Ha de tornar el president Carles Puigdemont a Catalunya si es convoca una sessió d’investidura, tot i el renovat risc de ser detingut i enviat a presó? La pregunta, amb totes les seves derivades, és una de les que sobrevolen les converses dels qui segueixen les evolucions de l’envitricollat escenari polític català en un estiu estrany que —la climatologia plujosa ho subratlla— no acaba de començar i ja ha esgotat un terç de la seva durada en el calendari. D’entrada, la resposta que es dona des de Junts per Catalunya és que el líder independentista, a l’exili des de finals del 2017, no pot fer una altra cosa que tornar. Si no ho fes, incompliria la seva paraula —els seus crítics afegiran: “per enèsima vegada”— i, a més, se suggereix, deixaria del tot el camp lliure per a una investidura del seu rival socialista, Salvador Illa. El socialista és qui ara mateix té més opcions de sortir-se’n, tot i les dificultats que entranya el pacte que està negociant amb ERC: tant per la falta d’una oferta de pes en matèria de finançament, més enllà de descongelar el consorci tributari, sorgit en l’operació rebaixes de l’Estatut del 2006, com per la incògnita que la militància republicana avali un eventual preacord amb la direcció interina del partit, encapçalada per Marta Rovira.
Així que, tornant a Puigdemont, i segons la tesi dominant a Junts, el president ha de tornar. Malgrat la jugada dels jutges del Tribunal Suprem Pablo Llarena i Manuel Marchena de reinterpretar matusserament el delicte de malversació perquè no pugui ser amnistiat, si Puigdemont és detingut, previsiblement els seus advocats demanarien mesures cautelaríssimes perquè el Tribunal Constitucional el deixi lliure mentre no resol el fons de la qüestió. No obstant això, els últims dies han aparegut veus, tant en despatxos polítics com en entorns mediàtics i de la societat civil, que són del parer que Puigdemont no hauria de permetre que el deep state finalment es cobrés la peça de caça major, és a dir, ell, que ha perseguit durant tots aquests anys, que fos arrestat i conduït emmanillat davant d’un jutge i engarjolat en una presó espanyola. Justament el que ha aconseguit evitar amb el seu pols jurídic i polític a Europa els últims set anys mantenint en escac la justícia espanyola. Què hi guanyaria, objectivament, complint una promesa quan el marc ha canviat (el segrest judicial de l'amnistia) i renunciant al que ha assolit fins ara en plena recta final del camí?
D'acord amb la seva lògica, des de finals del 2017, Puigdemont ha preservat no tant la seva persona de l’acció d’una justícia —l’espanyola— que considera injusta i revengista, com en la seva dimensió simbòlica i política, la institució de la presidència de la Generalitat, que va ser intervinguda per l’Estat amb l’article 155 de la Constitució. Per això —insisteixo, en la dimensió simbòlica— en el cas que ens ocupa, persona (president) i institució (presidència) són una: si Puigdemont és detingut, la presidència de la Generalitat és suspesa, vulnerada i violada, per segona vegada, per un actor polític aliè, l'estat espanyol, que imposa la seva sobirania sobre un dels atributs —legalment reconeguts— de la sobirania catalana. Tot i que es tracta d’una sobirania limitada, o no plena, associada en la seva formulació jurídica i institucional actual al règim autonòmic espanyol. Per això, si Catalunya fos un estat independent i sobirà, estaríem parlant d’una altra cosa, i és justament aquest statu quo el que va alterar i posar en qüestió la denominada revolució dels somriures i el referèndum de l’1-O a la tardor catalana del 2017. S'hi estigui o no d'acord, la qüestió no és gens insignificant.
Per tant, en el retorn o no de Puigdemont, s’han de valorar tots dos factors: persona i institució. Si Puigdemont fos reinvestit president de la Generalitat pel Parlament, la presidència hauria estat restituïda a tots els efectes, la qual cosa no significa que les presidències de Torra, Aragonès o —eventualment— Illa siguin il·legítimes. Per entendre’ns, i fent un exercici d’ucronia, és com si en l’època de l’exili de Josep Tarradellas el Parlament s’hagués reinstaurat, però, per alguna raó, s’hagués vetat el retorn del president i la presidència republicana que va mantenir activa orgullosament a l’exili durant prop de 40 anys. En qualsevol cas, Puigdemont va anunciar que tornaria per a la investidura del pròxim president: primer, va dir, per a la seva investidura i, segon, per a qualsevol investidura. El perímetre inicial de l’amnistia —en el qual no es preveia la maniobra última de Llarena— semblava permetre-ho amb totes les garanties: persona i presidència quedaven plenament restablertes. Per això, la qüestió de fons que amaga la pregunta que dona títol a l’article, és, en realitat, si hi ha d’haver o no investidura i, després, de qui. Una decisió que, en primera instància, no depèn tant de Puigdemont o d’Illa, com d’ERC.
La pregunta "Ha de tornar ara Puigdemont?" és en certa manera una pregunta trampa perquè n'amaga una altra de determinant: "ERC ha de propiciar una investidura ara —de qui sigui—?"
La pregunta "Ha de tornar ara Puigdemont?" és en certa manera una pregunta trampa perquè n'amaga una altra de determinant: "ERC ha de propiciar una investidura ara —de qui sigui—?". En primera instància, és ERC qui ha de decidir si hi ha investidura i si aquesta ha de ser d’Illa —amb qui està negociant intensament— o de Puigdemont. ERC hauria de prémer el botó, algun botó, perquè hi hagi investidura i Puigdemont compleixi la seva paraula de tornar i, amb ell, si més no, retornar la presidència a l'exili al Parlament, residenciar-la de nou en la sobirania de la cambra catalana. Si Puigdemont es postula per ser investit primer, no és el mateix fer-ho amb el suport d’ERC que sense, encara que no li surtin els números. Si ERC dona o anuncia el seu suport a Puigdemont en aquest escenari, difícilment l'hi podrà donar després a Illa si la investidura del líder de Junts fracassa. Per tant, la decisió determinant sobre els efectes, diguem-ne pràctics, d'un retorn de Puigdemont és d’ERC: investir Illa passi el que passi i arrossegar les conseqüències d’un mal acord, arraconant, això sí, Puigdemont i Junts, o donar suport a una candidatura del president a l’exili perquè després es convoquin eleccions (llevat que el PSC s’ho repensi i s’abstingui). Si torna, és molt difícil que Puigdemont sigui investit i molt fàcil que sigui detingut en qualsevol cas, però si això passa amb una investidura d'Illa, la posició en què quedarà ERC davant l'electorat independentista pot ser políticament i electoralment suïcida. Si ERC avala una investidura de Puigdemont, salda els seus comptes amb el president, encara que sigui detingut; si no ho fa, incrementa els greuges i la fractura en l'independentisme.
Si ERC avala una investidura de Puigdemont, salda els seus comptes amb el president, encara que sigui detingut; si no ho fa, incrementa els greuges i la fractura en l'independentisme
I si, finalment, Puigdemont decideix no tornar ara com ara? És obvi que a l’ERC més decidida a pactar amb els socialistes per evitar anar de nou a les urnes i recol·locar una part dels càrrecs del govern Aragonès, l’interessa que Puigdemont continuï on és com més temps millor. De la mateixa manera que, si Puigdemont no torna, Illa, que hauria de ser el primer interessat en una normalització real de l’escenari, tindrà un mal de cap menys en aquest estrany estiu tardoral. Els interessos convergents d'ERC i el PSC són una pinça en tota regla sobre les opcions del president a l'exili, que, no obstant això, està per veure si aconseguiria trencar un retorn tant sí com no.