Va ser al casament d’uns amics, d’uns molt bons amics, a punt de començar el ball al restaurant on se celebrava el convit. Un grup de gent més aviat gran, alguns avis i àvies, conversaven en un racó. Alguns ja s’acomiadaven, segurament cansats del xivarri, contents. “Aquesta gent té dret a existir, a ser respectats, a trobar el seu lloc a la Història”, vaig dir-me. Aquesta gent eren, per mi, “catalans dels d’abans”. O si voleu, la imatge que me n’havia fet del que eren o devien ser “catalans dels d’abans, catalans vells”. Pot semblar un pensament estrany, sense sentit, però és el que vaig sentir i pensar durant uns segons davant la visió gens antropològica d’un grup de persones que jo vaig identificar amb el que, a casa meva, de petit, la casa d’uns obrers immigrats d’Extremadura a Catalunya en els anys seixanta del segle XX, els meus avis anomenaven “los catalanes”.

“Los catalanes” —la meva àvia materna deia “la catalana”, referint-se a la veïna—, eren persones que també vivien al barri de Rocafonda, a Mataró, un barri d’immigrants llavors i ara, en els anys setanta. “El catalán” era el pare de l’única família catalanoparlant que vivia al bloc de pisos on residien els meus avis paterns, al mateix barri. Jo flipava, com diuen ara, cada cop que les filles de la veïna, “la catalana”, em convidaven a les festes d’aniversari al seu pis, paret amb paret amb el nostre. Posaven discos en català, d’autors de la Nova Cançó, de la Trinca... suposo. La curiositat s’imposava a la vergonya o timidesa perquè la majoria dels nens i nenes convidats parlaven en català i jo no. Malgrat que al meu carrer hi havia “un colegio del gobierno”, és a dir, públic, els meus pares em van enviar als escolapis de Santa Anna, al centre de la ciutat, perquè allà, hi havia capellans i senyoretes que feien les classes en català, passant del règim.

Hi he pensat, en “los catalanes”, en aquests “catalans dels d’abans”, gent senzilla, treballadora, honesta, perdedora —tan reals com idealitzats, segur que sí!—; i he pensat en mi mateix i la nostra família, en els temps més remots de la infantesa en un barri de "gent de fora", com tants altres barris, ara que fa 50 anys de la fundació de l’Assemblea de Catalunya. Va passar llavors. Aquella va ser la primera gran iniciativa política i democràtica articulada de manera molt unitària pels principals —i molt modestos— actors de l’oposició clandestina catalanista i d’esquerres, d’Unió Democràtica al PSAN, passant pels comunistes del PSUC del Guti i CCOO, els socialistes de Joan Reventós i els catòlics de Jordi Pujol... Veig les imatges que se'n conserven, poques, i torno a pensar en “els catalans d’abans” —en “los catalanes” dels meus avis—. I torno a dir-me que “Aquesta gent té dret a existir, a ser respectats, a trobar el seu lloc a la Història”. Ells i els que han vingut després i continuaran arribant.

La pregunta és: hi ha un futur ara? Està garantit el dret a existir, a ser respectats, a trobar el seu lloc a la Història, dels catalans d’ara?

Quan es va constituir l’Assemblea de Catalunya la policia franquista assassinava obrers en vaga, com el treballador de la Seat Antonio Ruiz Villalba, per qui es van fer 5 minuts de silenci en la primera reunió del moviment, celebrada a l’església de Sant Agustí de Barcelona. A l’església del meu col·le, també es feien reunions polítiques i sindicals clandestines. El meu pare sempre deia que allà havia vist alguns dels polítics que van ser després líders de la transició.

Els anys setanta, encara en blanc i negre, malgrat la por a la dictadura assassina, eren temps d’esperança en el canvi, moments en què la paraula “futur” era una promesa de vida millor per a gent molt diversa. La pregunta és: hi ha un futur ara? Està garantit el dret a existir, a ser respectats, a trobar el seu lloc a la Història, dels catalans d’ara? El punt quart del manifest de l’Assemblea de Catalunya reivindicava un Estatut “com a via per arribar al ple exercici del dret d’autodeterminació”. És a dir, els impulsors de l’Assemblea, catòlics de dretes, comunistes, socialistes, tenien clar que el futur de Catalunya no podia quedar tancat i barrat per un Estatut d’Autonomia per important que fos —i va ser—.

50 anys després de l’Assemblea, el drama és que molta esquerra oficial i molt independentisme han decidit parar el rellotge de la història sinó posar-s’hi de cul, just quan més gent ha fet el pas

On som ara? El drama és quants dels hereus d’aquella esquerra —majoritària a l’Assemblea de Catalunya— defensen avui “el dret dels catalans a existir, a ser respectats, a trobar el seu lloc a la història”; de tots els catalans: els d’abans, els d’ara, i els que vinguin. El drama és quants dels hereus d’aquella minoria independentista de l’Assemblea de Catalunya, avui majoritaris al Parlament i el Govern, estan disposats de veritat a culminar la promesa de la tardor del 2017, amb totes les seves llums i ombres. 50 anys després de l’Assemblea, el drama és que molta esquerra oficial i molt independentisme han decidit parar el rellotge de la història si no posar-s’hi de cul, just quan més gent ha fet el pas. El drama és —tot un símptoma— que el català retrocedeix no només entre els escolars sinó entre els docents, o sigui, no només al pati de l’escola, sinó també a l’aula, perquè ha deixat de ser percebut per amplis segments de la població com una llengua necessària, útil, de prestigi. Pel mateix camí, Catalunya també pot acabar convertint-se en una idea sobrera.

El punt quart de l’Assemblea de Catalunya, un Estatut d’autonomia com a via per arribar al ple exercici del dret d’autodeterminació, continua sent un excel·lent ancoratge en el passat per no perdre el tren del futur. D’un futur que a hores d’ara es dibuixa més com un immens conjunt buit que un horitzó d’esperança per al país. Només cal que els qui s’hi han de posar s’hi posin. Fa 50 anys, una part d’aquells catalans d’abans, empeltats d’una altra part de la nova gent que arribava als barris i a les fàbriques del país, ho van provar. I el més calent continua a l’aigüera.