El pacte o preacord del PSC, ERC, Junts i els comuns per reformar la llei del català oficialitzat fa uns dies és el primer gran acord ampli -descomptat el del suport dels de Jéssica Albiach als pressupostos de la Generalitat del conseller Giró- que assoleixen els principals partits del liquidat procés amb els de Salvador Illa. Perquè la clau és aquesta: la presència dels socialistes com a peça determinant, no com a llebre per trencar la política de blocs -paper que li ha correspost a En Comú Podem-, sinó com a factor coagulant, revelador i fixador de la foto final de l'acord. Tant és així que el contingut de l'acord, que suposa per primera vegada el ple reconeixement del castellà com a llengua (també) de l'escola catalana, s'ha acomodat de ple al plàcet del PSC i no al revés: aquest és el preu pràctic, i polític, que paguen els independentistes d'ERC i Junts, i el Govern de Pere Aragonès, esclar, per la imatge del restablert consens lingüístic.

El PSC d'Illa ha tornat com el que sempre va ser i per on menys s'esperava: a cavall de l'element medul·lar del catalanisme, la llengua, la joia de la corona sobre la qual ha basculat el projecte catalanista en les seves diferents versions des de la Renaixença. El PSC de Marta Mata o Raimon Obiols, però, no ens enganyem, sobretot de José Montilla, el PSC que va representar electoralment el gruix de la població castellanoparlant de l'àrea metropolitana de Barcelona i els barris d'emigrants dels anys seixanta i setanta del segle XX de les principals ciutats del país, ha estat la peça al final imprescindible per reafirmar i renovar el consens bàsic entorn de la pervivència del català com a vehicle de cohesió social i identitària. Per entendre'ns, la idea era que la Catalunya un sol poble del PSUC i de Jordi Pujol es deia de moltes maneres, amb molts accents, però, al final, es parlava en català. Les altres Catalunyes es deien i es diuen en castellà o en mandinga, però, en principi, l'aposta per la Catalunya de tots tenia en l'idioma propi del país -d'on és idioma propi el català si no?- el seu punt de destinació compartida. El PSC va tenir sempre l'acció d'or en els pactes lingüístics del pujolisme -singularment, el model educatiu basat en la immersió en català en els primers anys d'escolarització-, que, sense els socialistes ni eren transversals ni, al final, podien ser. Però aquells eren temps de desplegament de l'autogovern de Catalunya i, en conseqüència, el consens es treballava des de dalt a la mitja altura. És a dir, des d'un horitzó de màxims, com el que plantejaven l'ERC de Barrera i després de Colom i Carod-Rovira, a un terme mitjà finalment acceptable per i per a tots. Els mínims quedaven fora del consens i del quadre, per això fins i tot el PP acabava sumant-se.

La idea era que la Catalunya un sol poble del PSUC i de Jordi Pujol es deia de moltes maneres, amb molts accents, però, al final, es parlava en català

Aquest paradigma ha canviat. El nou acord, certament, ha estat inspirat per l'exconsellera convergent Irene Rigau i, de lluny, pel també exconseller i republicà Josep Bargalló -teòric de l'adaptació del nivell de català i castellà a l'escola a l'ecosistema sociolingüístic de cada centre educatiu. Això permetria parlar gairebé d'un retorn o resurrecció no només del PSC sinó de l'extinta Convergència i fins i tot de l'ERC més sociovergent. Però les cartes estaven marcades. El pacte per a la reforma de la llei de política lingüística que reconeix el castellà com a llengua (també) de l'escola catalana s'ha fet a punta de pistola, al tauler devastat pel liquidat procés i el marc repressiu sobre el qual s'està reconfigurant la política catalana després del fracàs de la via independentista institucional-popular del 2017. No des de la sortida de la dictadura franquista i els seus horitzons d'esperança.

El pacte per a la reforma de la llei de política lingüística que reconeix al castellà s'ha fet a punta de pistola, al tauler devastat pel liquidat procés i el marc repressiu sobre el qual s'està reconfigurant la política catalana

No som al 1998. El pacte de la llengua s'ha fet en un escenari de regressió en l'ús social i imposició del castellà a l'escola -el 25% obligatori- manu militari, amb els tribunals com a braç armat i policia lingüística togada. Hem tornat a la preautonomia lingüística o a una cosa pitjor: a la reinstitucionalització del castellà a l'escola, i, per tant, a la rebaixa del sostre escolar del català, que podria quedar en alguns centres arran del terra, mitjançant una llei... ¡del Parlament de Catalunya! L'espanyolisme lingüicida més recalcitrant mai no ho hauria somiat. Albert Rivera i Inés Arrimadas, que van aconseguir tenyir de taronja els feus metropolitans del PSC amb la demagògia lingüística, han guanyat la batalla després de morts. També ho deu celebrar Alejo Vidal-Quadras, veritable pioner parlamentari de l'assetjament de la llengua i l'escola catalana. Falta per veure si l'Estat, representat pel PSC, únic partit en la taula de diàleg sobre la llengua que té ministres al govern d'Espanya, acabarà també validant el pacte o invalidarà la reforma. Només el Partit d'Estat, és a dir, el PSC, pot arreglar-lo; però, com s'ha vist amb l'assumpció de l'ordre del 25%, no està per la feina.

Fora d'això, l'ERC d'Aragonès i Junqueras ja ha aconseguit el primer pacte ampli, amb el PSC i els comuns i sense perdre Junts pel camí, dels que va plantejar com a (veritable) full de ruta de la legislatura. Aquest tipus d'acords permeten a ERC aparèixer en la centralitat -encara que, com es veu, és el PSC qui en realitat l'ocupa-, com a partit capaç de pactar amb els d'Illa i els de Puigdemont alhora. Per això el president no vol que els juntaires s'acabin despenjant i li desmuntin l'invent. Pressionats pel senyor Twitter i algun titular explosiu, els de Junts se'n van adonar massa tard que sense ells, tot l'escenari d'un consens pensat per a moltes coses que poc o gens tenen a veure amb la supervivència del català s'ensorra estrepitosament. Hi ha algú al volant? Al volant, Salvador Illa.