Aquest Sant Jordi ja podreu comprar i regalar llibres escrits o assistits en el seu procés de creació per Intel·ligència Artificial (IA), com avançava l’altre dia Revers, l’espai de cultura d’El Nacional.cat. Tranquils. Tot està previst. No dubteu que el que hagi de ser serà i el que no és no pot ser i a més és impossible; i, encara que sempre puguem argumentar que “intel·ligència” i “artificial” és un oxímoron, o sigui, una contradictio in terminis, aquesta deixarà de ser més aviat que tard la clau del debat. En el fons, la pregunta no serà tant si la intel·ligència artificial és o no és intel·ligent sinó si caldrà la intel·ligència per circular pel món que ve. D’entrada, el concepte d’intel·ligència que teníem fins abans-d’ahir ja està en qüestió només pel fet de plantejar-nos que la IA sigui un tipus d’intel·ligència.  

En vigílies del maig del 68, Michel Foucault va anunciar la mort de l'home com a concepte a l'últim paràgraf de Les paraules i les coses i el ChatGPT ja ha publicat a La Vanguardia articles amb la cara i la firma de qui habitualment els escrivia, que, a més a més, els ha validat perquè ningú no s'enganyi. La frontera entre les produccions humanes i les de les màquines esdevé porosa i confusa: una imatge, que abans valia més que mil paraules en tant que còpia "real" de les coses, avui ja no val un ral: la conseqüència és que els termes "veritat" i "mentida"  trontollen i nosaltres mateixos comencem a ser un fake, molt menys que una ombra de la caverna platònica. El filòsof francès tenia més raó que un sant i per això mateix, posats a replicar-nos, també se’ns fa inevitable pensar en un robot que hagués continuat pensant com ell després que morís víctima del V.I.H el 1984. Som en un gran procés de transferència de la condició humana a les màquines que possiblement sempre ens ha acompanyat com a espècie; i, a la vegada, en una gran transició que accelerarà la transferència de capacitats de les màquines als éssers humans. No descarteu que, en el final dels temps, arribem a la síntesi perfecta entre les màquines humanitzades i els humans maquinitzats, per dir-ho dialècticament, a la manera de Hegel, però tampoc no us estranyeu que no quedi ningú per explicar el final de la pel·lícula.

Si la IA pot escriure llibres per a Sant Jordi també pot triar el proper president de la Generalitat si és que no l’ha triat ja (i vejam si la propera vegada afina més)

Ara bé: tranquils. Tot està controlat. De la mateixa manera que ara som capaços d’alimentar amb intel·ligència lògic-racional una màquina perquè repliqui un Jack Kerouac amb un 1 the Road que no és ben bé el mític On the road del no menys mític escriptor de la generació beat ni falta que li fa, potser demà tancarem el cercle programant un robot perquè sigui capaç de desitjar. I, en el final del trajecte, capaç de triar i, per tant, de consumir, que és el que de veritat necessita el sistema com a alternativa al sempre problemàtic consumidor i usuari i productor i creador humà massa humà. Però insisteixo: tranquils. Al capdavall, la diferència pràctica entre el que molta gent percep i assumeix -i consumeix en forma de papereta electoral- com el discurs buit de la política i un text redactat pel ChatGPT pot ser ben poca cosa. Per dir-ho ras i curt, tothom sabem on acaben la majoria de les promeses dels polítics. Esborrades a la sorra de la platja, com el rostre que es desdibuixa al final del llibre de Foucault. I doncs, per què m’haig de creure més el discurs del polític X que el que li he fet escriure al ChatGPT?

Davant la indecisió, qui prendrà la decisió? El polític indecís o l’algoritme sempre decidit a decidir? Si la IA pot escriure llibres per Sant Jordi també pot triar el proper president de la Generalitat si és que no l’ha triat ja (i vejam si la propera vegada afina més). No cal pensar en manipulacions massives dels resultats mitjançant bots russos (que també), només cal preveure els riscos de la substitució de la decisió racional sobre qui votem -tria que també inclou els sentiments- per la recomanació que ens faci una màquina. Així doncs, on és el veritable perill ètic i pràctic de lús i abús de la IA? Molt em temo que la IA també és el boc expiatori de les nostres pròpies febleses, la filla de l’abisme que hem obert  entre el discurs i la realitat, entre el que diem i el que fem. Pregunteu a la IA, si no ho teniu clar, d’on ve l’antipolítica o el populisme versió 3.0. ¿Per a què triar polítics que s'equivoquen, per a què esperar llargs debats parlamentaris o reunions de govern si la IA té la solució ràpida i infal·lible per a tot només amb fer un click? 

Mentrestant, no descarteu una fase intermèdia en què, a falta de robots conscienciats, amb capacitat de sentir i, per tant, de patir -que és l’altra cara de la lluna d’això que anomenem intel·ligència- la gent siguem robotitzats tant com es pugui perquè callem, produïm i continuem triant i remenant a les parades de Sant Jordi, que al capdavall és el que li cal i sempre li ha funcionat al Maquinista de la General.