És altament probable que la pèssima gestió de l’agenda feminista realitzada per l’anomenat govern de coalició, tot i que administrada directament per Podemos, li costi la presidència a Pedro Sánchez a les eleccions generals del 23 de juliol. El desastre de la necessària llei del sí és sí, que, mal dissenyada, ha produït efectes contraris als desitjats —rebaixa de penes per als agressors sexuals— per una banda, però, sobretot, la queerització o reducció del full de ruta violeta clàssic a la qüestió trans, ha donat arguments a la ultradreta, però també a una part de l’esquerra feminista que no ho acaba de veure clar. Aquests sectors tenen por que la problemàtica de la dona quedi diluïda o subordinada en les noves polítiques i perspectives de gènere, que, fidels al seu principi de fluïdesa antibinària, cada dia integren un nou col·lectiu o identitat redefinida perfectament redefinible. Entre l’electorat del PSOE i més enllà hi ha moltes terfes —que és com s’assenyala despectivament les feministes de tota la vida— que arrufen el nas davant el feminisme de la bandera de l’arc de Sant Martí o se n’allunyen del tot, com el mateix Pedro Sánchez ha comprovat als sondejos del CIS, en els quals el PP guanya vot femení que perd el PSOE. A la vegada, i en termes de guerra cultural, la revolució feminista del govern de coalició ha donat ales al cunyadisme ultra de Vox i les pitjors versions del masclisme en aquest cas de marca Espanya en un país que, ho escriuré un cop més, és sociològicament molt més de dretes que la suma electoral PP-Vox, inclòs el segment que, en l’escala ideològica, se sol disfressar com “de centre”.

Podemos, i ara l’espai Sumar, del qual forma part En Comú Podem, ha confós massa vegades el necessari combat contra el masclisme estructural amb la ideologia que acaba cancel·lant el gènere masculí en el seu conjunt. I el pitjor de tot plegat és que les promotores de la nova agenda feminista des del govern espanyol han evidenciat la seva incapacitat per a l’autocrítica o han fet tard. Com que ara convé no restar ni un vot, el somriure sempitern de la candidata de Sumar, Yolanda Díaz, la seva gestualitat sempre friendly, les abraçades i el bon rotllo escènic que es gasta, intenta fugir descaradament del feminisme més hardcore de la defenestrada Irene Montero. Hi ha una campanya de Sumar difosa per les xarxes socials que exemplifica bé la superpopització i la tupperwarització del discurs feminista de Podemos per part dels assessors electorals de Yolanda Díaz. A la pregunta de “¿Eres de las que siempre lías a tus amigas?”, els estrategs de Sumar proposen convèncer “4 amigues”, perquè participin en la campanya electoral des de l’espai #AmigasDeSumar. A partir d’aquí, t’inscrius al web i com a premi reps el kit de materials de campanya #EsPorTi. El marxandatge inclou una bossa amb la cara de Yolanda Díaz, una samarreta, una visera, unes ulleres de sol, una pilota de platja i una ampolleta d’aigua isotèrmica. Tot, en rosa xiclet. És el vell màrqueting Tupperware de venda directa per grups de veïnes o amigues tan popular als anys setanta del segle XX i l’estètica del Súper POP, aquella revista per a noies adolescents farcida d'estrelles rutilants de la música i el cinema que feia furor a la mateixa època.

Mentre Yolanda Díaz infantilitza l’agenda feminista amb el seu kit de campanya electoral per "sumar amigues”, Ada Colau dispara contra Gabriel Rufián amb les velles armes del masclisme agressiu i prepotent que usa malnoms i insults per estigmatitzar l'altre

L’espai de Yolanda Díaz necessita sumar el 23 de juliol les feministes de sempre després d’haver-les demonitzat o caricaturitzat com a “antigues” o, el que és pitjor, “señoros”, terme despectiu, equivalent a “masclista” que l’exalcaldessa Ada Colau, crossa de Díaz en la campanya electoral, ha dedicat en les últimes hores al candidat d’ERC, Gabriel Rufián. No deixa de ser curiós i preocupant com el feminisme oficial utilitza el discurs de gènere com a arma de destrucció del rival polític, inclòs el d’esquerres, com ha fet Colau amb Rufián sense venir a tomb. Mentre Yolanda Díaz infantilitza l’agenda feminista amb el seu kit de campanya electoral per "sumar amigues”, Ada Colau dispara contra Gabriel Rufián amb les velles armes del masclisme agressiu i prepotent que usa malnoms i insults per estigmatitzar l'altre. El vell masclisme de pati de col·legi.

A un cert feminisme li pot passar com al "socialisme científic" a l'època de l'URSS de Stalin, que va perdre la mínima credibilitat que pretenia tenir com a ciència quan es va veure que era mera ideologia (i, a més, equivocada). Certament, l’exalcaldessa de Barcelona passa comptes amb el de Santako després que aquest digués que li fa més por Yolanda Díaz que Santiago Abascal per allò que l'últim almenys ve de cara. ERC, que va fer el sorpasso als comuns en les dues eleccions generals del 2019 després de les victòries d’aquells a les del 2015 i el 2016, paga ara un excés de proximitat abrasiu i gairebé mai correspost per part de la presumpta esquerra autèntica dels comuns com abans dels seus antecessors d'Iniciativa per Catalunya. Al final, davant del pacte de ferro de les dretes espanyoles que sí o sí portarà Feijóo a la Moncloa, si surten les sumes, les esquerres, les catalanes incloses, s’esbudellen entre elles a les portes del 23-J. Si continuen així, al soldat Sánchez no el salvarà ni el PSC per més que els socialistes catalans s’inflin en els sondejos a còpia d’atreure antics electors d’ERC que sí que volen votar.