Una cafeteria a Prenzlauer Berg, un dels barris de moda a la zona oriental de Berlín emergits després de la caiguda del Mur. Dos emissaris de Pedro Sánchez esperen un home alt, abric llarg i bufanda —groga— al coll. La cabellera, inconfusible, l’acaba de delatar. Ve sol. És Carles Puigdemont, el president de la Generalitat de Catalunya exiliat després de la fallida proclamació de la República del 27 d’octubre del 2017. S'identifiquen i el saluden de manera freda.

— “¿Cómo se encuentra, president?”

— “Bien, gracias. Al grano. Se hace tarde.”

La proposta dels enviats del secretari general del PSOE és diàfana. Hi ha una moció de censura a Mariano Rajoy sobre la taula que només espera el moment propici per ser activada. Possiblement, un cop es faci pública la sentència del cas Gürtel, que pot donar el cop de gràcia al PP i, singularment, al seu president. Però l’objectiu és de molt més abast que la mera substitució de l’actual estadant de la Moncloa. Sánchez necessita els vots del PDeCAT per tirar endavant la censura, però, sobretot, per convèncer Puigdemont que és possible abordar una nova transició espanyola. La novetat és que es farà sense militars i sense ETA, cosa que, si bé neguiteja el PNB, es resoldrà amb un pacte previ d’ampliació constitucional dels drets històrics bascos i navarresos. El Rei, Felip VI, desbordat per la camarilla político-mediàtica de l’“A por ellos”, hi està disposat: no debades, l’alternativa al nou desastre del 98, el “naufragio del Estado”, com titularà el seu article dominical a El País Juan Luis Cebrián, és la III República amb la qual amenaça Pablo Iglesias els caps de setmana, però, sobretot, somia Albert Rivera, reencarnació neofalangista del jove José María Aznar. Rivera hiperventila massa. El delirant eslogan “Solo veo españoles” ha encès algunes alarmes en despatxos influents. L’agressivitat contra els llaços grocs exhibida al Parlament pel diputat Carrizosa ha alarmat el PSC i el PP, els socis dels taronges al bloc del 155. Els gestos d’intolerància de Cs recorden massa aquella dialèctica innominable dels anys trenta. En el bicentenari del Frankenstein de Mary Shelley, Albert Rivera inquieta els seus avaladors, els qui li han insuflat vida després dels seus fracassos electorals, redimits a còpia d'enquestes imparables al diari de referència. Espanya pot enfonsar-se com el Titanic sacsejada per la tempesta perfecta en què conflueixen la crisi dels partits del règim del 78, devorats per la corrupció i la ineptitud dels seus dirigents, i el ridícul internacional provocat pel fracàs clamorós de l’estratègia de Soraya Sáenz de Santamaría contra el moviment independentista català. Espanya comença a jugar a la lliga de les democràcies a la turca i, per primera vegada des del tardofranquisme, Alemanya ha deixat Madrid als peus dels cavalls: els jutges del tribunal de Slesvig-Holstein, que poden rebutjar l’euroordre per entregar a Espanya Puigdemont.

Per primera vegada des del tardofranquisme, Alemanya ha deixat Madrid als peus dels cavalls: els jutges del tribunal de Slesvig-Holstein, que poden rebutjar l’euroordre per entregar Puigdemont

No és el pacte de Sant Sebastià pel qual sospira cíclicament ERC, i que l’editor Eliseu Climent, gat vell valencià, recordarà premonitòriament en una entrevista a El Nacional, però s’hi assembla bastant. La proposta és una presidència curta de Pedro Sánchez —un any o any i mig— que donaria pas a un nou 77: convocatòria d’eleccions constituents per elaborar en els dos anys següents una nova Constitució, no una simple reforma cosmètica de la vigent, amb una clàusula d’aprovació condicionada al resultat a Catalunya del referèndum per validar-la. Finalment, el PSOE acceptaria —i practicaria— el federalisme. Si els catalans votessin no, quedarien totes les opcions obertes, inclosa la d’un referèndum a l’escocesa amb possibilitat d’accés a una independència negociada. En qualsevol cas, l’autonomia catalana seria reforçada i blindada constitucionalment davant l’Estat central, que no podria ni intervenir-la ni suspendre-la.

Els dos interlocutors de Puigdemont pensen que si l’enemic número 1 de l’Espanya que no permet als catalans decidir el seu futur els donés el sí, el Titanic almenys podria continuar navegant fins al proper iceberg. Espanya tornaria a ingressar al club de les democràcies avançades, imatge de la qual ha viscut durant els famosos 40 millors anys de la seva història i que va quedar feta miques amb la violència policial de l’1 d’octubre del 2017, porres contra urnes. L'aval de Puigdemont, l’home que més ha contribuït a posar en evidència la persistència del franquisme i les rèmores autoritàries que arrossega el sistema espanyol, seria la prova irrefutable de la solidesa democràtica d’una nova Espanya.

Els dos homes del PSOE detallen al líder català que la participació de l’independentisme en l’operació salvem el Titanic implicaria, lògicament, l’amnistia per a tots els presos polítics i exiliats catalans a Espanya, tal com es va fer el 77, i el retorn amb garanties i la restitució a la presidència de Carles Puigdemont, tal com es va fer el 77 amb el cas del també Molt Honorable Josep Tarradellas. 

Rajoy no té cap credibilitat per continuar on és. Rivera es frega les mans. Però recorda massa a un altre temps. Per què Espanya no pot aspirar a tenir una dreta normal?   

El PP o el que en quedi ho acceptarà, encara que digui no, com va fer Fraga a la transició, argumenten els dos enviats. Entre d'altres raons, perquè, ni llavors ni ara, la dreta espanyola ha estat capaç de pagar el seu deute històric. Ans al contrari, no para d'engreixar-lo. Tal com preveuen els dos emissaris, la justícia espanyola no trigarà a dictaminar que el PP és un partit-lladre i que Rajoy no té cap credibilitat per continuar on és. Rivera es frega les mans. Però recorda massa a un altre temps. Per què Espanya no pot aspirar a tenir una dreta normal?   

Puigdemont escolta. Però no hi ha resposta. Encara no. Els homes de Sánchez es beuen d’una glopada els dos cafès ja freds i s’acomiaden de Puigdemont amb una encaixada. Se’ls endú un cotxe fosc. A Berlín cau la tarda però l’hora és tova, com els rellotges de Dalí.

Fi de l’article fake.