Es multipliquen les pressions sobre ERC perquè no accedeixi a la pretensió dels negociadors de Junts d'articular un front comú independentista a Madrid per actuar de manera unitària i marcar el terreny a Pedro Sánchez. És lògic: en cas de tirar endavant la idea, al president del govern espanyol se li complicaria en gran manera el flanc català encara que Esquerra ja ha donat garanties que la seva política al Congrés dels Diputats no se supeditarà a la de Junts. És estrany que ERC, partit amb 90 anys d'història, continuï confonent unitat amb subordinació, o subalternització, però, en fi, crec que d'aquestes sinonímies mal enteses en la relació dels de Junqueras amb l'espai puigdemontista venen en molt bona mesura les amargues victòries per un diputat de diferència sobre Junts, com la del 14-F. I les manifestes dificultats dels republicans per aconseguir la tan anhelada "hegemonia" de l'independentisme/sobiranisme davant la mala salut de ferro del que continuen anomenant "els convergents".
Un front comú d'ERC i Junts a Madrid seria, certament, la pitjor notícia que podria rebre Sánchez quan encara no s'ha resolt del tot l'escenari postelectoral a Catalunya. Un escenari en el qual, a menys que es produeixi un gir d'última hora, Sánchez ni ha aconseguit fer reeixir l'operació Arrimadas II, ara amb Salvador Illa com a candidat, ni tampoc enviar a la paperra de la història els de Puigdemont, dels quals depèn la investidura de Pere Aragonès. Si ERC liderés a Madrid el "front ampli" amb Junts, els comuns i la CUP que propugna per a Catalunya, la bomba de rellotgeria estaria posada enmig de la legislatura espanyola, que ja acusa clars símptomes de fatiga. Sumeu-hi la possibilitat que la rampant Ayuso, la joguina pòstuma de la factoria Aznar-Miguel Ángel Rodríguez, aconsegueixi mantenir la presidència de la Comunitat de Madrid en les eleccions del 4-M i Sánchez tindrà fet el discurs de la pinça trumpista-independentista per a les pròximes eleccions generals. La vinyeta lamentable de Gallego y Rey a El Mundo de serrell de Hitler acabat en estelada, en pretesa solidaritat amb Javier Cercas davant dels atacs que rep dels seus paisans indepes, sura en aquest mateix brou discursiu. L'espanyolisme, ara en les seves versions sanchista o ayusista, sempre té al forn l'equiparació de l'indepe al nazi, exercici de misèria humana i intel·lectual davant del qual els Cercas, tan còmodes en el seu paper de (falsos) màrtirs -llàstima-, callen i atorguen. Té la seva (perversa) lògica. El següent pas serà culpar els independentistes que Ayuso -si Sánchez fracassa a Madrid- pugui arribar a la Moncloa (difícilment ho aconseguirà Casado) en coalició amb els ultres d'Abascal.
L'espanyolisme, ara en les seves versions sanchista o ayusista, sempre té al forn l'equiparació de l'indepe al nazi, exercici de misèria humana i intel·lectual davant del qual els Cercas, tan còmodes al seu paper de (falsos) màrtirs -llàstima- callen i atorguen
Espanya, encara que és un edifici que amenaça ruïna pels quatre costats i pot acabar arruïnant-ho tot, com deien aquest diumenge en una manifestació sobiranista a Santiago de Compostel·la, farà tot el possible per apuntalar-se. Aquest camí s'està transitant en diversos camps alhora. En l'econòmic, amb les fusions bancàries i sota la tutela merkel-keynesiana dels fons Covid europeus. En el polític, és possible observar dues estratègies en marxa per reconsolidar el sistema mentre es manté lligat i ben lligat el plet català a les presons, com denunciava sense embuts Salvador Cardús aquest diumenge en una entrevista a ElNacional.cat, i (menys) en l'exili. En primer lloc hi ha l'intent de relegitimar la monarquia, preservant la Corona i el seu actual titular, Felip VI, de l'estrepitosa caiguda del mite encarnat en el seu pare i antecessor, Joan Carles I, o, que és el mateix, de l'enfonsament del binomi monarquia-transició. En segon lloc, amb el retorn al bipartidisme, lent, però segur, entorn de Sánchez i Ayuso: en les eleccions de la Comunitat de Madrid es realitzarà el primer assaig, amb la possible desaparició de Ciutadans i la desactivació final de Podemos (tic-tac-tic-tac) amb el seu líder al capdavant.
El temps postpandèmia, finalment pensable després de les prometedores dades que acompanyen la primera fase de vacunació, és un momentum propici, també, per reconstruir Espanya, la qual cosa significa, molt em temo, reconstruir-la contra els de sempre: fins al procés, catalans en general i nacionalistes en particular; i ara, indepes, assimilats grotescament a petits Hitlers amb estelada. Ni el Goebbels en persona l'hauria executat millor. Que a més això passi quan la ultradreta explícita, la que banalitza els feminicidis o mira cap a un altre costat quan s'enfonsen les pasteres, té 53 diputats al Parlament espanyol és, com a mínim, per demanar hora davant de la Història i l'especialista.
El temps postpandèmia és un 'momentum' propici per reconstruir Espanya contra els de sempre: ara, 'indepes', assimilats grotescament a petits Hitlers amb estelada
Però bé, tot això era -és-, lamentablement, bastant previsible. Vet aquí, malgrat tot, el gran avantatge: que (per a qui no es tapi els ulls) el toro, encara que n'hi ha de traïdors, sol venir, i envestir, de cara. Sigui com sigui, l'independentisme català haurà de decidir si fa pinya com als castells, i és capaç d'imaginar noves maneres de concertar forces davant del Minotaure, o continua dessagnant-se en les seves baralles de nyerros i cadells quan tot està a punt de tornar a començar però res no tornarà a ser com abans.