Entre el 1956 i el 1975, el règim de Francisco Franco va aplicar l’estat d’excepció en onze ocasions. Tal com explica l’historiador i diputat Agustí Colomines al seu imprescindible Amnistia i llibertat! Els 113 de l’Assemblea de Catalunya i el final del franquisme (Rosa dels Vents, 2023), aquest recurs repressiu permetia al govern “declarar suspesos els pocs drets existents”, amb restriccions a la circulació de persones i vehicles, confinaments de sospitosos en llocs apartats de casa seva, expulsió d’estrangers pel mateix motiu o escorcolls domiciliaris sense cap mena de control. És interessant observar com el franquisme aplicava aquestes mesures davant les protestes de l’oposició, ja fossin les vagues a les universitats o la conflictivitat obrera, i ho feia, si li convenia, de manera territorialitzada. Així, si bé el primer estat d’excepció, el 1956, comprenia tot l’Estat, el segon, el 1958, va afectar només Astúries i la seva conca minera; el tercer, el 1967, Biscaia, també contra el moviment obrer, i el sisè i el setè, Guipúscoa, després de la mort del comissari Melitón Manzanas, considerada la primera víctima mortal d’ETA. El vuitè, el 1967, de nou vigent a tot l’Estat, es va declarar arran de les protestes a les universitats i les fàbriques per la mort a mans de la policia de l’estudiant Enrique Ruano.

Tot això passava en el clima de final sense final de règim i d’inici sense inici de la transició democràtica, que es prolonga si fa no fa fins a l’època que relata la pel·lícula de moda, El 47, sobre el famós autobús guanyat per la lluita dels veïns de Torre Baró, a Barcelona, que servidor té pendent de veure, encara que els amics ja me l’han explicada fins al punt de l’espòiler, igual com té pendent d’acabar el llibre de Colomines. Es tracta d'una lectura tan interessant com trepidant, que permet situar molt i molt bé els anys que van des de la victòria franquista del 39 fins a la restauració borbònica del 78 des del vessant de la miríada d’organitzacions, comitès i plataformes, partits i sindicats, de l’activisme catalanista i obrer, obrer i catalanista, conjurades, malgrat les lluites despietades entre elles, per recuperar la democràcia ja des de l’endemà de la desfeta. Per descomptat, el llibre permet visualitzar el nivell de repressió desfermat pel règim, entre altres episodis el que centra el text, la detenció dels 113 de l’església de Santa Maria Mitjancera, el 28 d’octubre del 1973, que participaven en una cita clandestina de l’Assemblea de Catalunya. I un context que no oblida la revolució cultural seixantista, des de l’icònic restaurant Flash Flash fins al Canet Rock o el moviment de llibreries catalanes, que van proporcionar la banda sonora, la lletra i, per què no, l’alegria de viure, malgrat la grisor imperant, a les aspiracions de sectors socials molt diversos de construir un país normal. Aspiracions que, d’una manera o altra, van actualitzar i reinventar les de la tradició democràtica, catalanista, republicana, obrerista, liberal i catòlica que va perdre la guerra.

A diferència del 2017, el rei Felip VI no ha mogut un sol dit davant la violació flagrant de la legalitat per part dels jutges revoltats contra la llei d'amnistia

El passat mai no es repeteix de la mateixa manera, però de vegades és persistent com una bota malaia. No cal ser un expert en la història de la clandestinitat a Catalunya en els temps de la dictadura, per comprovar com la democràcia espanyola mai no ha deixat del tot enrere els estats d’excepció polítics, com ho eren aquells del franquisme. L’aplicació de l’article 155 de la vigent Constitució, que va suposar la intervenció de la Generalitat i la dissolució del Parlament per part del govern espanyol com a resposta a la declaració independentista de la tardor del 2017, és una versió actualitzada dels vells estats d’excepció franquistes territorialitzats de fa 50 o 60 anys, en aquest cas, a Catalunya. Els efectes jurídics associats a aquella decisió de l'executiu del PP, refrendada també al Senat pels principals partits estatals d’oposició en aquell moment, començant pel PSOE, encara persisteixen. La qual cosa també s’explica per la implicació directa de la Corona a partir de la intervenció del rei Felip VI del 3 d’octubre del 2017 i la seva crida als “legítims poders de l’Estat” a “garantir l’ordre constitucional i el funcionament normal de les institucions”.

La inaplicació de la llei d'amnistia als líders del procés per part de la judicatura, encapçalada pels jutges revoltats del Tribunal Suprem, té des del primer dia l’empara del monarca. Doncs bé, a diferència del 2017, el rei d’Espanya no ha mogut ara un sol dit davant la violació flagrant de la legalitat per part de Marchena i Llarena, declarats en rebel·lia contra el legislador, el parlament espanyol, que va aprovar la llei d'amnistia. Podria fer-ho perfectament, en virtut del rol moderador i arbitral entre els poders de l'Estat que li atorga la Constitució. Com també, per donar sentit a la voluntat de normalització que expressa en els seus discursos, voluntat explícita, d'altra banda, en la política de reencuentro del president Pedro Sánchez a Catalunya. Per això fora bo que el president de la Generalitat, Salvador Illa, que dimecres anirà a veure el rei per normalitzar les relacions entre la Generalitat i la Corona, recordés a Felip VI quan visiti la Zarzuela que la normalitat catalana continuarà sent una normalitat anormal mentre tots els represaliats del procés, formalment amnistiats, no puguin fer vida normal a casa seva i amb plenitud de tots els seus drets. A diferència dels policies implicats en la repressió dels votants de l'1 d'Octubre, als quals sí que s'ha aplicat l'amnistia, fet que evidencia una desigualtat de tracte tan clamorosa com inquietant.

Fora bo que Illa recordés a Felip VI que els represaliats del procés, formalment amnistiats, encara no poden fer vida normal a casa seva i amb plenitud de tots els seus drets 

P.S. Els 113 de Santa Maria Mitjancera (95 homes i 18 dones) de què parla Colomines al seu llibre, van ser detinguts, empresonats i multats per diferents acusacions. D’acord amb la classificació de la policia franquista, uns ho van ser per “extremista català” (39), “antirègim” (28), altres per "socialista" (17), “marxista” (14), “PSUC” (11) i sense especificar (4). Entre els arrestats a dins de l'església i en plena missa, hi havia des de mossos de magatzem a professors de secundària, passant per estudiants, un metge pediatre, treballadors de banca o notaria, paletes, analistes financers, un director de cinema, enginyers industrials, un telegrafista, filòlegs i treballadors metal·lúrgics, una advocada o un sacerdot. N’hi havia de cognoms autòctons catalans (Xirinacs) i no autòctons (Martínez), la qual cosa evidencia la convergència en el moviment antifranquista entre catalans de sempre i nouvinguts. Repassar la llista dels 113 és un bon exercici contra la desmemòria i el reduccionisme interessat que practiquen alguns sobre la pluralitat ideològica i de procedències de la resistència catalana organitzada al franquisme. El text clarifica el rol de la denominada "burgesia" (catalanista) i dels "obrers" (immigrats), sovint desfigurat en una dicotomia bastant falsa al servei d'un relat més espanyolista que d'esquerres. També, del pes relatiu de les esquerres i del catalanisme, dos pols que convergien perfectament en molts dels activistes. Val a dir que, 50 anys després, si es tornés a viure una situació igual, i vista l’experiència del procés, és fàcil deduir quins serien avui els detinguts: "indepes" i només "indepes". La qual cosa diu molt de fins a quin punt el sistema ha normalitzat les esquerres, les comunistes incloses, i manté proscrits els abans coneguts com a “extremistes catalans”.