1. Ara ha fet deu anys de la sentència del Tribunal Constitucional que va escapçar l'Estatut. Governava a Madrid el PSOE amb José Luis Rodríguez Zapatero al capdavant i a Barcelona el tripartit PSC-ERC-ICV amb José Montilla a la presidència de la Generalitat. Prestigiosos juristes espanyols han definit aquell procés infaust com un cop al sistema constitucional sorgit de la Transició. L’Estatut va ser aprovat pel Parlament de Catalunya i les Corts espanyoles, referendat pel poble de Catalunya i sancionat pel Rei en tant que Llei Orgànica, la qual cosa no va impedir que deu jutges del Tribunal Constitucional reduïssin a paper mullat la part més avançada de l’articulat des del punt de vista competencial.

El 10 de juliol del 2010, centenars de milers de persones es van manifestar en contra d’aquella decisió a Barcelona. Encapçalaven la marxa Montilla i els seus antecessors a la presidència de la Generalitat Pasqual Maragall i Jordi Pujol. A la pràctica, va ser la primera de les més grans manifestacions independentistes -a partir del 2012, una cada any- mai celebrades en la història de Catalunya. Una mobilització a favor de la independència i la constitució de Catalunya en un nou estat de la Unió Europea que ha estat avalada a les urnes per prop del 50% dels votants en successives convocatòries electorals de tot tipus, i per centenars de milers de persones en una consulta i un referèndum d’autodeterminació declarats il·legals per les autoritats espanyoles, el 9 de novembre del 2014 i l’1 d’Octubre del 2017. Una mobilització que, en virtut de la seva legitimitat democràtica, va portar a la declaració d’independència del Parlament de 27 d’Octubre del 2017 i el posterior empresonament o exili dels principals responsables del Govern, inclosos el president i el vicepresident, la presidenta del Parlament i els presidents de l'ANC i Òmnium, en el primer cas, per sentència del Tribunal Suprem.  

Una part de l’independentisme ha assumit i interioritzat el relat de la culpa i el càstig als “irresponsables” independentistes imposat per l'Estat

Fins aquí els fets, coneguts amb escreix per tiris i troians. Ara vénen les interpretacions, el territori on es perden i es guanyen les batalles, polítiques, culturals, ideològiques, científiques... Malgrat la duríssima resposta de l’Estat espanyol a les legítimes pretensions polítiques de l’independentisme, el marc interpretatiu imposat per l’Estat i el gruix del sistema polític i mediàtic segons el qual l’independentisme és el culpable ha estat assumit per una part d'aquest. Igual com les forces que haurien de ser les primeres interessades a redreçar políticament la situació, inclòs l'actual govern PSOE-Podemos que presideix Pedro Sánchez. Una part de l’independentisme, o, almenys, de qui se’n reclama o s’ha reclamat com a independentista, ha interioritzat el relat de la culpa i el càstig (lògic) als “irresponsables” independentistes imposat per l'Estat. Són els catalans -els polítics, i la gent independentista- els qui ens han portat on som, l’Estat espanyol s’ha limitat a fer el que havia de fer, es diuen. La conclusió final -i a Madrid aplaudeixen amb les orelles- és que els únics que tenen aquí un problema són els catalans.

L'independentisme pragmàtic és aquell que sempre ajorna la independència com l'antic nacionalisme de seny sempre deixava la nació per un altre dia

2. El nou actor polític en escena, resultat en bona part d'aquest procés d'autoculpabilització induïda, és el mal anomenat “independentisme pragmàtic”, o sigui, aquell que sempre ajorna la independència com l'antic "nacionalisme (o catalanisme) de seny" sempre deixava la nació per un altre dia. Aquest independentisme pragmàtic, més transversal del que sembla, assenyala l’independentisme “màgic” -fins fa poc seguit acríticament per molts dels que ara el denuncien-, la “gesticulació buida” -que pot inhabilitar un president de la Generalitat per penjar una pancarta- o el “radicalisme estèril” -que porta a exercir a Europa la plenitud de drets polítics que a Espanya es nega-, aquest independentisme que porta, en definitiva, a la presó i l’exili... com a responsables del “bloqueig” i els “deu anys perduts” després de l'Estatut triturat pel TC. Bé. Crec que el diàleg que hauria de desbloquejar la situació, com deia Zapatero aquest diumenge en una entrevista a ElNacional.cat, ha de començar per dues preguntes. 

  1. ¿Per què l’actual govern de l’Estat espanyol, o l’Estat espanyol en ell mateix, no aprofita per dotar de contingut el suposat diàleg que es proposa sobre el futur polític de Catalunya restablint d’entrada, l’Estatut escapçat pel Constitucional en la seva integritat mitjançant vies de desplegament perfectament legals?
  2. ¿Per què aquest gest no s’acompanya de la llibertat immediata dels presos polítics i l’anul·lació de les ordres de detenció a Espanya dels exiliats després de la “declaració” d’independència del 27 d’octubre del 2017? Com és evident, aquest acte no va comportar cap mena d'independència de Catalunya, i, per tant, cap violació a la pràctica de cap ordre institucional vigent.

Tothom sap que no hi hauria hagut procés independentista com a tal sense el trencament unilateral del “pacte constitucional” amb Catalunya per part dels poders de l’Estat amb la liquidació de l’Estatut, s’interpreti així o no el que va succeir ara fa deu anys. I tothom sap que no hi haurà “normalitat” política i democràtica a Catalunya mentre els presos i els exiliats siguin on són, agradi o no agradi. I també és cert que una majoria dels catalans -independentistes o no- està pel diàleg amb l’Estat: com ho estava el 2010 (Estatut) i com ho estava la tardor del 2017 (procés independentista).

El restabliment íntegre de l’Estatut del 2006 i la llibertat dels presos i exiliats són dues potes imprescindibles -no les úniques- perquè s’aguanti la famosa Taula de Diàleg

El restabliment íntegre de l’Estatut del 2006 -votat per independentistes i no independentistes- i la llibertat dels presos i exiliats -demanada per independentistes i no independentistes- són dues potes imprescindibles -no he dit que siguin les úniques- perquè s’aguanti la famosa Taula de Diàleg. Tant imprescindibles com ho van ser per a la transició a la democràcia a Espanya la desactivació si més no formal de l’estructura legal franquista a partir de la Llei per a la Reforma Política i la Llei d’Amnistia, totes dues del 1977. Tots dos moviments van contribuir a aplanar el terreny de joc per al marc democràtic posterior. També es va obrir llavors un procés el final del qual podia bascular entre el atado y bien atado o la revisió en funció del temps, les circumstàncies i les necessitats.

El grau d'autogovern de Catalunya ha esdevingut la prova del cotó de la qualitat de la democràcia espanyola

El grau d'autogovern de Catalunya ha esdevingut la prova del cotó de la qualitat de la democràcia espanyola. El que s'ha evidenciat en aquests deu anys és que el final del procés democràtic espanyol és la liquidació de l’autogovern de Catalunya amb final obert, flexible, no escrit. Això, aquest final dinàmic, és el que plantejava l’Estatut liquidat el 2010. Com també el procés independentista, almenys en la seva formulació estrictament autodeterminista, en la qual la independència és una de les opcions, no l’única. Comptat i debatut, no haurien de gallejar gaire els demòcrates espanyols, fins i tot els més honestaments convençuts que l'Estat ha fet el que havia de fer durant els últims deu anys en relació amb Catalunya. Per a l’Estat espanyol, i per a una part del catalanisme/independentisme també, el problema del diàleg és com i on acaba la conversa. Llavors és quan la por entra en escena. I s’arbitren culpes i càstigs.