Salvador Illa i Roca ja és president i Carles Puigdemont i Casamajó, que ja ho era, és també el nou cap de l’oposició, si bé, encara trigarà un temps a poder estrenar l’escó al Parlament. IIla és el 133 president de la Generalitat en la sèrie que comença amb el bisbe gironí Berenguer de Cruïlles (1359-1362) i de la qual forma part també Carles Puigdemont com a número 130. Illa, doncs, és un president tan legítim com Puigdemont en el pla històric i el democràtic: tots dos han estat validats per les urnes, on se’ls va elegir com a diputats, i investits pel Parlament. Però succeeix que Puigdemont només pot exercir parcialment, a distància, els seus drets polítics, perquè la mateixa llei que els garanteix al nou inquilí de Palau i cap del Consell Executiu, a ell els hi nega. La qual cosa vol dir, per extensió, que tampoc els ciutadans i ciutadanes que van votar Puigdemont, malgrat ser un candidat perfectament legal, gaudeixen a la pràctica dels mateixos drets que els que van votar Illa o tota la resta de líders dels partits amb representació a la cambra catalana: el cap de la llista de Junts no pot ser al Parlament i intervenir en les seves decisions, per més democràtiques que fossin formalment les eleccions del 12 de maig passat. De fet, el 2018 se li va impedir ser investit per això, pel fet de no poder estar present, i negar-li l'elecció telemàtica.
És l’expressió i la persistència d’una anomalia, d’una asimetria democràtica en el pla de la igualtat de drets, que explica en bona part els fets de dijous passat, dia de la investidura d’Illa i del retorn de Puigdemont a Catalunya després de gairebé set anys d’exili. El mateix cos dels Mossos d’Esquadra, a una companyia d'honor dels quals, com és costum, va passar revista el flamant president acabat de ser investit, va impedir al diputat Puigdemont accedir a la cambra catalana, malgrat complir la seva promesa de ser a Catalunya per tal d’assistir a la solemne sessió d'investidura. Retòrica indepe? Desistiment trampós? Tacticisme de curta volada? Falta de respecte a les institucions? No, fets objectius. Si hagués provat d'exercir els seus drets plenament, assegut al seu escó com els altres 134 parlamentaris, Puigdemont, que finalment no va votar, hauria estat detingut per la policia catalana en compliment de les ordres de la Brunete judicial, és a dir, dels jutges del Tribunal Suprem rebel·lats contra les Corts del Regne que van aprovar la llei d’amnistia que es neguen a aplicar o, com és palmari en el cas del líder de Junts, apliquen de manera selectiva. La presència de Puigdemont, i la seva marxa, de nou camí de l’exili, ho subratlla: a l’estat espanyol no es respecten encara els drets polítics de tothom per igual, diputats electes inclosos.
És molt fàcil parlar del show de Puigdemont, abans un presumpte colpista ara caricaturitzat o memitzat com un prestidigitador, mag o Houdini nostrat, però són els responsables dels Mossos d’Esquadra, que van activar un dispositiu propi de la caça d’un Bin Laden —amb 600 agents desplegats per tot el territori i drons i helicòpters inclosos— contra un diputat i expresident de Catalunya, els qui van protagonitzar la xarlotada més penosa de la jornada, sense ser capaços d’aconseguir el seu “objectiu” declarat: detenir-lo. Puigdemont, que era a Catalunya des de dimarts, es va fer fonedís davant dels nassos dels agents de la policia catalana, a plena llum del dia, i de tots els focus i dispositius mediàtics que seguien els seus passos al mil·límetre després de la seva breu i enèrgica intervenció davant d’uns milers de seguidors a l’emblemàtic Arc de Triomf. N’hi ha que encara es pessiguen per comprovar si allò va ser veritat o un nou capítol de Procés, aquesta sèrie tan real com la vida mateixa que els catalans encara protagonitzen i recomencen i recomençaran tantes vegades com calgui: són molts els capítols encara per escriure i el retorn de Puigdemont és un punt i seguit i l’anunci d’una nova temporada.
El 'show' de Puigdemont ha fet tremolar el jutge Llarena, la cúpula dels Mossos i el bloc d’investidura, amb paper determinant d’ERC, que ha fet Illa president
Però es pot continuar amb la broma, la conya i l’esquinçada de vestidures en l’últim acte d’un Govern, el de Pere Aragonès, que una vegada més, es mostra tan benintencionat en els propòsits —no fer mal a ningú durant el dia D— com matusser en la seva executòria quan carrega contra Puigdemont el fracàs de no haver-lo detingut! De què ha servit el "vist i no vist" de Puigdemont? D’entrada, per anunciar que la propera vegada que el president a l’exili torni a Catalunya probablement serà per quedar-s’hi, i per quedar-s’hi a la política, no per anar-se’n a casa. Aquest és el quadre que dibuixa el “fugaç” retorn del líder de Junts. Un quadre que, sens dubte, qüestiona l’agenda normalitzadora d’Illa i tensiona més una ERC oberta en canal pel sí a la investidura del líder del PSC, a qui l’independentisme civil no perdona el seu suport declarat al 155, i les incògnites sobre el relleu dels seus lideratges al congrés del 30 de novembre amb Oriol Junqueras com a principal i únic aspirant per ara. Compte que el "pallasso" Puigdemont no sigui aquell Joker magistralment interpretat per Joaquin Phoenix que va cremar el tauler i qui el vetllava.
La ridiculització del retorn del president a l’exili és directament proporcional als seus efectes políticament demolidors, encara que de digestió lenta. El show de Puigdemont ha posat a tremolar el jutge Llarena, la cúpula dels Mossos i el denominat bloc d’investidura, amb paper determinant d’ERC, que ha fet Illa president. Al final, l’únic vot radicalment contrari al líder socialista ha estat el de Puigdemont, que va preferir no delegar-lo, i no emetre’l, per subratllar de nou el vet judicial i policial a la seva presència al Parlament. El no-vot a Illa en el no-retorn de Puigdemont pot esdevenir el nou pal de paller d’un independentisme desmobilitzat i emprenyat pel que considera una traïció dels seus líders. I és possible que la no-detenció de Puigdemont hagi alleujat Pedro Sánchez i el mateix Salvador Illa, corredor de fons i observador pacient de l’escena, però també ha dibuixat un punt de trobada a un independentisme faltat de victòries i segurament orfe de coherències.
El no-vot a Illa en el no-retorn de Puigdemont pot esdevenir el nou pal de paller d’un independentisme desmobilitzat i emprenyat pel que considera una traïció dels seus líders
Dijous, poc després d’esvair-se entre un grup de seguidors que havien escoltat la seva breu intervenció a Arc de Triomf, algú molt proper al líder de Junts va comentar: “Qui es pensi que en Carles es deixarà detenir, no coneix en Puigdemont”. Van passar les hores i es va confirmar el pronòstic. El polític d'Amer juga sovint les seves cartes al caire del precipici, o dels núvols, com el caminant del famós quadre de Caspar David Friedrich, però no és un suïcida. Altrament, fa anys que hauria desaparegut, engolit per l’abisme. Entre els qui li demanaven que no tornés a Catalunya en aquests moments, pel risc evident de ser detingut, i la seva determinació de fer-ho per posar fi a l’exili, Puigdemont ha agafat el camí del mig, i, de nou, ha explotat a fons les possibilitats de marcar el terreny de joc. A una banda, Puigdemont com a aspirant a forjar una nova majoria independentista, i a l’altra, el president Salvador Illa envoltat de tots els qui, bàsicament, malden perquè Puigdemont no torni. Però Puigdemont sempre torna.