Espanya és un país molt de dretes amb una esquerra saturnal, sempre disposada —i abillada amb les millors gal·les, armes i bagatges— a devorar-se a ella mateixa. En dona fe la cinta gore projectada els últims dies per la presumpta fada bona de la pel·lícula, la lideressa de Sumar, Yolanda Díaz, a compte de l’acord electoral amb el/la declinant Podemos. El partit que van fundar Pablo Iglesias i Juan Carlos Monedero a les places del 15-M, l’única formació política d’esquerres que, des de la restauració democràtica a Espanya va estar a punt de fer el sorpasso al PSOE, és avui una ombra -violeta- del que va ser. No tota la culpa la té el yolandisme. La indignació d’Iglesias com un Felip II plorant per la Invencible o els sanglots epistolars d’Echenique davant el sacrifici d’Irene Montero, la vicepresidenta, segurament el valor polític més sòlid de Podemos, són pólvora mullada en la retirada, més aviat poc honrosa. Judith i Holofernes d'Artemisia Gentileschi però només per dones: la camarada Belarra, la gran amiga y companya, ha entregat en safata el cap de Montero a Yolanda Díaz per salvar -a tot estirar- una quinzena de diputats de Podemos en les llistes conjuntes amb Sumar. Els comuns d’aquí, els d’Ada Colau, s’hi van apuntar des del primer dia al sagnant festí, fins i tot, esquitxant-se les mans en la guerra fratricida de les marques estatals de l’esquerra autèntica.

Parafrasejant Pla, el més semblant a la dreta caïnita espanyola és l’esquerra caïnita espanyola. Espanya és, fonamentalment, un país de dretes, encara bastants incivilitzades. El control de l’aparell de l’Estat, això que ara se’n diu el deep state, i la seva proximitat gairebé endogàmica en forma de càrrecs i sinecures heretades familiarment durant segles, és el que va permetre al franquisme, encarnació de postguerra d'aquest espai secular, perpetuar-se i sobreviure a la transició, per descomptat adaptant-se als nous temps, ja fos amb màscares de contorns suaus (la UCD d’Adolfo Suárez), més dures (el PP de l’Aznar de la majoria absoluta) o, un altre cop, pures, els neofranquistes 3.0 (la Vox d’Abascal). Sobre aquest terra, sembrat de cadàvers propis i aliens -la mateixa UCD va implosionar i el PP necessitaria 10 camps del Barça per sepultar els seus morts polítics-, cavalquen els heralds d’una nova majoria, ara PP(-Vox) en sintonia amb els vents que bufen d’Europa i el món. L’equació que vomiten un dia sí i un dia també les terminals mediàtiques de la cosa peperovoxista és que després del govern “social-podemita” o directament “social-comunista” de Pedro Sánchez i Podemos a Espanya li cal ja una passada per la dreta sense complexos de Feijóo (i, encara que l’amaguin tan com poden), Abascal. La dreta, com sempre, torna a aspirar a modelar la identitat hispànica verdadera aquella nació de 3.000 anys d'Esperanza Aguirre. La sorpresa vindrà, però, quan els nous españolitos (i españolitas) descobreixin que, al cap i a la fi, la novetat a la Moncloa d’un govern Feijóo-Abascal serà relativa, puix que, en realitat, la dreta no ha deixat mai de governar Espanya.

El PSOE, que va ser un partit d’esquerres, va haver de desmarxistitzar-se per poder ser acceptat pel sistema i, amb Felipe González i Alfonso Guerra (per més que aquest actués com a -falsa- consciència crítica) es va arribar a confondre amb el mateix sistema i les pràctiques de dreta de tota la vida que l’han sustentat: corrupció, ús i abús de les clavagueres de l’Estat, caciquisme territorial, idil·li amb la Corona joancarlista i el gran empresariat. A Espanya no només ha existit el palco del Bernabéu dels temps d’Aznar. També va existir una Bodeguilla del palau de la Moncloa en temps de Felipe, això sí, amb pàtina progre, on també es feien negocis i pactes d’Estat. És així com el PSOE es va convertir majorment en un partit de dretes votable per una sociologia de dretes que és massiva a Castella La-Manxa, Extremadura o fins i tot Andalusia. En el que va ser el gran feu socialista del sud, el PP finalment té la presidència perquè l’electorat de centredreta s’ha emancipat de l’obligació de votar el PSOE i ara transita còmodament de la rosa a la gavina. Per això també a Catalunya els socialistes sempre suren a les municipals a l’àrea de Barcelona o Salvador Illa pot disputar gairebé en solitari la condició de candidat “d’ordre” per presidir algun dia la Generalitat. Ho sento pels de primer de neomarxisme que fan números als diaris però si el nivell de renda fos el factor sine quanon que explica el vot, Vox no hauria passat del 5% en tots els districtes de Barcelona on guanyen Jaume Collboni i Ada Colau. A Espanya, Catalunya inclosa, sempre hi ha hagut molts obrers i, com n'hi diuen ara,  molt precariat de dretes.

El PSOE, que és un partit de dretes, s’oferirà si cal a Feijóo com a alternativa als ultres de Vox si finalment Sánchez no suma amb el 'yolandisme'

L’operació de dretanització de l’espai de Podemos executada per Yolanda Díaz, com clama Iglesias, no busca res més que salvar el soldat Sánchez. I si la persistent baraka de l’actual president espanyol es combina amb un vot disciplinat a les llistes de Sumar -tal i com sembla suggerir el mandat de la militància de Podemos a favor del pacte-, Sánchez encara podria surar el 23 de juliol. Sánchez i l’anomenat govern de coalició o d’esquerres només es poden salvar girant a la dreta. L’acceleració cap a l’esquerra -agenda legislativa de Podemos en la qüestió feminista i trans, mala gestió de la llei del sí és sí, o llei Montero- ha portat el PSOE no només a perdre 400.000 vots sino la majoria del poder autonòmic que ostentava. Per això, els barons territorials han tornat a desafiar Sánchez. Per al PSOE, aquesta és la carambola del 23-J: dretanitzar Podemos perquè Feijóo -i Abascal- no arribin a la Moncloa. Per això brillen les navalles sota la lluna allà on no fa pas gaire se somiava amb assaltar el cel. I per això mateix el PSOE, que és un partit de dretes, s’oferirà si cal a Feijóo com a alternativa als ultres de Vox si finalment Sánchez no suma amb el yolandisme, l'operació per dretanitzar Podemos. Un pacte d’estat d’aquesta mena, amb el precedent de la investidura de Mariano Rajoy el 2016 gràcies a l’abstenció dels diputats del PSOE llevat de 15 irreductibles aliniats amb el “no és no” del llavors defenestrat Sánchez, seria perfectament encaixable en el paisatge d’un país que és de dretes fins al moll de l’os. Com sempre, l’ara del sacrifici de l’esquerra espanyola sempre és a punt per a la propera lluna.