El 17 de febrer del 2021, tres dies després de les eleccions al Parlament que van donar 33 diputats al PSC, 33 a ERC i 32 a Junts, el portaveu dels republicans al Congrés, Gabriel Rufián, va proposar que el seu partit articulés un front ampli d’esquerres amb la CUP (9 diputats) i els comuns (8). Una majoria insuficient, atès que ERC, la CUP i els comuns sumaven 50 diputats, 18 menys dels 68 necessaris per investir un president en primera votació. La proposta per investir Pere Aragonès pretenia aïllar Junts, que havia quedat per darrere d'ERC a les eleccions. Però, paradoxalment, necessitava Junts per tirar endavant o bé el PSC, que era el partit que havia guanyat els comicis del 14-F. Finalment, Aragonès va ser investit amb el suport de la majoria independentista realment existent en aquell Parlament: 33 diputats d’ERC, 32 de Junts i 9 de la CUP, 74 vots a favor en total. Us recorda alguna cosa, la proposta de Rufián? 

L’episodi m’ha vingut al cap tot fent sumes i restes sobre la composició del Parlament sorgit de les urnes del 12-M. La majoria d’esquerres, diguem-ne sobiranistes, que proposava Rufián, de 50 diputats, era inferior als 55 —la suma dels 35 de Junts i 20 d’ERC— que Carles Puigdemont proposa ara per articular “un Govern sòlid d’obediència netament catalana”, és a dir, amb partits sense referent o direcció real a Madrid. Als 55 de la suma Junts+ERC s’hi podrien afegir, eventualment, els 4 de la CUP, la qual cosa elevaria el conjunt a 59. L’acord independentista que proposa Puigdemont és molt més factible i igualment legítim que la nonata majoria d’esquerres que Rufián proposava el 2021. El problema aritmètic, però, continua sent el mateix: només es pot articular amb el suport d’un quart grup, ara, el PSC, que torna a ser el que ha guanyat les eleccions. Fem-ho més difícil encara!, sembla haver estat el missatge dels electors catalans, de mena, creatius. 

Salvador Illa va guanyar les eleccions catalanes del 12-M de manera incontestable, amb vots i escons, un total de 42. I ho va fer en un Parlament que, per primera vegada des del 1984 (la segona legislatura) no té majoria nacionalista / sobiranista / independentista. Els independentistes (Junts, ERC, la CUP i AC) han obtingut només 61 dels 135 diputats, 7 per sota de la majoria absoluta. A les eleccions del 2017, l'independentisme va sumar 2.079.340 vots; a les del 2021, en pandèmia, Junts, ERC, CUP, PDeCAT, FNC, PNC, 1.451.853, és a dir, 627.487 menys. Ara (xifres provisionals), la suma de Junts, ERC, CUP, AC, Alhora, FNC i Convergents, fa 1.362.464 vots, 89.000 menys que a les anteriors. En canvi, PSC, PP, VOX i Cs han sumat 1.486.578 sufragis, que són 345.000 més que el 2021. El melodrama sanchista dels 5 dies d'abril ha dirigit cap al PSC 218.000 vots i 9 diputats més. 

No obstant això, Illa no té garantida la presidència perquè la seva primera opció de pacte depèn d’ERC. Illa no és Inés Arrimadas, que tot i guanyar les eleccions del 155 el 2017 amb 36 diputats, no podia sumar una majoria unionista per ser investida. Ni tampoc és l’Illa del 2021, que tot i guanyar els comicis amb 33 diputats, ho va fer en un Parlament amb una sòlida majoria independentista de 74 escons que va donar la presidència a Pere Aragonès. Ara, aquesta majoria no existeix i ERC, la força determinant en primera instància, no ha dit no a investir Illa —tot i que sí que ha parlat de passar a l’oposició—. La situació postelectoral en què ha quedat ERC, és però, dramàtica.

Els republicans, que han ostentat el Govern en solitari els últims dos anys i van decidir avançar eleccions bo i haver pogut prorrogar els pressupostos, han baixat de 33 a 20 diputats, un registre desconegut des que el 2010, després dels tripartits, van caure a 10. És la tercera plantofada dels seus electors en 12 mesos: 300.000 vots menys a les municipals de maig del 2023; 416.000 a les generals espanyoles de juliol i 178.000 a les catalanes del 12-M. Alguna cosa no han fet bé els republicans (i la culpa no és de Puigdemont). Així, la tercera i monumental patacada electoral d’ERC, velada pels sondejos amics com el del CEO o el del CIS, ha donat pas a una crisi igualment monumental, inèdita també a la formació des de fa 15 anys.

Alguna cosa no han fet bé els d'ERC (i la culpa no és de Puigdemont)

ERC té avui una direcció dimissionària, els membres de la qual han anat caient com un castell de cartes: dimissió del president Pere Aragonès; un primer anunci epistolar d’Oriol Junqueras per continuar-hi, un segon anunci per renunciar a la presidència, però no a tornar-hi; la marxa de la secretària general, Marta Rovira, però no abans del congrés extraordinari convocat per al novembre i l’adeu de la mà dreta d’Aragonès a Presidència, el totpoderós Sergi Sabrià.  Una desfilada, amb els ganivets suspesos en l’aire, en què l’autocrítica ha brillat per la seva absència, probablement per no invalidar pròximes decisions. Així, la direcció dimissionària d’ERC decidirà el sentit del vot a la investidura —sense Junqueras, si és després de les eleccions europees— però la sotmetrà a la validació de la militància, la qual cosa afegeix més incertesa a l’escenari… i a l'elecció d’Illa.

A diferència d’ERC, Junts+ Puigdemont per Catalunya, la candidatura del president a l’exili, ha pujat de 32 a 35 escons i 104.000 vots ha recuperat el lideratge del bloc independentista, però es tracta d’una victòria agredolça: ni l’independentisme és majoritari al Parlament, tot un canvi de paradigma, ni Puigdemont ha obtingut a les urnes la restitució de la presidència que legítimament proposava als electors. No obstant això, no pot tirar la tovallola, perquè, tot i que remota, encara té opcions, molt poques, certament, d’aconseguir la investidura —i la restitució— al Parlament. Opcions que, d’entrada, no passen tant per una més que improbable investidura amb els vots del PSC d’Illa forçada per les necessitats de Pedro Sánchez, com per un escenari —insisteixo: improbable i costerut— en què la primera força determinant del desenllaç no és el PSC, sinó ERC.

I doncs? Com desfer l’embolic? La investidura en general, sigui d’Illa o de Puigdemont passa, en primera instància, per ERC. En el cas d’obtenir en les negociacions prèvies el suport dels republicans —que hauria de ser un sí: l’abstenció seria insuficient—, Illa podria reclamar obrir el ball de la investidura amb 68 escons garantits: els del PSC, ERC i els comuns. En aquestes condicions, un cop investit podria formar Govern, fins i tot amb ERC a l’oposició, i fi del misteri. Si ERC passa a l’oposició, Illa tindria un govern en minoria de 42-48 diputats, en tot cas, uns quants més que els 33 amb què Aragonès ha pretès pilotar el país els últims dos anys.

Si, en canvi, ERC no compromet els seus vots amb Illa i opta per Puigdemont, el president a l’exili podria reclamar ser el primer a aspirar a la investidura amb 55 vots garantits (Junts i ERC) i, eventualment, 59, si s’hi afegís la CUP. La suma indepe superaria amb escreix la del PSC i els comuns (48). Però, paradoxalment, Puigdemont només podria ser investit amb l’abstenció dels socialistes. Així doncs, les opcions d’Illa per ser investit passen per ERC. I les opcions de Puigdemont, per ERC + Illa, però no tenen per què ser un sí a Puigdemont. El candidat del PSC ha anunciat que no facilitarà una investidura de Puigdemont. El líder del PSOE, Pedro Sánchez, la continuïtat del qual a La Moncloa pot dependre de Puigdemont i d’ERC, també ho ha descartat “completament”, però, el cert, és que en el segon escenari descrit, de suport d’ERC a Puigdemont, si el PSC d'Illa, no s’abstingués, i Puigdemont no fos investit, s’hauria d’anar a noves eleccions. Dit d'una altra manera, si ERC donés suport a Puigdemont, Illa s'hauria d'abstenir per evitar noves eleccions. Fer el contrari seria una decisió difícil de justificar per al candidat del PSC després, des del PSOE, s’hagi advertit —com avís a ERC— que una de les lectures dels comicis de diumenge passat és que l’electorat penalitza qui bloqueja.

Si ERC donés suport a Puigdemont, Illa s'hauria d'abstenir per evitar noves eleccions

S’hi arriscaria, Illa, a ser penalitzat a les urnes per haver impedit la investidura del candidat amb més vots no a les urnes però sí al Parlament, que és l’òrgan que investeix el president? Aniria a eleccions, de nou, havent fracassat com a candidat amb més opcions per liderar la nova etapa de la política catalana després del procés? I ERC, s’hi arriscaria? Òbviament, després de la sagnia electoral continuada que han patit, és difícil que els republicans optin per anar a noves eleccions. Però si ho fessin, i d’acord amb l’escenari descrit de suport a Puigdemont —fos o no investit— els republicans hi anirien lliures de motxilles. De la motxilla socialista que els ha tornat a ensorrar un cicle polític i electoral d’èxit, el comandat per Junqueras i Rovira entre el 2011 i aquest 2024; de fet, el millor cicle del partit republicà des del 1980. I de la motxilla de no haver facilitat, de nou, una investidura de Puigdemont, en aquest cas no telemàtica, com va succeir el 2018, sinó in situ, en viu, i en persona. Escenari possible sempre que entri en vigor la llei d'amnistia. Tampoc no seria mala opció per sotmetre un possible nou lideratge o colideratge a la prova de les urnes abans del congrés convocat per al novembre. ERC farà el que li doni la gana, només faltaria. Però haurà de calibrar bé la jugada. En la dialèctica entre el partit i el país, el país pot salvar el partit; a l’inrevés no sol passar. I la feina a fer en un país dimitit de si mateix és immensa.