Els llibres sobre i al voltant d'això que s'ha anomenat el procés ocupen ja el seu racó, un espai nodrit, a la modesta biblioteca de casa, allà on s'amunteguen algunes obres importants —i d'altres, bastant menys— sobre història general, d'Europa, d'Espanya, i, és clar, de la Catalunya més recent. De la Catalunya que hem viscut i, segurament, mal explicat. Al veïnat d'aquests llibres resideixen monografies i assajos crítics amb perspectiva macro i alguns títols de literatura més o menys imprescindibles; la Bíblia, així com altres quatre o cinc pilars més de la cultura i el pensament occidental: la República de Plató, l'Ètica per a Nicòmac i la Política d'Aristòtil, El Príncep de Maquiavel, l'Ètica d'Spinoza i els Discursos i el Contracte Social de Rousseau. Hi són, també, la Democràcia a Amèrica de Tocqueville o el Manifest Comunista de Marx i Engels...

Tornant als llibres sobre el procés, gairebé un gènere en si mateixos, entre els llegits i els per llegir, els que esperen torn i els que es quedaran esperant, tinc gairebé de tot. N'hi ha de companyes i companys de professió, periodistes, que, amb ànim d'aixecar acta del moment a l'anglesa —pulcrament i analíticament— van compondre una venjança exquisida contra els qui, al seu parer, van torçar el rumb i van acabar portant la nau a les roques. Hi ha també investigacions honestes que documenten l'esforç, la convicció que va portar molta bona gent a portar, protegir i, finalment, posar les urnes de l'1-O, deixant en ridícul tot un Estat activat per impedir-ho, els herois que van protegir el foc sagrat amb cos i ànima. Altres llibres sobre el procés són dietaris descarnats escrits pels seus protagonistes polítics, en els qual les veritats com cases de pagès suren sobre un oceà de misèries, renúncies, vacil·lacions i errors: Nietzsche diria que el procés va ser humà, massa humà.

Continuo. Hi ha també les cròniques que, pomposament, pretenen vendre tota la veritat de l'assumpte il·luminant només la meitat de l'escenari: el català, però no el pont de comandament espanyol, l'actuació del qual en aquells dies crucials segueix encara gairebé a l'ombra, bibliogràficament parlant. El procés, secret d'Estat (corrupte). També han aparegut intents d'explicar-ho tot partint de la relació —tòxica— entre els principals protagonistes i, paradoxalment, als autors els ha sortit el cafè amb massa sucre. Descomptades, en fi, les anàlisis d'urgència dels mandarins a sou que reparteixen carnets de catalans responsables i irresponsables, hi són també els projectes de tesi o explicació final que proven d'acontentar tothom, a nyerros i cadells, per al final reduir tot l'esdevingut a pur teatre, a va assaig col·lectiu del que pogués arribar a ser sense arribar a haver estat. Davant d'això, un es pregunta si els tres anys i mig a presó dels presos i preses polítiques, recentment indultats sota un règim d'estricta llibertat vigilada, o la ferida vital dels milers de catalans i catalanes amb causa oberta als jutjats espanyols en relació amb el procés són també part d'un sainet de Pitarra.

És que potser la repressió desencadenada per l'Estat espanyol i tots els seus dispositius policials, judicials i polítics, avalats per les seves terminals mediàtiques i econòmiques contra l'independentisme ha estat, també, teatre?

És que potser la repressió desencadenada per l'Estat espanyol i tots els seus dispositius policials, judicials i polítics, avalats per les seves terminals mediàtiques i econòmiques contra l'independentisme ha estat, també, teatre? Aquesta és, a parer nostre, la pregunta que necessita urgent resposta abans que el procés perdi tot significat, fins i tot per als que l'han combatut. Abans d'arribar a semblant conclusió, que tot va ser teatre, alguns hermeneutes del procés haurien d'haver repassat almenys els clàssics de l'antropologia, i fins i tot la teoria queer, ara tan de moda: allà haurien constatat, amb Van Gennep, Turner o Butler, que la força dels rituals de rebel·lió rau, precisament, en el seu caràcter performatiu. És en virtut d'aquesta potència que dibuixen el canvi, la transformació, l'ordre nou o alternatiu per contrast amb l'existent i dins d'ell: per això podrien rebentar-lo.

On alguns van veure simple teatre, en les manifestacions de la Diada, en la consulta del 9-N, en el referèndum de l'1-O o l'aturada general del 3-O, d'altres van intuir l'amenaça que el procés, la representació, se'ls escapés de les mans: que Catalunya arribés a convertir-se en un estat independent. A què, sinó la por que el final de l'obra fos aquest, tant de repartir xarop de bastó per als indepes? De vegades, i en una curiosa inversió del principi quixotesc, l'abús de la plantilla del fake com a explicació del procés porta a pensar erròniament que els gegants eren (només) molins; que el riu del real era de paper de plata, com el dels pessebres.

Les imatges del suport popular a Turull indiquen que el procés és la gent en marxa fins i tot quan ja ha complert la seva etapa en la travessia de la història

Hi pensava, en tot això, davant dels llibres alineats a les lleixes i després de veure per televisió les imatges de l'arribada de l'exconseller i pres polític indultat Jordi Turull a Montserrat, en l'equador de la seva Travessa per la Llibertat, aquesta marxa per Catalunya a la qual tanta gent hi està fent costat arreu del país. Tinc per a mi que al procés li han sobrat llibres i li ha faltat relat. Possiblement perquè el procés era això, la gent en marxa. Les imatges de l'escalf popular a Turull indiquen que el procés és la gent en marxa fins i tot quan ja ha complert la seva etapa en la travessia de la història. Quan ja és un racó a les biblioteques. Davant el mite de la unitat, per més que l'independentisme continuï apel·lant a ella, com es va veure a l'acte d'Òmnium a Elna que va reunir l'exili i la presó amb Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i Anna Gabriel al capdavant, davant el mite de la unitat, dic, relat.

A mitjans dels anys setanta, a la sortida de la dictadura —ahir es complien 85 anys del cop d'Estat de Franco contra la República— el catalanisme, els catalanismes, van ser capaços d'articular un relat que va acompanyar el progrés del país. El procés va voler donar continuïtat a aquell projecte en la segona dècada del segle XXI. Els llibres, que són finestres en l'edifici del temps, mai no menteixen. Serà capaç d'articular un relat l'independentisme després del procés? Quina és la pròxima pantalla? Pot ser que ara vingui el tram més difícil. Però com la travessia de Jordi Turull, el camí es fa caminant: "anant-hi", com ell diu.