Pedro Sánchez ha apujat el Salari Mínim Interprofessional una autèntica barbaritat, la qual cosa està molt bé per a aquells treballadors que més ho necessiten i la salut de l’economia en general. Si el govern del popular Mariano Rajoy el va deixar en 735 euros, la sisena pujada dels executius sanchistes l’ha apropat als 1.200, en concret, 1.184 euros en 14 pagues. Som lluny, encara, dels 2.230 euros del Regne Unit, els 2.161 d’Alemanya o els 1.801 de França; però molt a prop dels 1.209 dels Estats Units o els 1.386 d’Andorra. Però, on és la boleta? De nou, el president espanyol, fidel als seus principis, ha fet trampa: per primera vegada, els perceptors de l’SMI hauran de pagar IRPF, la qual cosa significa que perdran uns 21 euros dels 50 d’increment mensual. La decisió ha derivat en un duel de dames entre la vicepresidenta, ministra d’Hisenda i flamant lideressa del PSOE d’Andalusia, María Jesús Montero, que defensa la mesura, i l’altra vicepresidenta i líder de Sumar, Yolanda Díaz, que n'és contrària. Contrària com gairebé tota la resta de l’arc parlamentari, de l’extrema dreta a l’esquerra extrema, de Vox a Podemos, passant per totes les estacions intermèdies, que inclouen la totalitat dels socis de Sánchez, Junts, ERC, el PNB i Bildu, i el principal partit de l’oposició, el PP. L’última jugada mestra del gran triler de la política espanyola ha deixat Sánchez més sol que la una i tot indica que serà revertida quan passi pel Congrés. Però això no és el més important.
El més important és que la martingala de l’increment de l’SMI abans d’impostos és un exemple de manual de com l'esquerra sovint posa la catifa vermella perquè hi desfili l'extrema dreta, la demagògia ultra. Quan Sánchez enganya milions d'empleats modestos amb la pastanaga dels 50 euros d’augment del salari mensual i el pal d’Hisenda, que els en restarà 21, aplaudeixen amb les orelles tots aquells qui presenten l’estat del benestar com un vampir transsilvà que xucla la sang als contribuents, no com un redistribuïdor de la riquesa que tots generem. D’aquí a fer un axioma que pagar impostos només serveix per sufragar les corrupteles dels partits de l’establishment, i subvencionar immigrants que no deixaran de venir perquè aquí tot serà gratis per a ells, a diferència dels soferts nacionals, hi ha un tuit de diferència. El següent tuit dirà que les esquerres i els liberals que els hi fan el joc han podrit la democràcia, que cal acomiadar funcionaris a discreció per reduir la despesa pública i emprendre deportacions massives d’immigrants i, segur que el lector perspicaç ja ho ha endevinat, que cal votar Donald Trump. A Europa, els seus candidats i candidates, com l’espanyol Santiago Abascal (la catalana Sílvia Orriols de moment fa cua per accedir al club trumpista) o l’alemanya Alice Weidel, líder del partit ultra AfD que a les eleccions federals de diumenge vinent aspira a convertir-se en la segona força del Bundestag, naturalment al crit d'“Alemanya primer” i “Fem que Europa torni a ser gran”.
Sí, passa que Sánchez juga amb la nòmina dels que menys cobren en plena tempesta desfermada per l’amenaça trumpista a l’Europa encara lliure, solemnitzada divendres a la cimera de seguretat de Múnic pel sinistre J.D. Vance amb una terrorífica esmena a la totalitat de la democràcia europea (o el que en queda). Succeeix quan som a prop del pacte entre Donald Trump i Vladímir Putin per posar Ucraïna sobre una mena de condomini russoestatunidenc a l'esquena de la UE. I quan els atemptats de signe gihadista perpetrats per un refugiat afganès a Múnic, que va matar una dona i la seva filla de dos anys i va ferir 39 persones més amb un atropellament massiu i a Villach (Àustria), en què un resident sirià va matar un nen a ganivetades i va ferir 5 persones més, han afegit encara més llenya al foc en vigílies d'unes eleccions transcendentals. El negoci electoral de l'odi no pot rebre millor impuls. Que la dona morta a Múnic fos nascuda a Algèria i que un altre sirià detingués a l’agressor de Villach no seran eximents per aturar l’onada d’odi a l’immigrant, i especialment els de països musulmans, que ressuscita la pitjor versió d’Europa.
Les trampes de Sánchez amb els treballadors més mal pagats són gasolina al foc de l’antipolítica que mou el vot cap a l'extrema dreta
Per això sobra el trilerisme de Sánchez, a qui Emmanuel Macron ha convocat a la cimera de París per plantar cara a les maniobres de Trump i Putin sobre Ucraïna. Les trampes de Sánchez amb les classes treballadores més precaritzades, els treballadors més mal pagats, són gasolina al foc de l’antipolítica que mou el vot cap a l'extrema dreta. Cada vegada que l’esquerra llisca cap al populisme, li fa el joc a l’extrema dreta. No s’explica l’auge de Vox a Espanya sense la guerra cultural desfermada per les mobilitzacions dels indignats que van donar forma política a Podemos després de la crisi global del 2008. Pablo Iglesias va apostar llavors per polaritzar el camp de joc assenyalant el PSOE com a principal enemic a batre dins la "casta" —“la izquierda, al fondo a la derecha”—, la qual cosa va servir per reforçar els ultres de Vox durant els anys del desgovern i en ple procés independentista català. Al seu torn, Sánchez s’adapta ara a la polarització fabricant-se un rival electoral i polític a mida per continuar al poder al preu que sigui: l’extrema dreta i la “tecnocasta”, terme d’inequívoc aire podemita, que ell mateix alimenta amb contractes com el de Palantir. El rival és real, però no és el rival de Sánchez i els seus interessos, sinó de qualsevol ciutadà decent en aquesta Europa que se’ns escola pel forat de l’aigüera. No és la cadira de Sánchez ni el problema de Sánchez el que importa. És que ens estem jugant la democràcia a Europa en part, també, per les polítiques irresponsables de governants com Sánchez. Cal començar a dir-ho. En una Europa que alguns han decidit enviar a la paperera de la història sobren els espavilats, vinguin de Washington, de la Moncloa o de Ripoll.