Catalunya no pot deportar població d’origen migrant, com fan els EUA de Donald Trump o la Itàlia de Giorgia Meloni, senzillament perquè no és un estat. Tampoc pot decidir amb quins criteris atorga o no la nacionalitat a ningú, senzillament perquè no existeix cap nacionalitat catalana reconeguda que figuri en cap mena de D.N.I o passaport legal: tècnicament, la població catalana o és espanyola o és estrangera. No, Catalunya no existeix a efectes de decidir sobiranament qui pot residir o no al seu territori ni tampoc qui pot accedir o no a la condició de català, a la ciutadania. Tant és que siguis de Besalú i descendent directe de Radulf, el primer comte independent del pagus, com que hagis arribat abans-d’ahir dels ravals de Nouakchott via Canàries. Ara com ara, o ets espanyol, ho vulguis o no, o aspires a ser-ho: ser català és optatiu, començant pels propis catalans. Ningú no te n'obliga. Ni tampoc tens per què pujar a un carro en el qual potser no et volen. A Catalunya, agradi o no agradi i ho sap tothom, es pot viure perfectament sense ser català ni voler-ho ser, fins i tot si ho ets.

Ser català és, certament, una cosa molt complicada i cada vegada es complicarà més. Primer, perquè Catalunya, com deia, no pot expedir legalment cartes de ciutadania, ho fa Espanya, o França, on també hi ha una part de la Catalunya històrica. Segon, perquè Catalunya no té prou capacitat d’integrar o assimilar a la seva cultura tots els que vénen de Nouakchott o de Guayaquil. Tercer, perquè l’últim intent de fer la independència, de ser un estat,  va fracassar. Quart, perquè el govern que hi ha ara a Catalunya no està per fer la independència. I cinquè, i això és relativament nou, perquè una part dels qui es consideren catalans i res més que catalans han decidit que ja no és català qui viu i treballa a Catalunya i ho vol ser. Allò va ser un consens més o menys acceptat, que, en un moment determinat va permetre que el país surés quan menys instruments tenia per poder-ho fer. Avui no seria tan fàcil donar aquella resposta de Jordi Pujol a la pregunta de quants catalans hi havia a Catalunya que li van fer una vegada durant una visita a un país de l’antiga òrbita soviètica, a mitjan anys noranta:

— Quants catalans hi ha a Catalunya, president?

— El 50%

— I la resta, què són?

— Catalanes

No cal fer-ne un drama, però. L’orriolisme, sense anar més lluny, que voldria ser un pujolisme en negatiu, viu molt de la tragèdia i el melodrama barroc d'un país en agonia perpètua. És natural que, de tant en tant, com passa ara, els catalans es recomptin i es preguntin qui són en realitat, qui és i qui no és català, qui ho podria ser i qui és impossible que ho sigui. És una manera de fer-se el cens nacional, el cens polític, que Espanya els hi té prohibit de fer-se. Però compte perquè podrien fer curt, molt curt. La demògrafa Anna Cabré va demostrar a partir de l’estudi de 105 generacions de catalans del segle XX que el 50% de cada una d’elles era fruit de migracions. Durant les últimes dues dècades, la població catalana ha passat de 6 a 8 milions d’habitants, degut a una nova onada migratòria, ja no provinent d’Espanya, com als anys seixanta o els anys vint, sino de l’Àfrica del nord i el Sahel i l’Amèrica hispana. La magnitud de l'onada espanta. L'impacte no pot ser menor en termes socioeconòmics. També el xoc cultural que s'ha de gestionar. I, admetent on som, caldria començar a llegir les xifres d'una altra manera.

Els estrangers residents a Catalunya el gener del 2023 eren 1.361.981, un 17,2% del total de la població, segons dades de l’Idescat. En canvi, l’any 2000 eren 181.590, un 2,9%. El 2023 es van establir a Catalunya 126.804 migrants. A la vegada, hi va haver  54.217 naixements i 67.662 defuncions. El creixement natural de la població va ser negatiu per sisè any consecutiu, però el saldo total es va salvar gràcies a les migracions, que van possibilitar un creixement net de 110.268 habitants. Sense migrants, doncs, Catalunya seria un país amb creixement poblacional negatiu. Malgrat això, hi ha municipis que continuen perdent població. Els tres de més de 10.000 habitants que més n'han perdut són Martorell (-5,6%), l'Escala (-4,3%) i Ripoll (-4,2%). Certament, el nombre de nens nascuts de mare estrangera ha passat de 5.707 l’any 2000 a 18.423 el 2022, d’un 8,98% del total a un 32,6%, xifra que invoquen els aprenents de racistes que han comprat la teoria de la substitució demogràfica. Però resulta que el total s’ha reduït de 57.782 naixements a 37.959. La fredor dels números amaga el fet que la caiguda de la natalitat afecta més les mares nascudes a Catalunya i es manté estable en el cas de les nascudes a l'estranger, tot i que també tendeix a disminuir. Per tant, el problema no és que els migrants tenen més fills, sino per què no els tenen els no migrants.

L’orriolisme, que voldria ser un pujolisme en negatiu, viu molt de la tragèdia i el melodrama barroc d'un país en agonia perpètua

No és senzill ser català o comptar com a català. Però el catalanisme, que no és res més que una idea catalana de Catalunya, ha sigut capaç fins ara de salvar el país, i la catalanitat, perquè ha preguntat més on va la gent que d’on ve. La intelligentsia catalanista sap que, efectivament, els catalans, fa molt temps que s’haurien convertit en una minoria en el seu propi país, si haguessin fent recomptes massa restrictius en termes de catalans "de sang", sense màcula de contaminació forana. La política oberta del catalanisme respecte de l’immigrant, s’integrés poc o molt o res en la catalanitat ha permès mantenir la idea de Catalunya com una alternativa viable. En les condicions actuals, una política tancada, com la que es predica des del puixant corrent xenòfob i racista alimentat per l’onada reaccionària global, només contribuirà a fer més prescindible encara la idea de Catalunya per a tots aquells per als qui ja ho és. I parlo des de la cambrera sudamericana que respon “¿perdona?” quan demanes un cafè en català al metge de pares andalusos que es nega a usar la llengua pròpia del país on ha nascut passant pel veí del Marroc a qui ens adrecem en castellà perquè pensem que no ens podem comunicar amb ell de cap altra manera. Sense una idea de país que pugui ser compartida sobre la base d’uns trets o indicadors culturals singulars —això són les nacions en sentit modern— Catalunya tampoc se’n sortirà en termes d'identitat encara que algun dia pugui ser un estat lliure i sobirà. Per què si no haurien de preocupar-se els francesos o els alemanys o els espanyols per la immigració, ells que, en tant que són estats, sí que poden fer fora qui vulguin i dir qui és i qui no és legalment francès, alemany o espanyol?

Davant les dimensions de l’última onada migratòria, és natural que moltes persones es preguntin si d’aquí a un quart de segle Catalunya continuarà sent Catalunya, és a dir, si podrà ser reconeguda com una terra o país català, la principal o el principal d’ells. Però s’equivocarà qui cedeixi la gestió de les pors als partits que pretenen convertir-les en odi a l’altre, el moro, el sudaca, l’espanyol, a benefici (electoral) propi. També s’equivocarà qui aspiri a integrar els migrants en una Catalunya espanyolitzada, senzillament, perquè no la necessiten: ja els ha integrat Espanya. Perquè, com es pot aspirar a integrar migrants a la catalanitat si es desnacionalitza el país? Com, si es converteix en prescindible la llengua del país, la cultura, els costums, la història que l’identifica i permet projectar-lo en el futur com a societat lliure i millor, en igualtat amb totes les altres?

L'espanyolisme es deleix perquè Sílvia Orriols hegemonitzi l’independentisme: expulsant els migrants de la catalanitat segur que mai no es guanyarà un referèndum d’independència

En resum: els migrants no s’integraran mai en una Catalunya espanyolitzada, perquè ja hi són a Espanya (estat), ni menys encara en una catalanitat ètnica, de sang i cognoms, nacionalment restrictiva. La temptació d’aixecar murs interiors a l'emigració sense la capacitat de poder actuar per regular-ne els fluxos i l’acollida real tampoc no resoldrà cap problema mentre aquestes competències i funcions estiguin exclusivament en mans de l’estat espanyol. L’altra temptació, la renúncia a oferir-se com a projecte i identitat alternativa, d’aspirar a girar com un mitjó la indiferència i inclús l’hostilitat dels nouvinguts a la catalanitat, darrera d'un presumpte gest afirmatiu, identitari, que només revela debilitat i covardia, només contribuirà a espanyolitzar més el país.

Sílvia Orriols no hi era a la cimera ultra europea organitzada pel neofranquista Santiago Abascal a Madrid. Però la intelligentsia espanyolista que aplaudeix Vox a la intimitat es deleix perquè Sílvia Orriols hegemonitzi l’independentisme: expulsant els migrants de la catalanitat segur que mai no es guanyarà un referèndum d’independència. Per això, la qüestió no és si, com plantejava el president Artur Mas fa uns dies, Junts —o el partit que sigui— ha de parlar o no parlar amb Aliança Catalana, sino de què i per a fer què s’hi ha de parlar. Garantir-se alcaldies a canvi d'assetjar i criminalitzar persones emigrades o els seus descendents només pel fet de ser-ho? Un mal pas en aquesta direcció pot deixar Junts —o el partit que sigui— parlant en el desert. Una Catalunya polaritzada entre Salvador Illa i Sílvia Orriols és el millor escenari per als qui no els preocupen gens els migrants sinó que els catalans cada vegada siguin més; que, siguin d’on siguin, puguin ser d'aquí.