El 3 de setembre del 2009 em vaig retrobar amb el meu profe de català, en Carles Móra i Tuixans, a la riera d’Arenys (el Maresme). Mestre i deixeble ens vam abraçar, un quart de segle després. En Móra, que ara és alcalde de Tarrés, a les Garrigues, llavors ho era d’Arenys de Munt. Amb un altre company, el nostre insubornable professor de català —no recordo haver-li escoltat mai una paraula en una altra llengua—, s’havia muntat una consulta sobre la independència de Catalunya! 

En Móra era, i deu ser encara, un hippy. Sí, un hippy. Segurament un fill del 68, però gens doctrinari. A tot estirar, després de la classe de català amb els exercicis del Ruaix, ens posava Another brick in the wall de Pink Floyd o The day after, aquella pel·lícula sobre l’endemà d’un desastre nuclear que ens va fer entendre en quin món ens havia tocat viure. En Móra mai ens va preguntar d’on érem sinó on anàvem, cosa que avui, per desgràcia —dissortadament, diria ell— no només es pregunta, sinó que directament s’assenyala: moro, immigrant, púrria...

En Móra, un professor de català als Escolapis de Mataró de l’època dels quinquis, i de la Guerra Freda, i dels inicis de la transició democràtica espanyola i catalana, va ser qui va posar la primera urna. Al seu poble. A la maresmenca riera d’Arenys, al poble de l’Espriu, Sinera, un dels seus referents. La primera urna en tota la història de Catalunya on es podia votar per la independència (o no). La primera urna en la qual el país —que al final vol dir, la gent (llegiu 14 de julio, de l'Éric Vuillard, sobre qui va prendre la Bastilla)— decidia sense por què volia ser de gran. El voler ser sol ser més important, fins i tot, que el ser. En el ser no hi ha preguntes, no hi ha discussió, som tal o tal cosa, ja sigui que ho diem nosaltres o ho digui algú. Per això costa tant de superar el que (presumptament) s’és quan no s'hi està d'acord: ets espanyol, o català, o de Sikkim...

Aquest dissabte he tornat a la riera d’Arenys, on l’entitat 1 d’Octubre ha celebrat una jornada per la independència que ha volgut evocar el denominat procés i plantejar l'i ara què de l’independentisme, és a dir, cap a on va el moviment. El 2009, l'alcalde Móra, i tota la gent que tenia al darrere, van omplir la riera d’Arenys d’urnes. Urnes que es van omplir a vessar de vots. No hi van faltar, fins i tot, les amenaces de la ultradreta espanyola —gràcies a Orriols, quan parlem d’ultradreta ara l’hem d’adjectivar, per no confondre’ns: ultradreta espanyola, austríaca, catalana...—. Tampoc hi van faltar enmig d’aquella gernació, recordo, reconeguts periodistes capitalins que observaven aquell exercici de democràcia, votar a la riera, com un antropòleg de la Royal Society estudiant un ritus ancestral d’uns nadius de Botswana. L’endemà, a la portada, el diari de referència, fundat el 1881, va tractar l’esdeveniment amb el grau de decòrum esperat, però, atenció, amb un punt d’alerta: “El civismo gana en Arenys”. Compte.

No hi haurà independència sense una nova entesa entre Junts i ERC; i amb la gent, avui absent, emprenyada, però no dimitida del futur del país

Aquest dissabte he pujat a Arenys, a Arenys de Mar. No m’he tornat a trobar en Móra. Tot ha canviat molt. Uns centenars d’independentistes, de bona gent indepe, potser algun miler, han participat en els actes organitzats per celebrar la consulta d’Arenys de Munt (2009), la del 9-N del 2014 i el referèndum de l’1 d’octubre del 2017. Els oradors han cridat a recuperar les institucions per a l'independentisme i refer el consens entre els partits. A l'escenari, homenatge musical a Estellés. La veritat és que impressiona veure junts Artur Mas i Oriol Junqueras a les fotografies de l'exposició. I l'estimada Muriel Casals i la Carme Forcadell. Endavant, sempre endavant. Els temps de Junts pel Sí. No hi haurà independència sense una nova entesa entre Junts i ERC; i, per descomptat, amb la gent, avui absent, emprenyada, però no dimitida del futur del país. D'això també van els congressos que celebraran els partits de Puigdemont i Junqueras. Vet aquí el repte. Però no ho faran sense la gent. Els conclaus dels partits independentistes que tant preocupen Pedro Sánchez serviran de poc sense un nou compromís dels líders amb l'independentisme de carrer que enguany no va omplir la riera d'Arenys. Potser perquè l'independentisme hi és, però no cotitza en el mercat de futurs.

A l’antiga fàbrica del Calisay, al costat d’una impressionant exposició de fotografies del procés, hi havia exposades les tres urnes dels tres moments històrics. Tres fites de la democràcia popular (es pot concebre una democràcia que no sigui de la gent?). Fins i tot, si estàs en contra o ets un unionista jurat i declarat ho hauries de reconèixer. Ara bé. Tres urnes que es poden convertir en peça de museu o fer lloc per a la quarta urna, mestre. L'independentisme decideix si s'hi torna a posar o ho deixa córrer, com l'aigua de la riera.