Baraca, paraula que ve de l’àrab marroquí bārāka i de l’àrab clàssic barakah, significa benedicció o gràcia especial divina, fortuna. Al Marroc tenen baraca els sharifs, membres de la família reial alauita, i els morabets o sants. De Felipe González, que es va construir una residència d’estiueig a Tànger, es deia que estava tocat per la baraca, que la sort li havia permès governar Espanya entre el 1982 i el 1996. A les eleccions del 1993, contra tot pronòstic, encara va aconseguir imposar-se a José María Aznar i va pactar amb Jordi Pujol, que, tres anys després, el deixaria caure davant el cúmul de casos de corrupció que arrossegava el PSOE. La nit de les eleccions del 1993, González va dir allò que “havia entès el missatge” en haver revalidat la victòria, tot i que sense majoria absoluta, a pesar que la podridura li arribava ja al coll. Ara, a Pedro Sánchez, per primera vegada, se li està posant cara de Felipe González dels anys noranta, quan el carismàtic líder del PSOE xipollejava en la corrupció.

Per a González, tot havia començat amb l’escàndol Juan Guerra, germà d’Alfonso Guerra, vicepresident del govern i número 2 del partit, coartífex del cambio, de la històrica victòria socialista de 1982, que va haver de dimitir, obrint una crisi colossal al PSOE. Després, Jordi Pujol va deixar caure González el 1996, passats tres anys d'haver-li votat la investidura, davant el cúmul d’escàndols que el PSOE va anar apilant durant aquella legislatura. La màgia de la baraca es va apagar i González, malgrat la que es va denominar "dolça derrota" a les eleccions següents, va haver de tancar la porta de la Moncloa perquè l'obrís Aznar. Han passat tres dècades d'allò, però a vegades la història sembla que té ganes de repetir-se. 

Sánchez, qui, per cert, té un dels seus grans enemics en la figura de l’avi Felipe, ha sumat al fiasco del PSOE a les eleccions gallegues —amb el pitjor resultat de la seva història— el cas Koldo, arran del qual ha hagut de suggerir, de moment sense èxit, al seu exministre i ara diputat José Luis Ábalos, que deixi l’escó. La incertesa sobre la negociació amb Junts de la llei d’amnistia per als independentistes i la possible afectació als pressupostos de l’Estat d’un eventual desacord final, delimiten el que el diari madrileny més proper a Sánchez, El País, definia aquest diumenge com una “tempesta perfecta” —perfectament letal— sobre el cap de l’inquilí de la Moncloa. El cas Koldo gira sobre les presumptes comissions irregulars que hauria cobrat del govern Sánchez i dels de les Balears i les Canàries un assessor d’Ábalos, Koldo García, per contractes de mascaretes durant la pandèmia de covid-19. Un assumpte lleig, molt lleig, que, d’entrada, ha acabat amb el mite del Sánchez que no deu políticament res a ningú llevat d'ell mateix.

Com en el cas de Felipe amb Guerra i l’afer del seu germà, la bomba li ha esclatat a Sánchez al menjador de casa, en una part del nucli de col·laboradors més proper. On li pot fer més mal

La baraca de Sánchez, recordem-ho, va començar amb la seva primera gesta: la victòria a les primàries del PSOE per liderar el partit i optar a la presidència del govern del 2017. Va ser després que fos defenestrat per la vella guàrdia, en una maniobra pilotada directament per Felipe González, quan ell i 14 diputats socialistes es van negar a investir Mariano Rajoy. La baraca va continuar fent la seva màgia el 2018, quan Sánchez es va convertir en el primer president del govern espanyol que accedia a aquesta condició en guanyar una moció de censura; el 2019, quan, tot i haver de convocar eleccions anticipades en no aprovar els pressupostos, les va guanyar i va formar amb Pablo Iglesias (Podemos) el primer govern de coalició de la història d’Espanya; i el 2023, quan, tot i perdre les generals del 23 de juliol, superat pel PP d'Alberto Núñez Feijóo, va aconseguir el suport de la Junts de Carles Puigdemont —a més de mantenir el de la resta de socis, des de Sumar al PNB passant per Bildu i ERC— per ser investit de nou, sent també el primer president del govern espanyol que no ha guanyat les eleccions. Doncs bé. Tot té un principi, i Ábalos, i el seu assessor Koldo García, i l’actual número 3 del PSOE i, per cert, negociador amb Puigdemont a Waterloo, Santos Cerdán, van ser claus perquè Sánchez esclafés l’aparell felipista, liderat per l’andalusa Susana Díaz, en aquelles famoses primàries que li van permetre ressuscitar políticament. Com en el cas de Felipe González amb Alfonso Guerra i l’afer del seu germà, Juan Guerra, la bomba li ha esclatat a Sánchez al menjador de casa, en una part del nucli de col·laboradors més proper. On li pot fer més mal.

Si Ábalos finalment renuncia a l’escó, Sánchez podrà revertir parcialment la crisi en termes d’autoritat política, però el mal ja està fet, en tant que en ensenyar la porta de sortida al seu exministre —qui, amb tota la raó, insisteix que ell no està acusat de res— reconeix que la corrupció ha niat en el seu govern i en uns moments duríssims, com van ser els de la covid-19. Contrasta la situació del president espanyol amb la d’una rival, en aquest cas externa, la presidenta de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, que recentment ha vist com el seu germà, Tomás Díaz Ayuso, quedava judicialment exonerat de tota culpa en un altre cas de comissions irregulars en un contracte per servir mascaretes a l'administració sanitària. Sense el més mínim bri de respecte per res ni ningú, Ayuso, que va deixar morir 7.291 avis i àvies en residències de la Comunitat en negar-se a desplaçar-los a centres sanitaris, ho ha justificat perquè, ha dit, s'havien de morir igual. Ara, l’escàndol de les mascaretes del PSOE ha acabat d’enterrar el de la sinistra gestió de la pandèmia fet per la lideressa madrilenya del PP.

Qui sap si, com Pujol amb González el 1996, Puigdemont no haurà de repensar-se ara el seu suport a Sánchez si l'amnistia no avança i la corrupció s'escampa per la Moncloa com un mal virus

Però la baraca és capriciosa, com els déus que la concedeixen, i, a vegades, canvia de beneficiat o beneficiària d’una revolada. Sánchez podria estar travessant ara la mateixa situació que aquell González que va perdre la baraca amb els escàndols de la corrupció socialista: Guerra, Roldán, Filesa, fons reservats, i el definitiu, el de les escoltes del Cesid. I qui sap si, com Pujol amb González el 1996, Puigdemont no haurà de repensar-se ara el seu suport a Sánchez si l'amnistia no avança i la corrupció s'escampa per la Moncloa com un mal virus.