El director d’una mútua de Tarragona va esbroncar un pacient pel sol fet de parlar en català i li va exigir que ho fes en castellà si volia rebre atenció mèdica. No som al segle XVII. Ni al 1939. Els fets van tenir lloc el 2020 i han transcendit ara, quan Plataforma per la Llengua ha obtingut el permís de la víctima per fer públics els àudios de la conversa. El cas s’afegeix al del tristament famós vídeo de la jove infermera de l'Hospital Vall d'Hebron en el qual blasma el “puto C1 de catalán”, amb què l'administració catalana intenta garantir els drets lingüístics de la ciutadania. La catalanofòbia, en aquest cas en la seva vessant lingüística, colonitza la sanitat a passes gegantines com s’escampa als patis de les escoles com si fóssim als anys setanta, quan, en l’avantsala del que després seria la immersió lingüística, hi havia barris en què alguns nens de famílies castellanoparlants, segurament atiats per adults ignorants, o amb por, amenaçaven d'apedregar els seus primers mestres de català. Por? Sí, por —o les ganes de tenir-la— "a que los catalanes nos echen”. És a dir, la convicció o la sospita, segurament producte d'un cert autoodi, de desarrelament o sentiment de culpa, que si algun dia podien, els catalans autòctons expulsarien de Catalunya les persones migrades en massa des d’Andalusia, Extremadura, Múrcia o Galícia. Aquesta posició de rebuig o recel davant la catalanitat d'una part dels "de fora" era aparentment equivalent a la percepció de molts catalans “de sempre” que el seu país estava sent envaït per riuades de “castellans” ("xarnegos") i tota la seva descendència.

Tot plegat era la doble expressió d'un xoc cultural i, per tant, de poder. El poder, com ens va ensenyar Foucault, no està només amb "els de dalt", està i opera a tot arreu. Però passa que la simetria entre els uns i els altres, "els de fora i els de dins", era i és perversa. Mentre els uns, els que hi arribaven, tenien un estat al darrere que, en molts casos, els matava de gana als seus pobles pero imposava la identitat de tothom: "espanyols", els que hi eren "de sempre", a tot estirar podien aspirar a una autonomia reversible. Com s'ha vist no fa gaire amb l'intent de trencar l'statu quo que va suposar el procés.   

Doncs bé, aquestes dues percepcions d’una part dels acabats d'arribar —que es referien als autòctons com “los catalanes”— i dels que ja hi eren —que es veien assetjats pels “castellans”/ “espanyols”— eren fins a cert punt lògiques en el context de l’època. Qualsevol antropòleg, sociòleg o historiador seriós sap que aquesta mena de xocs o tensions són habituals en societats receptores d’una onada migratòria com la que va viure Catalunya entre els anys cinquanta i finals dels setanta. I és fàcil que esclatin si, a més a més, hi sol haver un conflicte polític important amb una base cultural més o menys explícita: aquí, la dialèctica Catalunya-Espanya amb tots els comptes pendents.

La transició, amb la recuperació de la democràcia i l’autogovern —la Generalitat de Tarradellas i el seu desplegament amb Pujol, sobretot amb Pujol— i, per descomptat, les oportunitats de viure millor, de començar o recomençar, van inhibir la topada etnocultural i etnolingüística entre les dues comunitats, els de "fora" i els "de dins". Un equilibri segurament bastant fals, fràgil, però en tot cas operatiu, d'un gran valor. Això era la famosa "convivència". La gent volia mirar endavant. La premissa inclusiva de la “Catalunya, un sol poble” del PSUC o la divisa pujoliana del “Som sis milions”; en definitiva, de Catalunya com a nou inici per a tothom, per als vinguts de fora, però també per als que ja hi eren, va evitar que esclatés la bomba cultural i lingüística als anys setanta en molts barris i ciutats. Sobre aquesta base, amb totes les llums i ombres, es va construir —s’ha construït— un viure en comú en què la gent ha preguntat menys d’on ve cadascú que cap on va, menys pels orígens i més pel futur compartit. O, respectuosament, no ha preguntat res més del necessari, que també és una manera de conviure i compartir.

En aquest marc, i amb la immersió lingüística, es va recatalanitzar l’escola pública, castellanitzada pel franquisme, i, a partir d’aquí, el gruix de la societat. Si més no, durant l’etapa de l’aliança cultural implícitament compartida entre el pujolisme i l'esquerra, el PSUC i el PSC-PSOE —el partit majoritari dels migrants espanyols— va ser possible que la majoria de la població amb orígens a l’emigració espanyola acceptés la catalanitat, amb més o menys intensitat, com un actiu de futur per als seus fills. O, si més no, no s’hi mostrés —insisteixo, en general— hostil. La pax catalana, aquesta mena de compromís històric si més no implícit entre "els de fora i els de dins", va funcionar força bé durant molt temps, però ara, quaranta o cinquanta anys després, és una història, un relat, que sembla importar a molt pocs. Que molesta.

Per a molts, tot això és una història a oblidar que comença a ser incòmoda. Ara es porta més el “¿perdona?” dels cambrers que s’ofenen a la Rambla quan els demanes en català el cafè que pagaràs perquè uns han guanyat i altres han/hem perdut, no ens enganyem. No és només la mandra, o la globalització, o el desprestigi de la llengua catalana associat a la visió d'una Catalunya que ja no és el que era, una visió interessada però afavorida per la mediocritat i la falta de referents i lideratges col·lectius que, sens dubte, impera en molts àmbits. La pancarta bilingüe de la Kings League de Gerard Piqué amb el català com a segon idioma escrit amb tinta gairebé invisible s’erigeix com a metàfora de la deriva de tot plegat. Molt pitjor que el naufragi; és la deriva cap al país finalment invisible, esvaït, diluït, mut; que hi és, que s'intueix, però com si no hi fos.   

La renovada campanya de ridiculització, folklorització i estigmatització de la llengua catalana, en escoles, hospitals o terrasses de restaurants, sovint propera a l'odi en estat pur, és la torna del procés. I convindria aturar-la.

El país que volen invisible és el teu, et diguis com et diguis i parlis en la llengua que parlis. La renovada campanya de ridiculització, folklorització i estigmatització de la llengua catalana, en escoles, hospitals o terrasses de restaurants, sovint propera a l'odi en estat pur, és la torna del procés. I convindria aturar-la. Com que els catalans indepes han volgut fer la independència, els no indepes tenen dret a no respectar-los, començant per la seva llengua. Aquesta és ara l'equació que imposen els vencedors. Els aparells d’intel·ligència de l’estat espanyol van ser incapaços de detectar les urnes del referèndum de l’1 d’Octubre. La por al ridícul va ser monumental i la violència policial i la posterior repressió judicial, que dura fins avui, l’única resposta. Des d’aquesta vessant, el procés, que no va ser un moviment identitari o potser precisament per això, va suposar una derrota política i simbòlica d’Espanya en tota regla. Una part del que s'està coneixenet aquests dies sobre l'anomenada Operació Catalunya té a veure amb tot això. Si Espanya —és a dir, si la mentalitat política, cultural i d'estat hegemònica a Espanya, molt anticatalana— perdés ara la guerra cultural que ha reactivat contra Catalunya després del procés, ho perdria tot. La infermera, i el metge de la mútua, i el cambrer empoderats de catalanofòbia i menyspreu a l’altre estan en guerra. Deia el militar i pensador prussià Von Clausewitz que la guerra és una manera de continuar la política per altres mitjans.