Ara fa un quart de segle, en el tombant del XX al XXI, el debat sobre la successió de Jordi Pujol, i amb ell, del futur d’un catalanisme que començava a virar cap al sobiranisme, monopolitzava la conversa pública catalana. La no-victòria de Pasqual Maragall a les disputadíssimes eleccions del 1999 —l’alcalde olímpic va guanyar Pujol en vots però no en escons — va atorgar una pròrroga al plet successori del veterà líder de CiU; la pugna, centrada en les figures d’Artur Mas (CDC) i Josep A. Duran i Lleida (Unió) no va cessar malgrat que la coalició nacionalista va ser desallotjada del poder pel tripartit de Maragall amb ERC i ICV el 2003, ampliat al seu torn pel de José Montilla el 2006. El 2010, quan finalment CiU recupera el Palau de la Generalitat amb Mas, la discussió, ara situada més estrictament en el pla estratègic —què ha de fer el nacionalisme/sobiranisme català després de Pujol?— va desembocar en el procés, amb l’assumpció per part de CDC del programa de l’independentisme civil que ja sortia als carrers per les infraestructures i que els va començar a desbordar amb el cop contra l’Estatut. Unió no va seguir el nou full de ruta més enllà de la consulta del 9-N del 2014, antecedent del futur referèndum de l’1 d’Octubre del 2017, i CiU, "el partit de Catalunya", va saltar pels aires.

El vertader successor de Pujol va ser el procés. I, si bé a empentes i rodolons, el sobiranisme/independentisme va mantenir el control del Govern, bàsicament basculant sobre la parella Junts-ERC, és a dir, la postconvergència i el junquerisme, des del 2010 al 2024. En certa manera, les relacions en la coalició Junts-ERC, la dialèctica Puigdemont-Junqueras, va reproduir la llegendària mala salut de ferro del tàndem Mas-Duran a la vella CiU, i van ser les diferències estratègiques —el grau de confrontació de l’independentisme amb l’Estat i els seus poders— el que va marcar el final del trajecte compartit. Si els tripartits van ser l’alternativa al bloqueig de la successió de Pujol —i els dubtes sobre l’estratègia a seguir en el plet amb l'Estat— l’arribada de Salvador Illa a la Generalitat aquest 2024 amb un govern socialista en solitari avalat pel soci de sempre del PSC, els Comuns, ara més Iniciativa que Podemos, i una ERC extenuada per les lluites contra Junts i contra ella mateixa, obre un esvoranc que si l'independentisme no espavila l'acabarà primer desactivant i després engolint per a una llarga temporada. Encara que sigui per incompareixença.

L'arribada d'Illa a la Generalitat obre un esvoranc que si l'independentisme no espavila primer l'acabarà desactivant i després l'engolirà per incompareixença

Ara bé. El perímetre de l'esvoranc va més enllà dels partits. Si Pujol va ser succeït pel procés, i l’agònica batalla entre Puigdemont i Junqueras per liderar l’independentisme, al procés l’ha substituït Illa, que vol dir, fonamentalment, algú que ve a governar el dia a dia del país. La qual cosa no significa que no tingui un pla a mitjà i llarg termini beneït pel seu gran avalador: Pedro Sánchez. L’independentisme creu que el pla d’Illa, qui va defensar tan aferrissadament el 155 com Artur Mas les retallades de Mas-Colell, bàsicament consisteix a desnacionalitzar el país de mica en mica. Plou sobre mullat. Perquè el cert és que el procés no ha aconseguit ampliar la base de la nació —com demostra el retrocés en el català— sinó estrènyer-la. En política i més enllà, no es va enlloc sense una estratègia viable a mitjà i llarg termini; però tampoc sense una idea per pilotar el present, el dia a dia de la gent. Mentre l’independentisme, carregat de raons, demanava la independència per superar el descomunal dèficit fiscal, la impudícia d’un drenatge fiscal que nodreix les elits extractives espanyoles i castiga les classes mitjanes i populars catalanes, l’autonomia que tenim no tenia un euro a la caixa de lliure disposició per al dia a dia. Després del 2017, l’independentisme, per més que ho dificultés la repressió, amb els seus líders empresonats a o a l’exili, hauria d’haver fet un esforç per governar el dia a dia que ha estat difícil de reconèixer tant amb els governs Torra-Aragonès com Aragonès, en coalició amb Junts i, després en solitari. O, si més no, haver fet veure que governava. Sovint, les batalles es guanyen al front però es perden a la rereguarda. Això també ha contribuït a fer més gran el forat que Illa es prepara per omplir amb un programa de país que prioritzarà el finançament, la seguretat, l’ensenyament i la llengua.

Però costarà. El cràter obert a la política catalana és de tanta magnitud com el buit que es va percebre l’altre dia en el Parlament entre el president Illa i la líder d’Aliança Catalana, Sílvia Orriols. Entre el dirigent del PSC i l’alcaldessa islamòfoba de Ripoll no hi havia ningú més. És aquest l’únic diàleg —de sords— que necessita i mereix Catalunya? Personalment, considero repugnant que Orriols i els seus seguidors es refereixin al hiyab o mocador amb què moltes dones musulmanes es cobreixen el cap com “el parrac”. Convindria recordar de tant en tant a la diputada d’AC que sota el hiyab o el niqab o inclús el burka, totes elles indumentàries que m'incomoden o directament detesto, hi ha persones, no captaires esparracats, imatge que suggereix el terme “parrac” amb l’objectiu evident d’estigmatitzar i denigrar el col·lectiu musulmà en bloc. Persones, la majoria de les quals compleixen amb els seus deures de ciutadania en aquest país, començant per pagar els impostos amb els quals sufraguem el sou de la senyora Orriols i la resta de diputades i diputats del Parlament. També el de la diputada d’ERC Najat Driouech, atacada de manera miserable per Orriols i defensada per Illa “perquè li dona mil voltes”. Molt bé. Però, estem disposats a pensar i abordar la qüestió d’una altra manera? Ho dic perquè com a defensa, que comparteixo, l’argument moral  —que la senyora Driouech és “millor” que la senyora Orriols— senyor president, és dèbil. De fet, és l’argument (suposadament) moral i religiós, “les dones que no es cobreixen són dolentes”, el que en països com l’Iran pot portar una dona a la mort per desobeir la interpretació de la llei islàmica que fan els teòcrates governants.

Ara com ara, Illa i Orriols estan en condicions d'assumir el lideratge polític, un al Govern i l'altra a l'oposició. On és la resta? On és l'independentisme democràtic que va treure al carrer centenars de milers de persones per fer un país nou i de tothom? 

En la meva modesta opinió, crec que s’ha de poder dir que mentre el hiyab sigui interpretable com un signe de sotmetiment de la dona a l’home —no l’únic— serà perfectament qüestionable el seu ús al Parlament, temple del respecte i les llibertats, a les persones i els col·lectius. El veritable risc és que aquesta situació s'institucionalitzi amb l'ús de la religió o la política com a coartada aprofitant el sistema de llibertats d'un règim liberal com el nostre. Això és el que, en certa manera, intueix molta gent, no necessàriament racista ni xenòfoba. Però s'ha de poder dir amb arguments, no amb insults. No: portar el vel islàmic al Parlament —i ho subratllo: al Parlament— no és el mateix que portar un vestit rosa, i Driouech ho sap perfectament. Admetem-ho: la política europea dels propers anys vindrà marcada per la resposta que es doni a la problemàtica cultural i social que planteja la integració de les noves onades de migrants. Com es posiciona Catalunya en això? No es tracta de fer el joc al populisme xenòfob, però tampoc de mirar cap a una altra banda perquè ens juguem ni més ni menys que les llibertats de tots. Illa ho sap; i ho té molt bé per regnar en solitari durant un temps. Però està per veure que el país se’n surti.

Ara com ara, Illa i Orriols estan en condicions d'assumir el lideratge polític, un al Govern i l'altra a l'oposició. On són la resta? On és l'independentisme democràtic que va treure al carrer centenars de milers de persones per fer un país nou i de tothom? Falten (més) veus, falten (més) líders capaços de declinar i interpretar la realitat des de nous angles. I, més enllà de l’anomenada “esquerra”, els haurà de fabricar l’independentisme, perquè és l’únic projecte alternatiu a la Catalunya reencaixada a Espanya. Junts i ERC, però també l’independentisme civil, hauran de donar-hi voltes. El forat hi és, i és molt profund.

Bona Diada.