L'ex-Rei d'Espanya Joan Carles I viurà demà als Emirats Àrabs Units, on va fugir enmig de la vergonya fa sis mesos, el 40 aniversari del cop d'Estat del 23 de febrer de 1981. El monarca va ser el principal beneficiari, durant dècades, de la utilització del tejerazo pel règim del 78 per blanquejar la seva consciència podrida, la seva misèria fundacional, la seva genealogia franquista, que, contra pronòstic, continua arrelant en un país de barruts i derrotats. Una evidència més que, com va intuir Walter Benjamin, el progrés humà -el de la ciència i la tècnica és una altra cosa- no és res més que un mite de la Il·lustració.

Quan es va dur a terme El Golpe, el 99% de les classes treballadores del que llavors es deia "este país", els obrers i les obreres de les fàbriques -com els pares de qui subscriu-, els petits comerciants, els oficinistes, els i les mestres joves que somiaven un futur millor, es van refugiar a les seves cases, als barris, morts de por. El recent assalt trumpista al Capitoli va ser un cop fake i postmodern; en realitat, mai no va existir més enllà de les pantalles, com diria Baudrillard. En canvi, el cop de Tejero va ser una regressió, duríssima, a l'Espanya del 36 i de la postguerra, amb l'aquiescència vergonyant de molts -segons es va sabent- disposats a empassar-se el que fes falta a condició que ningú no els arruïnés el negoci de la democràcia, començant pel seu vèrtex institucional, el mateix rei.

Tenim les imatges icòniques dels diputats i diputades del Congrés besant el terra dels seus escons mentre el ra-ta-ta-ta-tà dels subfusells dels guàrdia civils perforava el sostre del venerable (anava a escriure lamentable) hemicicle. En canvi, les imatges del que va succeir a les cases de la gent senzilla només les tenim els que les vam viure, en la nostra memòria, i els nostres cors. Encara sentim la por, si rememorem aquelles hores. Tothom es va sentir apuntat d'alguna manera per la negra pistola de Tejero. També la bona gent, perdedors de la Guerra Civil, que va creure que la monarquia de Joan Carles, el net d'Alfons XIII, que també va fugir, era la solució menys dolenta, i fins i tot bona, perquè Espanya esdevingués un país normal. Ens vam sentir apuntats, per la pistola de Tejero, fins i tot els nens que, aquell dia, vam saber a l'escola -servidor cursava 7è d'E.G.B.- que alguna cosa greu estava passant i que no vam dormir aquella nit, mentre la ràdio i tots els llums de casa romanien encesos.

En els primers anys vuitanta, l'extrema dreta, els ultres, també campaven al seu aire pels barris de treballadors. Quan convé, l'extrema dreta sempre li fa la feina bruta al capitalisme sense escrúpols i els poderosos. Ho hem sabut sempre, no fa falta llegir L'ordre del dia de Vuillard per saber qui va pagar els forns crematoris a Adolf Hitler. Les pintades de Fuerza Nueva competien a les parets amb les del PCE (m-l), amb la diferència que als feixistes, els vells i els joves, els de la bandereta d'Espanya al rellotge, la caçadora blau marí-pijo, els mocassins, les ulleres fosques i la Vespino blanca, els coneixia gairebé tothom, i als comunistes autèntics no se'ls veia per enlloc.

Parlo de tot això perquè demà en fa 40 anys, perquè els ultres s'asseuran al Parlament, i perquè Salvador Illa diu que ERC ha de triar entre ell o "una dreta amb persones xenòfobes". Llegint a La Vanguardia el que diu l'exministre de Sanitat he pensat per un moment si ERC estava negociant amb Vox la presidència de la Generalitat, cosa a la qual Illa no diria que no si pogués, com Ada Colau no va dir no als vots de Manuel Valls. Però no: les "persones xenòfobes" a qui es refereix Illa són de Junts, el partit de Carles Puigdemont i Laura Borràs. I resulta que, llevat que el candidat d'ERC, Pere Aragonès, rebi d'alguna o altra manera el suport d'Illa, forçat pels interessos de Pedro Sánchez, no serà president si no és amb els vots dels "xenòfobs" del partit de Puigdemont i Borràs. Aquest és el fons de l'assumpte. Illa, i fins i tot alguns d'ERC als quals, paradoxalment, no els ha agradat el resultat electoral del 14-F, malgrat tenir la presidència per primera vegada des de fa 80 anys a la punta dels dits, intenten vestir de fatxes els indepes de Puigdemont davant de l'evidència que els números són els números. Que, per més que els pesi, molt difícilment hi arribaran sense el seu concurs.

Ni Illa pot ser president sense Aragonès, ni Aragonès sense Puigdemont, la qual cosa planteja, de passada, una interessant dialèctica entre el presidenciable republicà i l'inquilí de Waterloo

Al gra: ni Illa pot ser president sense Aragonès, ni Aragonès sense Puigdemont, la qual cosa planteja, de passada, una interessant dialèctica entre el presidenciable republicà i l'inquilí de Waterloo. Aquest és el fons de l'assumpte. I això explica també que l'estigmatització del món de Junts per part d'Illa sigui simètrica al menysteniment per part de dirigents d'ERC que, o no van aprovar les mates, o en prescindeixen quan armen "majories" d'esquerra inexistents o parlamentàriament impracticables (la meitat + 1 de 135 diputats no són 50 diputats). Queda clar que trumpistes i trolls de Twitter no tenen l'exclusiva de la postveritat i els fets alternatius com a armes d'intoxicació massiva.

¿Potser els indults de Junqueras i la resta dels presos polítics depenen que ERC faciliti la presidència a Illa, com suggereix el candidat del PSC, gairebé amenaçant, quan insta els republicans a triar entre ell o els "xenòfobs" de Junts?

No voldria estar en aquesta hora a la pell de Pere Aragonès, a qui tinc per polític honest, seriós i treballador, entre el doble pressing del foc amic i el xantatge del candidat del PSC. La pregunta és inevitable: ¿Potser els indults de Junqueras i la resta dels presos depenen que ERC faciliti la presidència a Illa, com suggereix el candidat del PSC, gairebé amenaçant, quan insta els republicans a triar entre ell o els "xenòfobs" de Junts? Parlo del mateix Illa que aprofita per repartir carnets de capacitació per governar Catalunya al caliu de les destrosses posteriors a les manifestacions per la llibertat de Hasél, i de la crisi entre el Govern en funcions i els Mossos. Aquest és el problema de fer de Joker amb les botigues i els contenidors del passeig de Gràcia: que sempre hi ha algun llest que treu profit de les flames i els vidres trencats.

Em pregunto on era Illa el 23-F, si és que era en algun lloc. Pel que fa al seu partit, el Socialista, que al seu dia va ser un partit d'exiliats, estarà demà, 40 anys després, a Brussel·les, votant a favor de retirar la immunitat parlamentària al president Puigdemont. El 23-F no va acabar el 23-F.