Espanya, sud d’Europa, gener de l’any 2019. I, tanmateix, tornen els temps del blanc i negre. Del No-Do. Amb tota la seva càrrega esperpèntica i tràgica. Els vents que bufen d’Europa i de l’Atlàntic, el reaccionarisme filofeixista versió 2.0, l’il·liberalisme trumpista, són la tempesta perfecta, la cobertura i l'excusa idònia, perquè la dreta espanyola es reconciliï amb el seu passat fatxenda i lliberticida. El PP que no va deixar mai de ser aznarista, el PP dels fills dels que van prosperar —o van continuar prosperant— amb el règim franquista, però també l’esquerra gregària, poruga, que l’emula: el Parlament extremeny, amb el vot del PSOE, decidint el futur de Catalunya per la via de reactivar el 155.

De què faràs l’article? Hem tornat 40 o 50 anys enrere, em diuen uns amics a la sobretaula després de la inauguració al Museu Monjo de Vilassar de Mar de l’exposició Mediterrània. Els poetes Carles Duarte i Montse Assens, la ceramista Elisenda Sala, el pintor Joan Pasqual i la fotoperiodista i il·lustradora Marga Cruz han aplegat els seus treballs per celebrar la bellesa de la mar nostra i denunciar la indiferència. “El naufragi desolador dels qui moren cercant altres i necessaris horitzons és la imatge del nostre propi naufragi, el d’Europa, aquella filla del rei Agenor, que, raptada per Zeus, transformat en brau, va ser duta a Creta des de les costes fenícies, tan a tocar de la Síria on s’han succeït des del 2011 episodis terribles de destrucció”, escriu Carles Duarte al pròleg del llibre Ponts d’aigua, que serveix de pòrtic al catàleg de l’exposició. Benvinguts els ponts de civilització, illes segures contra la barbàrie —la nostra i la seva barbàrie— i la desesperança.

El PP ha oficiat a Madrid aquest cap de setmana el retorn de l’aznarisme a la primera fila, trenta anys després del congrés de refundació apadrinat per Fraga. Des de l'ombra, Aznar —l’home que va perdonar la vida a mitja humanitat— ha aconseguit imposar el seu relat en dos temps. En el primer, s’ha atribuït a la gestió de Mariano Rajoy —el successor que ell va anomenar a dit— la implosió i fragmentació del “centredreta” espanyol en tres forces: el mateix PP, expulsat de la Moncloa per la fragilitat de “maricomplejines”; Ciutadans, el Podemos neofalangista, i Vox, la genuïna carcúndia franquista. Divide et impera. El reeixit experiment andalús marcarà la pauta. Un PP electoralment en caiguda lliure ha arrabassat al PSOE el sevillà palau de San Telmo, 36 anys després, gràcies a la divisió en tres ofertes de la seva herència política. L’elector andalús no d’esquerres, cansat del PP que no guanyava mai la Junta, ha pogut triar entre donar-li l’última oportunitat o passar-se a Cs o a Vox per tal de no malbaratar ni un vot; perquè, comptat i debatut, tots quedessin a casa. Vet aquí el miracle andalús de la dreta espanyola refranquistitzada. Els Ciutadans de Rivera i Arrimadas han esdevingut la marca taronja del PP; Vox n'és la marca negra. Són les vies per canalitzar electoralment el malestar intern a fi de continuar tenint opcions de governar. I la gran trampa, i el gran sarcasme, és que aquesta Espanya neofranquista, ara sí, és Europa —“Si ellos tienen a Salvini nosotros tenemos a Abascal”. La segona part del pla d’Aznar és la reunificació de les tres famílies, o el que més s’hi assembli. També ho va fer Franco al final de la Guerra Civil per crear el partit únic del règim amb l’ensambladura de la Falange, les Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista i la Comunión Tradicionalista Carlista (FET y de las JONS). La base de l'anomenada "democràcia orgànica" (sí, com el cubell de la recollida selectiva). 

La qüestió no és si t’interessa més Sánchez o Casado a Madrid, sinó com i amb qui defensaràs la pròxima declaració d’independència contra el Sánchez i el Casado de torn

És una matemàtica estranya. La dreta espanyola, dividida, suma i guanya; l’esquerra, trencada, envia la seva gent a l’abstenció; l'independentisme, depèn. La nova crisi de Podemos, amb la ruptura definitiva entre Iglesias i Errejón, el pablisme-leninisme i la realpolitik postsocialdemòcrata, complica extraordinàriament l’aritmètica i el panorama a Pedro Sánchez, el fals renascut. El paisatge, per a l’independentisme català, és, certament, de devastació. Amb les recents detencions d’independentistes a Girona, el deep state ha advertit que l’estat d’excepció encobert declarat a Catalunya després del 27-O continua vigent. No es pot trencar el mapa i pretendre que et continuï orientant per un territori que ja no existeix. Per bé o per mal, el presumpte pacte del 78, l’autonomisme, és història. Ergo la qüestió no és si t’interessa més Sánchez o Casado a Madrid, sinó com i amb qui defensaràs la pròxima declaració d’independència contra el Sánchez i el Casado de torn.

FET y de las JONS versió 2.0 exercirà l’acusació popular al judici de l’1 d’octubre, via Vox. Em pregunten els meus amics, a la sobretaula d’aquest diumenge: exactament, què és la Crida —la Crida Nacional per la República—, que es constituirà dissabte vinent? Provo de respondre’ls, després de donar-hi unes quantes voltes: “El partit de Puigdemont que ha de servir per anar més enllà de Puigdemont”. El pròxim desafiament: l’independentisme català haurà de començar a pensar per si mateix més enllà de Lledoners i de Waterloo per donar respostes al que vingui. O no se’n sortirà.