Després d’una dècada de procés independentista, la dependència va omplint el got de mica en mica, i ara ja sabem que les investidures dels presidents de la Generalitat hauran de passar per Madrid tant sí com no. Com que el socialista Salvador Illa té zero marge per convèncer la direcció provisional-dimissionària d’ERC —i/o la seva militància— de les bondats d’un nou tripartit, més enllà dels càrrecs del govern i el sottogoverno, no ha tingut més remei que demanar a Pedro Sánchez que es mogui amb el finançament perquè la seva investidura, plantejada des de la nit del 12-M com una passejada militar, ara com ara penja d’un fil. I així, mentre dissabte el consell nacional d’ERC condicionava al finançament singular un eventual sí a Illa, l’endemà, Sánchez feia saber a través de La Vanguardia que tot es pot estudiar. I que, en tot cas, i això és el que li importa a l’inquilí de la Moncloa, el futur de Catalunya, i en bona part Espanya, ha de passar per la relació entre el PSC i ERC. De Junts no diu res tot i que dels 7 vots dels juntaires a Madrid depèn tant la continuïtat del govern de Sánchez com el triomf d’una moció de censura d’Alberto Núñez Feijóo.

Però anem a pams. Té tota la lògica que Sánchez, i en un escenari en què molt difícilment tornaran les majories absolutes a Catalunya i Espanya, busqui de garantir-se les aliances per continuar al poder, d’entrada a la Moncloa, i si és possible a la Generalitat, doncs molt millor. Per això, el president espanyol està disposat a correspondre ERC amb un finançament singular —assegura— i cedir-li tot el protagonisme en la reivindicació de l’eventual acord, amb l’objectiu que els republicans facin president Salvador Illa. Així, de la mateixa manera que Sánchez —i Illa— es van menjar una amnistia que no volien per tal que Junts investís president del govern espanyol al líder del PSOE, figura que ara Sánchez passarà per sobre de García-Page i les autonomies del PP perquè Catalunya resolgui el seu problema de finançament (la resta, com se sap, el tenen més que resolt, en bona part, gràcies a Catalunya).

Però que, fins i tot en la brutal lògica kamikaze de Sánchez una cosa i l’altra, l’amnistia i un finançament propi —“singular”— per a Catalunya estan en ones diferents ho demostra el fet que fins i tot el progressista Baldoví, de Compromís, hagi advertit que no admetrà un finançament per al País Valencià inferior al de Catalunya. Val a dir que de les 15 autonomies del règim comú —totes, tret d’Euskadi i Navarra—, el PSOE ara mateix només presideix dues: Castella-la Manxa i Astúries. Així que, tret que a Sánchez li importin un rave les opcions del seu partit de tornar a governar Andalusia, Extremadura o el País Valencià —que tot podria ser—, és a dir, les autonomies que històricament s’han posat en guàrdia contra tota millora del finançament català, convindria prendre’s amb molta calma els anuncis del líder del PSOE o els seus ministres sobre una matèria tan inflamable. 

És una aliança de ferro entre l’independentisme, Junts i ERC, dels 14 vots a Madrid dels quals depèn Sánchez, el que podria forçar un canvi de rasant sobre el finançament i moltes altres coses, no un nou tripartit sotmès a les necessitats estratègiques de la Moncloa

Si fa unes setmanes es retreia a Junts que especulés amb una abstenció del PSC perquè Carles Puigdemont pugui ser investit en correspondència amb el decisiu sí dels juntaires a Sánchez a Madrid, ara ningú no sembla estranyar-se que ERC posi en mans de Sánchez la clau de la investidura fiant el seu (eventual) vot a Illa a un compromís sobre el finançament tan necessari com de dubtós compliment. L’experiència recent ens diu —amnistia— que és amb la força combinada de l’independentisme en una situació aritmètica de debilitat del PSOE (o del PP) que es poden obtenir guanys. A la inversa, amb un independentisme afeblit i dividit, no funciona: no es pot fer palanca amb un xurro. El model d’una ERC sòcia minoritària del govern socialista a Catalunya i a Espanya i amb Convergència liderant l’oposició va portar a la patacada de l’Estatut, en bona part, per la lluita partidària —legítima però esterilitzadora— entre les dues grans forces sobiranistes.

És una aliança de ferro entre l’independentisme, Junts i ERC, dels 14 vots a Madrid dels quals depèn Sánchez, el que podria forçar un canvi de rasant sobre el finançament i moltes altres coses, no un nou tripartit sotmès a les necessitats estratègiques de la Moncloa. Ara que Sánchez ha acceptat entrar en l’equació de la investidura d’Illa per la porta del finançament és quan l’independentisme hauria d’anar més a la una. 

Històricament, ERC ha recelat, i amb raó, de convertir-se en un satèl·lit de Convergència —ara, l’espai de Junts—. Però en realitat, el risc real al qual haurà de fer front en els pròxims temps és el d’esdevenir una força subalterna del PSOE i del PSC. Alguna cosa em diu que ERC no va poder rendibilitzar els indults o la reforma de la sedició en la negociació amb el PSOE perquè mai no va usar el no com a eina de negociació. El suport dels republicans al juntaire i convergent pota negra Josep Rull com a president del Parlament no els obliga a res, certament, com tampoc a la CUP, però ha estat suficient per encendre de nou totes les alarmes en els centres de poder real malgrat la falta de majoria de l’independentisme a la Cambra catalana. Ara que els Comuns-Sumar perden pistonada i enfilen el camí de la irrellevància, Sánchez necessita un altre soci manejable, de mitjana grandària i fora de la presidència de la Generalitat, per apuntalar les seves opcions a Espanya i Catalunya. I ha decidit que sigui ERC en un moment en què ERC necessita creure en alguna cosa.