Mentre Catalunya tremola davant l’amenaça de la nova variant del virus, batejada òmicron —pobre alfabet grec— per conjurar l’estigma de la procedència, en aquest cas, (sud) africana, i es col·lapsa el sistema per obtenir certificats digitals covid per l’allau de peticions, a les Espanyes vetllen armes per a la batalla del finançament autonòmic. Amb el sistema actual caducat des de fa set anys, la discussió se centrarà sobre el criteri de població ajustada, al qual s’aplicaran criteris de correcció. Darrere dels tecnicismes, els interessos. L’anomenada España vacía pot tenir moltes opcions en el repartiment dels 120.000 milions d’euros que hi ha sobre la taula. Vegem-ho.

No és menor la dimensió electoral (oculta) de la qüestió. Pedro Sánchez i Pablo Casado es jugaran la Moncloa en una quinzena de províncies despoblades en les quals s’estan configurant candidatures amb el patró de Teruel existe. En una trentena de províncies hi ha moviments per confluir en una candidatura única que s’anomenaria España Vacía a les eleccions generals previstes per al 2023. Un grapat de vots en demarcacions sobrerepresentades a les Corts espanyoles arran del model electoral de la transició, dissenyat per primar el vot rural conservador (postfranquista), pot decidir qui ocuparà la presidència del govern espanyol.

Vist des d’aquí, la conseqüència és clara. Ara que, desactivat el procés, es recupera a marxes forçades l’agenda autonòmica, el pes dels escons de la España vacía podria devaluar el dels vots catalans a Madrid, i, singularment, els de l'independentisme que sosté l'actual govern espanyol. Un factor que, unit a la falta d’unitat estratègica de l’independentisme al Congrés, presoner de la pugna inacabable entre ERC i Junts, podria afeblir-lo encara més.  Els més grans de la tribu potser recordaran aquella pel·lícula dels anys vuitanta, El disputado voto del señor Cayo, en què un candidat del PSOE per Burgos (Juan Luis Galiardo) i els seus ajudants, Lali (Lydia Bosch) i Rafa (Iñaki Miramón), intenta guanyar-se el vot de l’alcalde d’un poble de tres habitants, el señor Cayo (l’immens Paco Rabal). El vot d’un señor Cayo de Sòria, o de Conca, podria ser més valuós en la propera investidura del president del govern espanyol que el d’un Rufián o el d’un Otegi.

Els que somien a deixar enrere definitivament el dol del procés reeditant els clàssics de l’autonomisme i la política del peix al cove a Madrid —en els temps que corren, més sardina que lluç— es poden trobar amb què el señor Cayo els deixi sense el peix i sense el cove. A la vegada, els barons de guàrdia del PSOE i del PP, poden fer servir el drama de la España vacía —és a dir, de l’Espanya que tant han contribuït ells a buidar a benefici polític, econòmic i demogràfic del Gran Madrid— per desactivar els senyors Cayo que els estan sortint com bolets a tot arreu. L’operació és senzilla: només cal consultar el manual del bon autonomista i assenyalar Catalunya al mapa com el lloc d’on venen tots els mals del pobre señor Cayo. Als anys noranta, els Ibarra, els Bono i els Chaves, van excel·lir en aquesta tècnica tan autonòmica d'armar fronts contra la pèrfida Catalunya.

El vot d’un señor Cayo de Sòria, o de Conca, podria ser més valuós en la propera investidura del president del govern espanyol que el d’un Rufián o el d’un Otegi

El president de la Generalitat, Pere Aragonès, insisteix que Catalunya prefereix més el tracte bilateral amb l’Estat. Una altra cosa és que l’Estat l’accepti. Un dels errors de sempre dels negociadors catalans a Madrid ha estat aquest: fer veure que ets un Estat parlant de tu a tu amb el del costat quan en realitat ets una autonomia limitada, i fiscalment asfixiada, com posava de manifest aquest diumenge el conseller d’Economia, Jaume Giró. Abans del procés, aquest joc de fer “com si” va tenir un cert èxit. CiU, el PSC i ERC, pescaven a Madrid, com ara Gabriel Rufián ha pescat el català a Netflix, a canvi de suports parlamentaris al govern espanyol de torn. Guanys que els permetien mantenir la il·lusió, el gradualisme, de la propera estació de la plenitud nacional (i/o federal o confederal). Però l'esquema del peix al cove es va acabar amb el procés: un cop desemmascarat tothom, l’independentisme i l’espanyolisme, les cartes del conflicte, per més que s’entestin alguns, no es podran remenar mai més de la mateixa manera. Això, sí, hi ha coses que el temps no canvia: el gran joc torna a començar i no és difícil d’imaginar qui té tots els números de pagar les fantes i els whisquies.