La política no és una ciència exacta, no perquè no es pugui mesurar, sinó perquè depèn i molt de la doxa, que és la paraula que feien servir els grecs antics, especialment des de Plató, per designar el que nosaltres entenem per opinió, i diferenciar-la de la veritat estricta. Mentre la veritat es presenta com a universal, incondicionada i immutable, l’opinió és parcial, dependent i variable com el vent. La qual cosa explica per què a vegades és tan fàcil que les enquestes, el termòmetre més científic a l’abast de la política, fallin més que una escopeta de fira. Dit això, si ara demanessin a l'articulista què pensa sobre com van els partits catalans, quin seria el seu vaticini electoral si demà se celebressin eleccions al Parlament, d'acord amb les opinions i les percepcions que recull i analitza, apuntaria a una consolidació / ampliació del suport al PSC de Salvador Illa, i a un creixement important d’Aliança Catalana. La pujada de la formació islamòfoba de Sílvia Orriols castigaria Junts però també ERC, i, fins i tot, podria atreure electors de Vox, que és el partit espanyol al qual s'assembla més. Ho demostra el fet que, ara fa vuit dies, membres d’AC i de la formació ultradretana de Santiago Abascal, participessin en la festa de la nit electoral d’Alternativa per Alemanya (AfD). Un partit que no és formalment neonazi —si se’n definís com a tal no es podria presentar a les eleccions, atès que l’alemanya és una democràcia militant que veta el nazisme— però està prenyat de simpatitzants d'Adolf Hitler, a títol individual.

El PSC i AC van bé no tant pel que fan aquí com pel que passa fora. Així, el PSC Illa podria configurar-se com el partit refugi de la gent amb por del que està passant al món mentre que AC ho seria dels que volen canya al mono, és a dir al moro, perquè en la doctrina orriolista, ja se sap que és el musulmà el culpable de tots els mals d’Occident. El PSC i AC tenen clar que Catalunya ha de passar d’allò de “el món ens mira” que va fer fortuna durant el procés independentista a “mirar el món” més que mai. Perquè és el món, el batec del tauler europeu i global el que ara mateix condiciona la doxa, l’opinió pública i publicada que formata la nostra política del dia a dia. Això vol dir que la política catalana haurà d’estar molt pendent del món a partir d’ara i que haurà de modular els seus posicionaments i les decisions dels seus actors, els dirigents i els partits, en funció de les correlacions de forces en el nou món que està sorgint. I que, segurament, serà en la intersecció entre el local i el global on es decidirà l’èxit o el fracàs de les diverses ofertes polítiques. On les enquestes es faran finalment veritat o fum.

Identificar l’independentisme català amb l’onada reaccionària global, amb la qual s'alinea Aliança Catalana, és letal per a l’independentisme, el catalanisme i la democràcia

En el món on Trump i la seva cort de magnats tecnològics imposen la llei del més fort, com s’ha evidenciat amb la brutal humiliació en viu i en directe de Zelenski al Despatx Oval, alguns polítics catalans, atents, ja estaven posicionats. Ho estava Salvador Illa, com Pedro Sánchez, sempre a punt d'agafar les oportunitats al vol, amb els valors de la Il·lustració lluminosa i els líders de l’Europa lliure. I Orriols, com Vox, amb la reacció ultra europea apadrinada per Vance i Musk, els de la Il·lustració fosca. El resultat serà també aquí una política més polaritzada que mai. Per la seva banda, Junts i ERC poden reforçar el flanc dels demòcrates liberals i socialdemòcrates europeus des de la seva condició de partits nacionals i independentistes catalans.

AC, que també es reclama com un partit nacional i independentista català, s’ha situat a la banda del trumpisme i els ultres rampants com Weidel, Meloni, Orbán, Wilders o Abascal. Identificar l’independentisme català després del procés amb l’onada reaccionària global, amb la qual s'alinea Aliança Catalana, és una perspectiva absolutament letal per a l’independentisme, el catalanisme i la democràcia. I Junts i ERC, les forces centrals del moviment, hauran de respondre-hi més d’hora que tard perquè ningú no es confongui o les enquestes, ara com ara, mera opinió, es faran (cruament) realitat.

La mirada de la política catalana s'haurà d'ajustar a les ulleres globals, tant en el nivell macro com en el nivell micro de les decisions. Per exemple, ERC haurà de calibrar fins a quin punt convé que sigui la diputada Najat Driouech, única parlamentària que usa el vel islàmic, qui doni resposta a Sílvia Orriols al Parlament, com va succeir l’altre dia, a risc d’envigorir encara més el missatge islamòfob de l’alcaldessa de Ripoll. I Junts haurà de meditar seriosament si la propera vegada els seus vots han de servir per fer o mantenir Orriols com a alcaldessa o impedir-ho, com Macron amb Le Pen, a França, Merz amb Weidel a Alemanya, i els conservadors, socialdemòcrates i liberals austríacs amb els ultres de la FPÖ. Efectivament, som en un nou món, en el món salvatge de Trump, i convindria que el catalanisme, o la majoria d'ell, es col·loqués en la banda correcta de la història. Qui badi, ho lamentarà.