Serà un any dur, i sorollós, com la tramuntana que aquests dies fueteja la badia de Roses, a l'Alt Empordà. A l’Escala, vila que exhibeix amb orgull el seu passat mariner, on la tradició de la salaó i l'anxova es remunta als grecs i els romans que van aixecar la veïna Empúries, uns pocs turistes —la gran majoria, francesos— han salvat les dues setmanes nadalenques dels també pocs hotels oberts. Les expectatives per a l’any que comença són prudents, ens comenta el regent del petit establiment a tocar del passeig de mar on hem esperat els Reis. La pujada de la inflació a França ja s’ha notat en les reserves de Cap d'Any i possiblement afectarà les de Setmana Santa. El canvi climàtic també ha alterat el calendari tradicional de l’hostaleria, que ara sol tenir un mal mes de juny, un juliol a mitges i un agost esclatant que es pot allargar fins a tot l’octubre. Previsions, però, que poden canviar d’un moment a l’altre. Són temps de creuar els dits i esperar que plogui, i nevi.

Bufen mals vents pels quatre costats del mapa. En un any electoral que serà global, la tramuntana porta del nord eleccions al Parlament Europeu, al juny, on es veurà fins a quin punt la ultradreta populista —amb un creixement inèdit des de la Segona Guerra Mundial— decideix el pròxim Executiu comunitari. Des del nostre ponent extrem, o sigui, els EUA, el fantasma del trumpisme, es presenti o no Trump a les presidencials, repercutirà en el clima electoral a Europa. Des de llevant, la guerra de Putin a Ucraïna, però, sobretot, la d’Israel contra Hamàs, amenacen la seguretat en aquesta part del món i polaritzen les opinions i el clima social. Des del sud, les arribades incessants de pasteres amb migrants a les Canàries en condicions infrahumanes, bona part dels quals apareixen a Calella o al Raval, són material incendiari en boca i piulada del populisme xenòfob. Per més que tothom sàpiga —o potser per això— que Catalunya, com Barcelona, no podrà superar sense immigració la crisi demogràfica que pateix des de fa dècades, però tampoc els seus efectes socials i culturals sense finançament i polítiques pròpies d'acollida i regulació.

En aquests coordenades es jugarà la partida política que ens toca més de prop. El secretari general de Junts, Jordi Turull, home poc donat a grans declaracions públiques, convergent —si se’m permet— de morro fort, ex-pres polític, avui encara inhabilitat, i conseller de Presidència del govern Puigdemont, posava aquest diumenge les cartes sobre la taula en una interessant entrevista a ElNacional.cat que arrenca l’any polític. Hi ha almenys cinc o sis claus que tracen la carta de navegació enmig de les onades que s’apropen. La primera és que Pedro Sánchez no té un xec en blanc de Junts per tirar endavant la legislatura, la qual cosa dependrà del compliment dels acords d’investidura i, òbviament, de l’amnistia, que hauria de poder permetre el retorn de Carles Puigdemont. La segona, i la tercera, que Junts vol que el president a l’exili sigui el candidat a les europees però també —atenció— a les eleccions catalanes. La quarta, que Junts no votarà a Salvador Illa com a president de la Generalitat. La cinquena, que, en canvi, sí que podria pactar amb el també socialista Jaume Collboni a l’Ajuntament de Barcelona si així ho desitja Xavier Trias. I la sisena, que aquest any hauria de ser el del retrobament estratègic de l’independentisme al Parlament.

Junts necessita que Sánchez compleixi i que l’independentisme s’aixequi del sofà, es reagrupi a les institucions i torni al carrer per recuperar la Generalitat

No cal ser una pitonissa per veure que les cartes estan sobre la taula per part de Junts. Com també que la partida que juguen els de Puigdemont és diabòlica. Amb la perspectiva de les eleccions catalanes, que seran el 2025 si no s’avancen a finals d’aquest any, Junts necessita que Sánchez compleixi els acords per aspirar de nou a l’hegemonia en l’independentisme i tenir opcions de liderar de nou el Govern. Però, alhora, necessita reactivar expectatives reals d’un referèndum d’independència, per revifar la flama que va quedar congelada el 10 d’octubre del 2017, una promesa que tregui de l’abstenció una bona part de l’independentisme frustrat, decebut i fatigat del procés.

Junts necessita que Sánchez compleixi i que l’independentisme s’aixequi del sofà, es reagrupi a les institucions i torni al carrer per recuperar la Generalitat. I, per descomptat, amb ERC com a rival però no impossible aliat. A la vegada, Sánchez necessita que Junts no es despengi de la legislatura espanyola, una travessia sembrada d'esculls, a risc de ser literalment arrasat pels que cremen el ninot i els que callen des de les més altes magistratures; però Salvador Illa, el seu home a Catalunya, no pot renunciar a ser president. O acceptar un canvi de cromos que l’experiència històrica ha demostrat en diverses ocasions que no sol sortir gaire bé.

Que els vents, que també mouen les veles, i amb elles, l’esperança, ens siguin propicis en l’any acabat d’estrenar.