Una vegada rectificades la nit de divendres les dades errònies o mal cuinades de l’enquesta del CIS català -l’ínclit Tezanos ja no està sol en el regne de les ficades de pota demoscòpiques- el resultat continua sent que l’històric 52% a favor de la independència de les eleccions al Parlament del 2021 -per ser exactes, un 51,32% (ERC, JxCat, CUP, PdeCAT, Primàries, FNC i PNC), segons les xifres definitives d’aquells comicis- s’ha girat com un mitjó. Ara hi hauria un 52,3% de partidaris del no (1 punt menys de l'inicialment atribuït) mentre que els que continuen al barco del sí són, insisteixo, segons el CEO revisat, en aquest cas, a l’alça, un 40,8% (2 punts més que els inicialment atribuïts). Els indecisos -els qui declaren que no ho saben o no responen-, serien un 6,9% (un 1% menys del percentatge inicialment fet públic). Resumint, l’independentisme s’hauria deixat en un any de govern ERC-Junts 12 punts de suport pel camí.

Si encara no us heu marejat amb la sobredosi de xifres, afegiré que el sí se situa més de mig punt per sota del vot real assolit per ERC (21,30%) i JxCat (20,07%) a les últimes eleccions, en total un 41,37%. Seguint amb la comparació, pel que fa a la resta de votants d’opcions independentistes (CUP i llistes extraparlamentàries), és com si s’hagués esvaït per art de màgia un 9,95% del vot real indepe. Són moltes les conclusions que se’n poden extreure, la primera de les quals és que l’independentisme ha deixat de seduir la majoria de l’electorat català i, la segona, que el govern independentista del 52% -inèdit a la història- ha fracassat en el seu primer any. Provem d’analitzar per què.

El govern presidit per Pere Aragonès, format per ERC i JxCat, ni governa bé ni amplia la base independentista. Tots dos vectors van units indissolublement des del punt i moment que ERC aposta per la via pragmàtica de sumar adeptes a la causa a còpia de gestionar bé el dia a dia i el mentrestant -el mentrestant no es donen les condicions per a un nou embat a l’Estat- i JxCat, encara que formalment defensa la “confrontació intel·ligent” -això és, no donar per tancat el conflicte i plantar cara-, secunda, a la pràctica, ni que sigui per passiva, l’estratègia dels republicans. El Govern, i ERC, que el presideix, no governen bé, com ha evidenciat la vaga de mestres i professors contra el conseller Gonzàlez-Cambray. I la mala governança frena l’independentisme, com constata el Baròmetre del CEO, sense que l'estratègia presumptament inconformista de Junts ho eviti. Fins aquí, però, algú es podria quedar amb la idea que l’articulista  carrega tots els neulers en els republicans, però no és així. Si bé la part del lleó del primer any de fracàs correspondria al partit d’Oriol Junqueras, que presideix la Generalitat a l’interior per primer cop des del 1939, no és menor la responsabilitat de Junts. El partit de Carles Puigdemont forma part del mateix govern que ERC i, ara com ara, no sembla que l’electorat -almenys l’independentista- faci gaires distincions sobre com de bé o malament ho fa un o altre soci. Altrament, la caiguda de l’independentisme a l’enquesta del CEO -a falta de sondejos sobre intenció de vot que ho confirmin- seria més atenuada.

Que Junts es mantingui al Govern després que el diputat Rufián, amb mandat de la cúpula que presideix Oriol Junqueras, hagi alineat Puigdemont en l’espai criminal de Putin, avalant la tesi de les clavegueres de l’Estat sobre els contactes amb dignataris russos per obtenir reconeixement a una Catalunya independent, hauria de ser motiu més que suficient per sortir del Govern. Però la resposta de Junts al míssil d’ERC ha estat tan tèbia i previsible, en termes de conseqüències reals, com la pseudorectificació de Rufián. A partir d'ara, cada vegada que ERC necessiti auscultar la mala salut del pacte de govern només ha de fer passar Junts pel test de Rufián. Fa menys mal que una PCR. Continuar al Govern garanteix a Junts el control de conselleries i departaments durant un temps, certament; però li allunya els vots d’un independentisme per al qual, els juntaires són cada vegada més mers col·laboradors de l’estratègia claudicant d’ERC en un Govern que tampoc governa bé. Situades les coses en aquest pla, a Junts li falta clarament un Rufián capaç de plantar cara sense previ avís als cops baixos que, sovint, li propinen els republicans. Però no sembla que li interessi gaire, no fos cas que una guerra oberta ensorrés tot el tinglado. Junts no és Putin però, amb ERC, tampoc vol ser Zelenski. Vet aquí la guerra freda particular que mantenen Calàbria i Waterloo, Junqueras i Puigdemont, amb zona d'exclusió tipus Txernòbil a la plaça Sant Jaume.

A Junts li falta clarament un Rufián capaç de plantar cara sense previ avís als cops baixos que rep sovint dels republicans. Però no sembla que li interessi gaire, no fos cas que una guerra oberta ensorrés tot el tinglado. Junts no és Putin però tampoc vol ser Zelenski 

S’estan suïcidant políticament els uns i els altres davant l’electorat indepe? Darwin ens va ensenyar com s’adapten les espècies. ERC i Junts, com els camaleons, comencen a virar els colors quan canvia l'escenari, el paisatge: aviat ja no caldrà ser independentista per presidir la Generalitat. De fet, fins al 2012 no calia. Assistim a un canvi de paradigma en la dialèctica entre ERC i Junts que la situa més a prop del neoautonomisme que del sobiranisme -ja no dic l’independentisme-. Diguem-ho de manera provisional, però tot indica que la cursa agònica i caïnita per demostrar qui és més independentista que enfronta a totes dues formacions des de l’època de l’Estatut del 2006 ja no garanteix un plus de vots o simpatia a cap de les dues. Senzillament, perquè ja no hi ha escenari d'independència a la vista. L’estancament i el lleu retrocés conjunt tant el 2021 (33 diputats ERC, 32 Junts) com el 2019 (34 Junts, 32 ERC) n’és una mostra. I la davallada imparable del sí a la independència a les enquestes del CEO, una altra. Que uns 700.000 electors de l’independentisme es quedessin a casa a les eleccions del 2021 és més que un senyal d’alerta. Les dues forces hegemòniques de l’independentisme s’estan barallant pel pastís electoral de l’antiga CiU, ara per la via del pragmatisme i l’ordre (més o menys dissimulat). Aviat s’obriran, com l'extingida federació de Pujol i Duran i Lleida, a gairebé qualsevol tipus de pacte, PSC inclòs. Les municipals del 2023 marcaran el camí. L’últim, que tanqui el llum. La independència ha sortit del domini del possible per entrar de nou al territori dels somnis i, sigui dit sense ànim d’ofendre, la literatura memorialística.