Fa vuit dies dèiem aquí ("Ara ens salvarà Fu Manxú") que, paradoxalment, les baquetejades democràcies liberals europees hauran de mirar a Pequín abans que el tsunami Trump les desballesti. Sis dies després que el president dels EUA va decidir calar foc al món global des de la seva pròpia lògica globalista, és a dir, propiciant un tancament global de fronteres comercials com a resposta al seu diktat aranzelari, el règim de Xi Jinping ha esdevingut el baluard més sòlid contra la bogeria trumpista. L’endemà de la declaració de guerra de Trump, la Xina va respondre imposant un 34% de gravamen aranzelari  a les importacions estatunidenques, exactament la mateixa xifra decretada per Trump per a les exportacions xineses als EUA. La determinació de Xi demostra que fa molt temps que Washington va deixar de tenir l’acció d’or de l’ordre mundial, en bona part, gràcies a la globalització. L’ensorrament de l’URSS no va deixar un món amb l’amic americà com a administrador únic, si no que va impulsar l’emergència de la Xina com a nova potència, un actor no occidental per primera vegada en 500 anys  com a aspirant a l’hegemonia global. Per això mateix, són les classes mitjanes empobrides i espantades per la competència global de la indústria i el comerç, i els  obrers desnonats del Cinturó de l’Òxid  o Rust Belt els que voten Trump o, a la vella Europa, aposten pel populisme d’ultradreta.

El politòleg Francis Fukuyama es va fer famós després de la caiguda del Mur de Berlín per la seva tesi de la fi de la Història, segons la qual, la implosió del món comunista comportava el triomf de la democràcia liberal com a punt i final del llarg camí de la Humanitat en la recerca de la llibertat i el progrés. Fukuyama es va equivocar perquè va identificar capitalisme (llibertat econòmica) amb democràcia (llibertat política) 40 anys després, la història ha continuat escrivint capítols i la Xina continua sent una dictadura de partit únic (comunista) alhora que una economia ultracapitalista que ha inundat el món amb les seves mercaderies. Rússia, formalment una democràcia, exerceix encara com un imperi autoritari que enverina opositors interns i envaeix països que considera part del seu espai de domini per dret diví (Ucraïna). I pel que fa als EUA, “el país dels homes lliures”, el model de democràcia liberal indestructible per antonomàsia, sembla haver entregat el seu futur a un dolent de pel·lícula de superherois que va promoure un vergonyós atac al Capitoli per deixar clar que primer va ell i després la democràcia i ara amenaça el món amb una recessió generalitzada perquè ha decidit imposar l’autarquia comercial al planeta amb la coartada de la certament desastrosa balança comercial estatunidenca. En xifres, 122,7 mil milions de dòlars el febrer del 2025, molt a prop encara del màxim històric de 130,7 mil milions del gener. Amb Xina, el dèficit comercial dels EUA és de 295.402 milions a favor del país asiàtic el 2024.

El mercat lliure és doncs condició necessària però no suficient per a la democràcia. El capitalisme té la seva pròpia lògica i s’acomoda perfectament a tots els sistemes de poder. El capitalisme dona forma a una determinada racionalitat, un règim de veritat que la globalització ha escampat per tot el planeta. Ja fa molts anys que Margaret Thatcher va proclamar allò que “no hi ha alternativa” al capitalisme. O, el que és el mateix, “és més fàcil pensar la fi del món que la fi del capitalisme”, com va constatar el teòric marxista estatunidenc Fredric Jameson. Un altre pensador, el britànic Mark Fisher parla del “realisme capitalista” com “la sensació generalitzada que no només el capitalisme és l’únic sistema polític i econòmic viable, sino també que ara és impossible inclús imaginar-ne una alternativa coherent”. El capitalisme sobreviurà a la guerra dels aranzels desfermada per un Trump que ara ha decidit aixecar murs a la globalització comercial com fa dècades que s’aixequen contra la globalització de les migracions. L’inquilí de la Casa Blanca fa trampa quan posa el món en estat de shock perquè sap que el capitalisme no té alternativa. Fins i tot si porta el món a la recessió, sap que la sortida només haurà de ser amb més capitalisme, com ja va succeir amb la crisi financera del 2008. Això li atorga més capacitat de pressió, i els danys seran proporcionals a l’ús que en faci d’aquest poder, però, a la vegada, limita l’abast real del seu moviment: pot aspirar a canviar les regles de la competició però no la competició. Per això està disposat a negociar.

La ultradreta espanyola i catalana apareix ara com el tonto útil de Trump. Però alerta, perquè quan la crisi colli, sempre hi haurà un Mohammed, un immigrant, que en tindrà la culpa

Mentrestant, però, l’estat d’alarma per l’amenaça aranzelària ha derivat en por d’una crisi global que només ha fet que començar. En aquest escenari d’incertesa màxima, el magnat de la gorra vermella ha deixat amb el cul a l’aire la internacional ultra, especialment a Europa (Meloni, que és llesta, vol plantar-li cara) i a l’Argentina (Milei també haurà de tastar el xarop de Trump). A Espanya, el PP de l’atribolat Alberto Núñez Feijóo ha vist una finestra d’oportunitat davant la confusió imperant a Vox per les mesures del poderós padrí estatunidenc de Santiago Abascal. Els grans productors i exportadors d’oli o vi de les Espanyes que hauran de pagar un 20% a la duana estatunidenca són ara un problema per a la ultradreta puixant: ara sí, Abascal queda com el tonto útil espanyol de Trump. De la mateixa manera, els ideòlegs d’Aliança Catalana que van felicitar Trump pel seu retorn hauran d’afinar molt l’argumentari per convèncer els exportadors de cava o, en general, les més de 3.000 empreses catalanes afectades pels aranzels de Trump que tot anirà bé. A Catalunya també tenim tontos útils de Trump. Els partits centrals, per descomptat Junts, principal afectat pel creixement d’AC, però també ERC i el PSC, alineats contra Trump, poden millorar les seves expectatives, que no són només les de Pedro Sánchez sino les de l’Europa seriosa. Però compte. Les ultradretes populistes mantenen intacte el seu poder de convenciment i mobilització electoral. El relat que les alimenta defineix nítidament qui és l’autèntic culpable del que ens passa: l’immigrant, el moro. La por ambiental a la inflació i la crisi econòmica afavoreix la cacera de bocs expiatoris. I si, després de l’11-M Aznar va dir allò que els que van idear el brutal atemptat gihadista no estaven “ni en muntanyes llunyanes ni en deserts remots”, aviat sentirem a Orriols i companyia assenyalar els que parlen àrab i fan el Ramadà com el llast que ens impedirà superar els efectes de la Gran Trumpada. La ultradreta espanyola i catalana apareix ara com el tonto útil de Trump. Però compte perquè quan la crisi colli, sempre hi haurà un Mohammed, un immigrant, que tindrà la culpa del retrocés dels salaris, de l’increment —que es mantindrà— del preu de l’habitatge, i de l’overbooking de l’accés a prestacions socials que més aviat que tard hauran de ser retallades. Els tontos útils de Trump, com ell, sempre tenen coartada.