amb els tripartits del 2003-2010 i, ara amb el govern socialista unicolor al qual ERC i Comuns es van vincular amb la investidura de Salvador Illa. Sense el PSC a l’equació, les esquerres de Tardà, ERC, comuns i la CUP, no sumen majoria ni l’han sumada mai. A l’actual Parlament, el bloc independentista (Junts, ERC, CUP i AC) suma, malgrat tot, 61 diputats per 50 de les esquerres “federalistes” i “sobiranistes” —i subratllo les cometes— a què al·ludeix Tardà (PSC i Comuns).

ERC té dues possibles vies per recuperar la presidència de la Generalitat i només una és independentista: l’acord amb Junts

Ni Junqueras és Macià ni Tardà és Companys (Rufián tampoc ho és) i millor per a ells, però, en certa manera, encarnen la vella disputa entre el nacionalisme i l'obrerisme que ha acompanyat ERC al llarg de la seva dilatada història. El somni de Junqueras, que a diferència de Tardà no va militar al comunista PSUC sinó a la nacionalista FNEC, continua sent fer d’ERC una Convergència de centreesquerra, però no un front o pol d’esquerres dependent, a la pràctica, del PSC, en el qual els republicans jugarien un paper subaltern com el dels comuns i antigament ICV. Junqueras ha centrat, doncs, el camp de joc del seu partit igual que ho ha fet Carles Puigdemont, que, aquest cap de setmana, ha volgut deixar clar, en referència a la islamòfoba Aliança Catalana, que Junts per Catalunya “no és el partit de l’odi ni de les exclusions, del tu sí i tu no”, sinó un partit “fidel a la tradició més noble del catalanisme de tots els temps, basada en la cultura i la llengua, la humanitat, els valors humans i els drets universals”. Puigdemont pujoleja amb un pronunciament valent, de risc, quan encara fumeja l’última polèmica atiada per la xenofòbia orriolista, el conflicte a Salt, vila veïna de Girona que el president a l'exili coneix prou bé, arran del desnonament d’un imam, i que busca tapar les orelles dels electors de Junts davant els cants de sirena de la lideressa de Ripoll. Ho fa des d’una posició central, allunyada de l’extremisme i la demagògia antiimmigració i que no renuncia ni al país —defensa de la llengua catalana com a requisit per a la residència dels nouvinguts— ni a la independència —esperit de l'1 d'Octubre i "memòria de la repressió"—. En resum, ni ERC és el PSUC ni Junts és Aliança Catalana, la qual cosa és una condició necessària, encara que no suficient, perquè les dues forces centrals del catalanisme independentista tornin a sumar i entendre's.