En el món d’Esquerra Republicana, entre electors o exelectors, però també en gent propera a l’aparell del partit, amb presència a les xarxes socials, comencen a sortir les primeres veus que demanen una “reflexió” al partit de Pere Aragonès i Oriol Junqueras. La relació política amb Pedro Sánchez i el seu govern “progressista”, que en principi no existiria sense el vot dels republicans, s’acosta cada dia amb més nitidesa al dibuix d’una colossal estafa, mentre que, com es diu per aquests verals, la sensació general és que se’ns pixen a sobre i diuen que plou. A la fantasmal taula de diàleg, de la qual mai no s'ha tornat a cantar ni gall ni gallina, s’hi ha sumat la justificació de l’espionatge desbocat amb el programari Pegasus, pocs dies després que el presidente vingués a Barcelona a parlar a cau d’orella uns minutets al president espiat —què deu saber Sánchez d’Aragonès?—; l’eventualitat que els indults dels ex-presos de l’1-O siguin revisats arran d’un canvi sobtat de doctrina del Tribunal Suprem —tot un precedent, si més no, perquè un eventual govern PP-Vox a Madrid els retorni a la presó— i, per acabar-ho d’adobar, el fiasco de la llei de l’audiovisual que, de protegir les llengües cooficials a les grans plataformes tipus Netflix, ha passat a reforçar les subvencions a les productores amb vincles amb les grans companyies televisives —en una evidència més que la política deixa de ser política quan prioritza la defensa d'interessos que no són els del comú dels governats—. No és que Esquerra hagi de reflexionar, que també: és que, després d'aquesta setmana horribilis, el partit d’Aragonès i Junqueras hauria d’haver suspès ipso facto i sine die tota col·laboració amb el govern del PSOE a Madrid, i reduir al mínim imprescindible l’existent entre els governs de Catalunya i Espanya. Els allargs de Sánchez a la reunió que reiteradament li ha demanat Aragonès eleven el menyspreu del cap de l’executiu espanyol als seus socis parlamentaris i a la màxima autoritat catalana i de l’Estat a Catalunya —que això és el president de la Generalitat— a la categoria de vergonya d'Estat. 

Esquerra, és obvi, té responsabilitats directes en aquesta situació, però les conseqüències les està rebent tothom i és el conjunt del moviment independentista, del qual els republicans són ara la força majoritària, qui s’hauria de tancar al racó de pensar, sense pressa, però sense pausa, i explicar a la societat catalana com pensa revertir l’estat d’inacció política, divisió partidista i sectària i absència d’estratègia definida a mitjà i llarg termini que constitueixen ara el seu no-full de ruta. El proper Onze de Setembre serà el desè aniversari de la primera gran manifestació històrica de les que, any rere any i gairebé durant una dècada, descomptada l’aturada de la pandèmia, van acompanyar el procés independentista de manera continuada i ininterrompuda. En el vessant polític, el primer gran reset l’hauria de fer no només ERC, que ja ho he dit, sinó ERC i Junts. Una part del que passa, la debilitat amb què opera l’independentisme a Madrid, és responsabilitat compartida de les dues grans forces d’aquest espai i la seva lluita caïnita per assolir l’hegemonia en l’estructura i l’aparell polític i funcionarial que sustenta el trist edifici autonòmic. No té gaire lògica i, per descomptat, zero èpica, que dos partits que, a tot estirar —com ho demostren els últims resultats electorals i dibuixen les enquestes— poden aspirar a sumar un bloc d’uns 65 diputats, un pèl per sota de la majoria absoluta, s'esbudellin de la manera que ho fan per gestionar els càrrecs i els sous d’una grisa autonomia en llibertat vigilada, o provisional, com els seus pseudoindultats líders, en lloc de posar-se a treballar plegats per assolir l'objectiu últim que diuen defensar. 

De la desafecció catalana envers Espanya de què alertava el president José Montilla i la figura periodística del català emprenyat estem passant a la desafecció de l’independentisme cap als seus propis partits, ERC, Junts i fins i tot la CUP, i l’emergència de l’independentista emprenyat. Ningú no sap a hores d’ara cap on bufarà el vent. Però és possible dibuixar un escenari en què emergirà un independentista que, fatigat dels partits i convençut d’haver fet individualment la feina que li tocava (manifestacions, urnes de l’1-O, suport als presos i els exiliats, caixes de resistència davant la repressió judicial) es quedarà a casa i militarà en l’abstencionisme actiu davant la falta d'expectatives d'assolir la independència en un termini de temps raonable. Allò que es va denominar abstencionisme diferencial entre les eleccions catalanes i espanyoles pot tornar, però amb un tipus d’abstencionista diferent. El que li passava al PSC de Raimon Obiols quan venien eleccions catalanes —l’electorat de Felipe González a les generals es quedava a casa— li pot passar ara a l’ERC de Pere Aragonès i Oriol Junqueras o a Junts, el partit de Carles Puigdemont. De l’abstencionisme castellanoparlant, votant del PSOE a les generals, felipista, dels anys del pujolisme, podríem passar ara a l’abstencionista amb estelada de la segona dècada del segle XXI. L’operació normalitzadora —amb els pseudoindults de fa un any com a punt final del procés— tindria en aquest escenari de desactivació electoral de l’independentisme la seva culminació definitiva després d’haver escapçat electoralment el moviment. És a dir, d’haver forçat l’exili de Puigdemont i d’haver inhabilitat Junqueras per impedir-los optar de nou a la presidència de la Generalitat abans de la jubilació.

De l’abstencionista castellanoparlant, votant del PSOE a les generals, felipista, dels anys del pujolisme, podríem passar ara a l’abstencionista amb estelada de la segona dècada del segle XXI

L'altra figura possible dels temps que venen en termes electorals és la de l’independentista que aparca la causa al calaix i es pregunta en quina mesura contribuirà el president de la Generalitat, el seu alcalde o alcaldessa o el diputat o diputada de la seva zona a fer-li la vida, el dia a dia, més portable, més vivible. És molt possible que el vot diguem-ne més pragmàtic, o pràctic, marqui la pauta en les properes eleccions municipals. La gestió de l’alcaldessa Colau és considerada desastrosa per la majoria dels barcelonins, però pot Ernest Maragall tornar a ser el gestor que va ser fa 40 anys amb el seu germà Pasqual a l’alcaldia? Barcelona ha estat víctima, com el conjunt del país, de la salvatge política de terra cremada practicada pels aparells de l’estat espanyol per desactivar l’independentisme (comptes fake atribuïts a l’alcalde Trias, reelecció de Colau gràcies a l’operació Valls, espionatge a Maragall...). I el resultat és, igualment com succeeix en l’escenari català, que és molt difícil que de les cendres surti res amb prou força per despertar de nou els somnis de tots nosaltres.