Hi va haver un temps en què aquest espècimen antediluvià que, sigui dit amb permís dels dinosaures, atén per Felipe González, governava amb el d’una altra rara avis, Jordi Pujol, en el que avui se’ns apareix com el parc juràssic de l’Espanya posttransició. Allò es va acabar amb una frase lapidària, capital, definitiva: “Així no podem seguir”, que va pronunciar al Congrés dels Diputats el llavors cap de CiU a Madrid, Joaquim Molins. Era 1995. I l'escàndol de les escoltes del Cesid, l’avui Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI), que va afectar importants polítics, empresaris i periodistes i es va emportar un vicepresident (Narcís Serra), un ministre de Defensa (García Vargas) i el director de la casa dels espies (el tinent general Manglano), va servir perquè el nacionalisme català, en el cim de la seva capacitat operativa a les Espanyes, digués prou. A Felipe el va (re)posar i el va fer fora Pujol. El 1996 se celebrarien eleccions anticipades i José María Aznar arribaria a la Moncloa també gràcies al president català. Doncs bé: salvant les distàncies que calgui salvar, s’espera que aquest dilluns, Carles Puigdemont, el líder de Junts per Catalunya, la principal formació sorgida a l’antic espai de CiU, també digui si així podem seguir o no seguir. És a dir, si Junts pot continuar mantenint el seu suport a Pedro Sánchez.

Puigdemont continua sent el president a l’exili un any després de pactar amb el PSOE l’amnistia per a tots els encausats pel procés independentista, tal com va quedar explicitat a l'Acord de Brussel·les, fruit d’una negociació política inèdita a la democràcia espanyola entre representants del govern de l’Estat i el que la premsa madrilenya titllava i titlla de “pròfug” de la justícia. Aquelles converses han continuat en la denominada taula suïssa o de Ginebra, que continua reunint representants de Junts i el PSOE per desplegar una negociació que tenia per objectiu “obrir una nova etapa” i “contribuir a resoldre el conflicte històric sobre el futur polític de Catalunya”. A canvi, Junts no només es comprometia a investir president Sánchez, el perdedor de les eleccions —no s’oblidi— sinó a “procurar la governabilitat” durant la legislatura. L’acord, almenys així ho va fer Junts, es va revestir d'un aire d'“oportunitat històrica”. Però el PSOE, malgrat acceptar fins i tot una part del relat de l’independentisme sobre el procés, la seva justificació i les possibles sortides, l’ha convertit en fum. Vet aquí la qüestió, el drama, de fons.

No es tracta —que també— del fet que el govern Sánchez s’ha mostrat absolutament incapaç fins ara de desactivar la revolta judicial que ha impedit aplicar la llei d’amnistia, contravenint la decisió de l’òrgan on resideix la sobirania del poble espanyol i el poder legislatiu, el parlament, segons estableix la vigent Constitució. Tampoc —que també— dels reiterats incompliments o dilacions en matèria d’acords concrets negociats en el marc posterior de l’entesa parlamentària entre socialistes i juntaires, ja sigui la desclassificació dels documents del CNI sobre els atemptats gihadistes del 17-A sol·licitats des de la comissió parlamentària d’investigació, o la frenada, més que evident, en la negociació sobre l’oficialitat del català a les institucions europees. No: el balanç, encara que sembli paradoxal, no depèn dels incompliments concrets —que també—, sinó de l’horitzó final que s’ha esvaït. Depèn més de l'estat de l’edifici, desdibuixat, que dels mobles i les cadires, que tampoc són exactament les que es van demanar o encara no han arribat de la fàbrica.

El problema és que el PSOE de Sánchez ha convertit en fum l'oportunitat històrica que brindava l'acord de Brussel·les amb Puigdemont

La pregunta també se l'ha de fer el PSOE: Junts, podem seguir així? El problema és que el PSOE mai va creure que l’Acord de Brussel·les amb Junts anés més enllà de la conjuntura d’un pacte per salvar la investidura i la legislatura de Sánchez mentre que Junts el va plantejar com un moment (re)fundacional, una mena de compromís històric per encarrilar el conflicte Catalunya-Espanya comparable al de la transició. Davant d’això, Puigdemont, i Junts, poden fer ara dues coses: o deixar en l’aire la relació amb el PSOE o reforçar-la exigint-li la ratificació de l’Acord de Brussel·les per recuperar la seva funció d'eina per superar el conflicte Catalunya-Espanya. I no només perquè la legislatura continuï a condició de revertir incompliments en matèries concretes. La qual cosa obligaria a seguir o a deixar-ho estar.

Perquè una cosa és obtenir in extremis el traspàs d’una competència com la gestió integral de la immigració a la Generalitat per donar aire a la legislatura espanyola i, l’altra, que això s’executi a conseqüència d’un acord global per sotmetre a un referèndum la relació Catalunya-Espanya. Junts ha de cargolar els socialistes a la taula de negociació real, a fons, abans que sigui massa tard. Junts, i Puigdemont, s’ho juguen tot a la carta de la relació amb el PSOE de Sánchez. Si mirem al voltant, una part dels gravíssims problemes d’ERC venen de la mala gestió dels acords amb els socialistes. Altrament, mentre Pujol tenia l’opció Aznar si anaven mal dades amb González, Puigdemont sap que no pot recórrer ara com ara a Feijóo per tombar Sánchez. Com deia el gran poeta alemany Friedrich Hölderlin, allà on creix el perill hi ha també allò que ens salva.