La crida d’Oriol Junqueras a rescatar ERC d’ella mateixa m’ha recordat el famós best-seller Indigneu-vos!: Un al·legat contra la indiferència i a favor de la insurrecció pacífica, (Destino, 2011) escrit pel llavors nonagenari Stéphane Hessel. Publicat el 2010, el llibret es va convertir en el pròleg d’aquella revolució del indignats, una de les revoltes de vellut contra el capitalisme de casino del 2011 desfermades després del crac financer del 2008. L'esperit de revolució sense llençar un paper a terra es manifestaria també aquí en la revolució dels somriures, a partir del 2012, que va donar forma al procés. Les concentracions del 15-M a la puerta del Sol o les gegantines marxes independentistes per la Diagonal es dibuixaven sobre el teló de fons de l’emprenyament per les retallades i el terror a una autèntica fallida dels sistemes de benestar. En part, aquesta por no ha cessat des de llavors i explica, en bona mesura, l’onada creixent d’odi antiimmigració que recorre Occident.
Però tornem a Junqueras. Deia Hessel que “la facultat d’indignació i el compromís que la segueix” és ni més ni menys que “un dels components essencials que formen l’home” (al vell supervivent de Buchenwald i de la resistència suposo que l’esquerra wokista li va perdonar el llenguatge heteropatriarcal). I que la pitjor actitud és la indiferència, el passotisme. Doncs bé, una idea molt semblant va deixar anar Junqueras al teatre de la passió d’Olesa de Montserrat, en l’acte de presentació de la seva candidatura Militància Decidim amb què aspira a recuperar el control d’ERC. “Sé que esteu indignats. La indignació és un sentiment legítim. Però és imprescindible que la transformem en motor de canvi i de transformació, un foc que ho renovi tot”. El problema és que aquest foc, que curiosament remet al nom de la candidatura alternativa Foc Nou que impulsa Alfred Bosch, així com la renovació total, la mateixa que invoca la Nova Esquerra Nacional de Xavier Godàs, la candidatura rovirista, no acabin per cremar del tot vell partit republicà o portar-lo a l'harakiri enlloc de cap a una imprescindible catarsi al congrés del 30 de novembre.
La ruptura a ganivetades del tàndem Oriol Junqueras-Marta Rovira ha derivat en una exhibició gairebé pornogràfica del que s’hi coïa i es ventilava a les sales fosques des d'on realment sembla ser que s’ha governat Esquerra durant aquests anys crucials per al partit i el país. Les revelacions periodístiques sobre l’estructura paral·lela coneguda com a “B” i les duríssimes acusacions de traïció llençades per Junqueras a Rovira dibuixen una ERC que ha deixat de ser el venerable partit de Macià i Companys, sempre sofert i insubornable en el seu delit per Catalunya. ERC ja no és el partit de “les mans netes”. Ara apareix com una organització ultrasectària regida des de l’ombra per una camarilla sense escrúpols de cap mena. I és, com ha diagnosticat Rovira, d’aquesta “fallida ètica i moral” de la qual ha de ser rescatada. Junqueras fa bé d’apel·lar a la indignació dels militants de base d’ERC, perquè, encara que també se'l podria portar per davant, és l’única força que ara mateix batega en l’angoixada ànima republicana.
Junqueras és ara un Jordi Pujol purgant els pecats de la deixa però amb pressa per redimir-se. I ressuscitar
L’independentisme, i una part de l’esquerra que bascula entre els comuns i el PSC a la qual Junqueras pica l’ull amb Elisenda Alemany com a candidata a la secretaria general, trigarà a perdonar els republicans. En el fons, el més inquietant no són els cartells infamants contra els Maragall sobre l’Alzheimer o el grotesc ninot de Junqueras penjat d'un pont mentre era a la presó. El més preocupant és fins a quin punt, qui va decidir les miserables campanyes de la B d’ERC, va influir en l'avançament de les eleccions o en l'entrega del poder a Salvador Illa per morir matant, això és, per trencar les cames a Carles Puigdemont i frustrar la recomposició de la unitat independentista. En tot cas, serà l’electorat, no només els militants d’ERC, qui jutjarà i decidirà. No tot acabarà en un congrés que Junqueras pot guanyar com a líder segurament tant discutible com carismàtic.
Junqueras va parlar, i va esclatar, al teatre de la Passió d'Olesa de Montserrat. La simbologia del lloc no és gens baladí. En certa manera, Junqueras és ara mateix un Jordi Pujol purgant els pecats de la deixa, encara que, en el cas del dirigent d’ERC, els atribueixi a altres, però amb pressa per redimir-se. La deixa d'ERC: la catàstrofe electoral, de govern, i ara, de partit, ètica i moral. En tot cas, no entra en els plans de Junqueras una penitència i un calvari de 10 anys, com el que en bona part es va autoimposar el president a qui Salvador Illa ha obert ara les portes de la Generalitat. Junqueras té pressa perquè els indignats d’ERC li tornin a obrir les portes del temple. I ressuscitar.