Les bases d’ERC són més junqueristes que roviristes, però no gaire. Oriol Junqueras podrà tornar al despatx de president del partit a la seu nacional del carrer Calàbria de Barcelona que va deixar el juny, però li ha costat dues votacions i el suport final que ha assolit en les primàries congressuals d'ERC és més aviat discret: un 5 bastant pelat. Mentre d'una a l'altra ronda el de Sant Vicenç dels Horts ha incrementat els seus suports en poc menys d’un 4% —del 48,3 al 52,2% aquest dissabte, uns 280 militants més—, la candidatura rival, encapçalada per Xavier Godàs, això sí, amb tot el rovirisme-aragonesisme al darrere, ha passat del 35,3% al 42,2%, un increment del 6,9%. La resta, part dels votants de Foc Nou, la llista descavalcada a la primera volta que no s’han decantat ni per Junqueras ni per Godàs, i els octubristes, han aplegat un 5,6%, un 1,9% més que fa quinze dies. Comptat i debatut, Junqueras ha guanyat força bé a Godàs, amb 10 punts més de suport de la militància, però la ruptura amb Rovira ha partit el partit pel mig. D’entrada, mala peça al teler.
Què succeirà a partir d’ara a ERC? Junqueras és conscient que recosir el partit no serà bufar i fer ampolles. L’oposició interna, nucleada per la llista de la Nova Esquerra Nacional de Godàs, ja ha advertit que res no serà igual a partir d’ara: això és, que Junqueras ja no és Déu. L’ara de nou president va entendre perfectament el missatge la mateixa nit de les votacions. I va respondre a la defensiva: "Només hi ha un partit, que és Esquerra Republicana de Catalunya. El temps de les candidatures s'ha acabat". O, el que és el mateix: el partit som tots, però alguns —els guanyadors— una mica més que altres. De les paraules de Godàs, no obstant això, es dedueix que l’escissió sembla descartada i que l’objectiu és condicionar les polítiques del partit des de dins. Però de les de Junqueras s’infereix la determinació de passar del "recosir" de la campanya al "soldar" la unitat interna a prova de díscols. Veurem fins a quin punt l’avís inquietant que va fer durant la campanya a Olesa de Montserrat, “no cosir cap ferida que prèviament no hàgim netejat”, deriva en la purga que temen, sobretot, els càrrecs del rovirisme-aragonesisme a les institucions, singularment als grups parlamentaris a Barcelona i Madrid.
Altrament, la comissió de la veritat anunciada per Junqueras per investigar fins al fons els tèrbols assumptes de la B, és a dir, de les fosques campanyes dels cartells dels Maragall, els mariachis i el que no sabem, pot afegir encara més temperatura a una olla ja prou escalfada. D’entrada, els de Godàs, agafats com a la taula de salvació a la comissió de garanties del partit —incapaç fins ara de treure’n l’aigua clara—, ja adverteixen que no admetran cap investigació d’un òrgan paral·lel. Finalment, caldrà veure fins a on arriben els matisos sobre l'estratègia del partit que han emergit en la campanya interna, entre un Junqueras que continua aspirant a "eixamplar la base" als feus electorals socialistes i exconvergents i un Godàs que mira cap a "l'esquerra nacional", la CUP i els Comuns, per construir una majoria que fins ara sempre ha fet curt.
La unitat estratègica amb Junts i Puigdemont, de la qual tant recela Junqueras, és l’única arma que té avui l’independentisme per parar els peus a Sánchez
Si aquest podria ser un dibuix aproximat de portes endins de l’ERC que surt del congrés, de portes enfora caldrà veure quins canvis es produeixen en la relació amb les altres forces polítiques i, singularment, amb els socialistes i Junts. Ara mateix, la diferència fonamental entre els uns i els altres és que mentre ERC arrossega les motxilles de Pedro Sánchez i Salvador Illa, els de Carles Puigdemont estan en disposició de deixar en l’aire la legislatura espanyola si el de la Moncloa continua sense complir acords. Caldrà veure fins a quin punt la pressió de Junts al PSOE pot moure ERC a pujar també el llistó de l’exigència amb els socialistes. És possible que veiem Junqueras exigir a Sánchez i Illa el compliment per avançat dels acords amb ERC abans de fer-ne de nous, com ha vingut anunciant. Però és la unitat estratègica amb Junts i Puigdemont, de la qual tant recela, l’única arma que té avui l’independentisme per parar els peus a l'inquilí de la Moncloa.
Retorn a la casella de sortida? Potser. El fet és que ni la militància d’ERC ni la de Junts en el seu també recent congrés han volgut enviar a casa els dos grans líders del procés, l’un encara inhabilitat i l’altre en l’exili, contràriament al que demana una part de l’independentisme que se sent traït i abandonat. En tot cas, ja no som al 2017. Junqueras ja no és el líder indiscutit d’una ERC profundament fracturada ni Puigdemont va poder galvanitzar i mantenir l’hegemonia independentista a les urnes a les eleccions del maig passat, la qual cosa va portar el socialista Illa a la presidència de la Generalitat. Última oportunitat? Prorrogada o aclarida la qüestió dels lideratges a Junts i ERC, dependrà d'un nou repartiment de les cartes entre Junqueras i Puigdemont, entre Puigdemont i Junqueras, que l’independentisme pugui tornar a ser operatiu. Recosir el país, com va dir Junqueras a l'entrevista d'El Nacional, a més a més del partit, també passa per aquí.