Llevat que les bases d’ERC decideixin el contrari del que la direcció dimissionària de Marta Rovira ja ha decidit, el socialista Salvador Illa serà investit president de la Generalitat d'aquí a pocs dies. En segon lloc, si la sessió d’investidura se celebra, el president Carles Puigdemont tornarà a Catalunya —com ha ratificat aquest cap de setmana— i serà detingut i previsiblement empresonat. Per quant de temps, dependrà de la justícia espanyola, una instància que, com s’ha vist amb l’amnistia que Junts va tancar amb el PSOE, té vida i segueix regles i lleis pròpies, al marge de la resta de poders del denominat estat de dret. Els dos moments, eventual investidura d’un president d’un dels partits del 155 i empresonament de Puigdemont, hauran tancat el procés i serà ERC qui ho haurà fet amb la clau que els catalans van dipositar en les seves mans a les eleccions del 12-M. Eleccions que, no s’oblidi, van suposar la tercera de les quatre patacades electorals consecutives dels republicans: municipals i generals del 2023, i catalanes i europees del 2024. Segur que fer president Illa és la millor lectura que pot fer ERC del missatge de les urnes? 

La clau d’ERC és un ferro roent, que crema a les mans. No estic segur que hi hagi una correspondència entre la indissimulada satisfacció amb què Marta Rovira ha començat a vendre el pacte del finançament amb els socialistes, bo i saber que ni tan sols un blindatge estatutari com el de les inversions en infraestructures —cas de la disposició addicional tercera de l’Estatut vigent— garanteix el compliment del que s'acorda, i l’estat d’ànim de les bases d’ERC. Per això forma part de la lògica política més implacable, per agònica i sacrificial que pugui semblar, que Puigdemont els enviï un míssil des dels Banys i Palaldà, a l'altra banda de la frontera: investireu Illa mentre em detenen? Aquesta és l'autèntica pregunta de la consulta interna a les bases d'ERC i l'ha redactat Puigdemont. El mateix Puigdemont que, alhora, ha activat una bomba termonuclear contra Pedro Sánchez, a qui ara ha posat en el centre de la diana, a compte de l’assumpte de la seva dona, Begoña Gómez, i el seu germà, David Sánchez, la mateixa justícia fake i revengista que ha actuat —i continua actuant— contra el sobiranisme català des del minut zero del procés.

És impossible aïllar la investidura d’Illa de la guerra oberta entre Puigdemont i Sánchez, ara tan lluny d’aquell acord o compromís històric a què semblava portar el pacte de Brussel·les entre el PSOE i Junts; de l’eterna i per a molta gent estèril pugna pel lideratge de l’independentisme entre republicans i juntaires; i, ara, de la lluita interna a ERC entre els càrrecs partidaris de renovar Oriol Junqueras, assistits per Marta Rovira en la seva marxa voluntària, i la vella guàrdia junquerista que treballa per restituir el seu líder a la presidència del partit. Així doncs, som en un combat de boxa descarnat, a l’estil de Rocky o Toro Salvatge, en el qual els cops són directes i a la mandíbula, i, al final, és possible que només quedi viu l’àrbitre, o sigui, Illa, l’home que menys s’ha mogut de la seva posició sota els focus del quadrilàter. O, si més no, qui ha sabut dissimular millor que ningú quan ha estat contra les cordes.

És Puigdemont qui ha escrit l'autèntica pregunta de la consulta a les bases d'ERC: investireu Illa mentre em detenen?

La decisió de les bases d’ERC, és a dir, si faran girar o no al pany la clau que obre la investidura d’Illa o, per contra, apostaran per noves eleccions, no és fàcil. Com em deia un republicà, amb una comparació un pèl gore, la tria és del tipus “susto o muerte”. I és que això és una sessió doble de cinema a la fresca i la segona pel·li és de terror. ERC neda ara mateix en tres piscines i haurà d’afinar molt per decidir en quina podrà continuar navegant i guardant la roba, o, senzillament, a quina taula de salvació s’agafa. Una és la piscina socialista, en la qual —i ja em perdonareu el joc de paraules— malgrat que sembla que hi ha una illa al mig on arribar, hi ha molt poca aigua per aconseguir-ho; per això és tan mala cosa llançar-s’hi de cap. L’altra piscina és la de Junts, que pot oferir a ERC una llista unitària en unes noves eleccions, la qual cosa comportaria, però, reconèixer el lideratge de Puigdemont. I fer-ho per, com va dir Marta Rovira en el seu retorn de l’exili, “acabar el que vam començar”, és a dir, la independència; difícil, quan, de fet —així ho percep un segment molt ampli de l’independentisme— s’hi ha renunciat, a l'objectiu. La tercera piscina és la republicana, en què últimament es neda sobre aigües tèrboles i on, de sobte, com en una mala pel·lícula de por, emergeixen cartells sobre els Maragall i l’Alzheimer o un ninot amb la soga al coll i la cara de Junqueras. En aquesta piscina, ERC s’ofegarà segur, si és que encara sura.