Les mobilitzacions dels armilles grogues a França han fet témer a molts que Barcelona es converteixi divendres en un nou París en flames, si no un Vietnam. El motiu no és que, aprofitant l’aniversari de les eleccions del 21-D, l’independentisme hagi planificat un 27 d’octubre reloaded, una declaració d’independència amb final alternatiu, sinó el fet que Pedro Sánchez, en reunir el Consell de Ministres en dia tan assenyalat a Barcelona, hagi servit en safata una reacció a la francesa de l’independentisme de combat, "el" momentum CDR, la presa de la Llotja de Mar.

És a dir: la causa primera del que pugui passar no és que el mal francès hagi creuat els Pirineus i hagi contagiat la gent de les armilles de corall de la passada Diada de l'Onze de Setembre, sino que un any després de la celebració d’unes eleccions imposades per blanquejar el cop contra l’independentisme, Sánchez, com el simpàtic anunciador del Gordo de la Loteria, provi de fer veure que tot és possible per Nadal. No sé si és una provocació o un punt i seguit, però és important de remarcar-ho perquè aquest és un dels casos de sentit comú en què l’ordre de factors, què va ser primer i què va venir després, sí que (pot) alterar el producte i la seva venda, és a dir, el relat de l’endemà.

Com a la dictadura i els inicis de la Transició, el Consell de Ministres es torna a reunir a Barcelona mentre hi ha presos i exiliats polítics

Diuen que la intenció primera era bona. I que, al final, fins i tot hi haurà nova reunió entre el president Pedro Sánchez i el president Quim Torra. Però, sincerament, s’ha de tenir molta fe per pretendre que la tribu convidi a fumar la pipa de la pau després d’haver-la massacrat. El Consell de Ministres no se celebrava a Barcelona des del febrer de 1976, quan el va reunir al palauet Albéniz l’acabat de proclamar rei d’Espanya Joan Carles I de Borbó, el successor del dictador Francisco Franco a la "jefatura" (civil i militar) de l'Estat. Llavors es va acordar engegar una comissió per dotar d’un estatus especial les quatre províncies de Catalunya; un intent de resurrecció per la porta falsa de la Mancomunitat, en realitat un mer succedani, abandonat després amb l’Operació Tarradellas. També Franco havia reunit el Consell de Ministres a Barcelona diverses vegades, al palau de Pedralbes. Sánchez, en fi, recupera una vella tradició lligada a moments d’excepcionalitat i cínica voluntat "normalitzadora". Com a la dictadura i els inicis de la Transició, el Consell de Ministres es torna a reunir a Barcelona mentre hi ha presos i exiliats polítics, en concret membres del Govern i del Parlament català i les entitats ANC i Òmnium. La paradoxa és que Espanya és ara una democràcia integrada a Europa.

Però tornem al mal francès. La por a les conseqüències de la decisió de Sánchez, és a dir, que emergeixi la violència a les protestes convocades per diverses organitzacions independentistes, és una inflexió positiva. Per primera vegada, els poders espanyols estan qüestionant el seu propi relat: si tanta inquietud hi ha pel que pugui passar divendres és, perquè, en el fons, tothom sap que fins ara totes les mobilitzacions de l’independentisme han estat pacífiques. Que és el que, evidentment, recorden, sense excepció, totes les crides que s’han fet des del Govern, les entitats per part dels presos polítics perquè la protesta torni a ser pacífica i a cara descoberta. És obvi que la cabina de comandament de l'independentisme majoritari no vol que els carrers passin a ser dels encaputxats, d'Arran, o dels infiltrats del costat fosc, que també. Però la crida a la calma va molt més enllà.

A França, malgrat la violència desfermada pels armilles grogues, ningú no ha estat acusat de rebel·lió ni sedició

Si, a diferència del cas dels armilles grogues, les protestes de l’independentisme català han estat pacífiques, per què els presos polítics continuen en presó preventiva? Per què el judici al Suprem contra els líders de l’1-O continua endavant? Perquè, a diferència un altre cop de l'Estat francès en el cas del desafiament de les armilles grogues, l’Estat espanyol no fa política amb l'independentisme català.

A França hi ha hagut cops de porra i detinguts. Molts detinguts. La protesta ha estat durament reprimida per la gendarmeria, tot i que allà no hi ha hagut urnes, com aquí a l'1-O, sinó foc i barricades. Però malgrat la violència desfermada pels armilles grogues, ningú no ha estat acusat de rebel·lió ni sedició. A la qual cosa s’afegeix que Emmanuel Macron no només ha renunciat a aplicar la pujada de la taxa del dièsel i la gasolina que va encendre la metxa de la protesta, sinó que ha incrementat en 100 euros el salari mínim a tots els francesos. Aquí s'acaba el joc de les diferències. Definitivament, les armilles grogues i les armilles corall no són filles de la mateixa mare ―o pare―, vull dir de la mateixa revolució; i Macron i Sánchez encara menys.