La vesteixin com la vesteixin, de federalisme, cogovernança o reencuentro (amb els de sempre), la mona del programa del PSOE per a la resolució del conflicte polític Catalunya-Espanya, mona es queda. És a dir: es queda entre el no-res i el de sempre, que ve a ser el mateix. El no-res sobre aquest assumpte és el que trasllueix la ponència marc del congrés d'octubre dels socialistes, i ja en van quaranta. Quaranta congressos i res. A tot estirar, el pla de Pedro Sánchez per a Catalunya és que una meitat de Catalunya —la indepe—​ calli i l'altra digui amén. No hi ha més. La mona va en pilotes. 

Aquesta és la solució més còmoda, més viable, més practicable, la més (suposadament) centrada i moderada: el no-res. La devolution de l'esquerra espanyola majoritària per a la nova etapa amb Catalunya ja no parla ni d'etèries reformes de l'Estatut ni de la Constitució, tret de per canviar el procediment d'elecció del president del Govern i —he, he— garantir les pensions. Ni tan sols esmenta el document base congressual del PSOE la via de les lleis orgàniques per recuperar el que es va suprimir de l'Estatut-Apoyaré, aquell que va comprometre Zapatero i Alfonso Guerra va ribotar. Ni molt menys s'hi troba cap referència a aquelles disposicions addicionals —addendes al text constitucional— de caràcter foral i acords amb la distinció entre nacionalitats i regions que va teoritzar Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón, un dels pares de la Constitució, com a "drets històrics" fa ja molts anys. Pel que fa a l'amnistia, l'autodeterminació i el referèndum... no cal dir res més, senyoria.

Per més que Pedro Sánchez remogui les tombes del Valle de los Caídos, Espanya és cada vegada més el país dels franquitos i de l'esquerra còmoda i acomodatícia

Això de Catalunya, que els nous mandarins de la Moncloa veuen encara en fase identitària (haurem de repassar Freud) cal deixar-lo refredar i congelar. Però com és possible que l'esquerra espanyola, fins i tot quan mana —o potser per això— es mostri tan covarda a l'hora d'afrontar democràticament la qüestió catalana? Potser perquè, per més que Pedro Sánchez remogui les tombes del Valle de los Caídos, Espanya és cada vegada més el país dels franquitos i de l'esquerra còmoda i acomodatícia. Els franquitos: se'n diu dels poderosos que, com Franco —cas únic entre els dictadors i autòcrates de l'Europa del segle XX—, aspiren a morir-se al llit, tranquil·lament, sense despentinar-se. O a sortir-se'n de franc com si tal cosa, com si aquí no hagués passat res.

L'emèrit, el en altre temps admirat Joan Carles I, encapçala la desfilada dels miracles al país dels petits Franco. Escapat als Emirats Àrabs Units, on mora amb ple coneixement del govern del PSOE i Unidas Podemos, escortat pels aparells de l'Estat de sempre, allà segueix el pare de l'actual cap de l'estat espanyol des de fa gairebé un any, mentre els tribunals fan els ulls grossos davant del cúmul de corrupteles, comissions i milionaris comptes opacs que orbiten al voltant de la seva excoronada testa. Però, que potser no va ser en vida de Franco que ja el llavors príncep Joan Carles es va adjudicar una comissió per cada barril de petroli saudita que entrava a Espanya?

A més de la monarquia, l''omertà' de la primera i la segona transició ha protegit tots o gairebé tots els presidents i màxims líders del PSOE i del PP, els partits d'estat per antonomàsia

És llarga la nòmina d'aspirants. A banda dels que van quedar pel camí o no aixequen el vol, els Rivera i les Arrimadas, hi ha els més i les més joves aprenents i aprenentes de franquitos i franquitas: els Casados —amb les seves bestieses sobre les llengües que parla la gent—, els Abascals —aquesta paròdia del pitjor— i les Ayusos —el mite de la lideressa pàtria—. Van fent les seves provatures. Però encara els queda molt. Els franquitos cum laude van ser els seus pares polítics. Els que se'n van sortir de franc entre portes giratòries i fundacions —Felipe González, José María Aznar— i sucoses notaries —Mariano Rajoy—. A més de la monarquia, l'omertà de la primera i la segona transició ha protegit tots o gairebé tots els presidents i màxims líders del PSOE i del PP, els partits d'estat per antonomàsia. Així ha estat quan les aigües fètides del finançament il·legal i la mentida d'estat, ja es parli dels GAL o del 14-M, els han arribat al coll.

Aquesta mateixa llei del silenci, tan productiva, és la que ha permès fer i desfer als responsables de l'Operació Catalunya, la policia patriòtica, els Fernández Díaz i els Villarejos, i als jutges que condemnen i envien a la presó dirigents polítics democràtics per delictes que mai no van cometre. Els líders independentistes catalans són ara al carrer, indultats, en una mena de repetició del mecanisme de la transició: "llibertat" —entre cometes— a canvi de silenci, de-no-fer. La "lliçó" que la ministra Isabel Rodríguez, la nova portaveu del govern espanyol, espera que hagin après.

Com a la Transició, els altres segueixen als seus llocs, esperant morir-se al llit, quan arribi el moment, o anar passant, com si res.