Té molta gràcia que Salvador Illa, que és un polític seriós, busqui en l’exemple del front d’esquerres francès contra el lepenisme un inici de relat per justificar un tripartit III a Catalunya, d'esquerres, que ningú no vol, possiblement començant per ell mateix. Si Illa pogués, agafaria amb gust el vot d’investidura d’ERC a canvi de no repetir eleccions —el concert econòmic el deixem per a un altre segle— i, a tot estirar, acontentaria els comuns amb un parell de conselleries d’agitació i propaganda wokista i procediria a pactar amb Junts les coses amb les quals no s'hi juga, les coses de menjar: pressupostos, Hard Rock, ampliació del Prat i el que faci falta. És per aquests raïls que transitaria la nova etapa de la política catalana que vol liderar el presidenciable del PSC. Fins i tot, els comuns estan disposats a mirar cap a una altra banda quan els ànecs de la Ricarda siguin sacrificats en l'ara del progrés, és a dir, d’unes sucoses conselleries i direccions generals per passar la pena. Al cap i a la fi, l’esquerra de veritat, la més autèntica de totes, la soviètica, va excel·lir en la destrucció dels ecosistemes naturals durant 80 anys, o almenys va ser tan efectiva com la seva contrapart capitalista. Tot això, Illa, que és un polític seriós, ho sap prou bé. I si Illa pogués —no en tingueu cap dubte— faria com el seu correligionari i alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, que, un cop investit per obra i gràcia del PP, no de cap majoria progressista, ja ha entrat de ple al segon any de mandat amb un govern en solitari i l’únic suport de 10 dels 41 regidors del ple. Si pogués, Illa, qui, a més a més, va ser el guanyador de les eleccions, a diferència de l’alcalde barcelonès, governaria en solitari com Collboni, ara pactant amb Junts, ara amb el PP —com, de fet, ja ha insinuat tot i fer vots pel tripartit d’esquerres— i qui dia passa, legislatura empeny.
Però no depèn només d'Illa. Així que, anem a noves eleccions o hi haurà investidura? És la pregunta del milió i de l’estiu. I el cinema a la fresca i les seves ombres en què s’ha convertit el pati polític català postelectoral pot deparar grans sorpreses d’aquí fins a finals de mes, quan sembla que expira el no-termini explicitat per Marta Rovira, la líder provisional —i ja veurem si final— d’ERC, als socialistes i a Junts, però, especialment, als primers, per arribar a un preacord d’investidura. No cal ser un fi analista per vaticinar que aquest preacord està mort si ha de dependre d’avançar cap al referèndum —la qual cosa ja es descarta, d’entrada— i, especialment, cap al concert econòmic, terminologia que, per cert, ha substituït en el discurs d’ERC la més confusa del finançament singular proposat al seu dia pel govern Aragonès i, molts anys abans, per la llavors lideressa del PP català, Alicia Sánchez-Camacho. Ras i curt: si ERC condiciona un sí a Illa al concert econòmic, caixa o faixa, les eleccions estaran més a prop, perquè Pedro Sánchez ja ha fet saber que aquesta piscina no té aigua malgrat que les últimes pluges han permès afluixar les restriccions.
Concert econòmic significa clau de la caixa: recaptació i gestió —la copulativa és essencial— del 100% dels impostos i pagament a l’Estat d’una quota pels serveis que presta directament al territori, en aquest cas, el català. Tota la resta no és concert econòmic i, el que és més important, no resol el problema del sagnant dèficit o desnivell fiscal català, la diferència entre el que s'aporta via recaptació fiscal i el que es rep via inversions. N’hi podem dir finançament singular, que, com la proposta de pacte fiscal que va fer Artur Mas el 2012, inclou una contribució —més que àmplia— a un fons de “solidaritat” o bé, desplegament del consorci tributari amb l’Estat, que dorm el son dels justos des de l’aprovació el 2006 de l’Estatut raspallat pel TC i que possiblement Illa proposarà com a “solució” a llarg termini. Però en cap cas res de tot això serà l’equivalent a un concert econòmic, del qual Pedro Sánchez no vol ni sentir-ne a parlar.
El mirall trencat francès podria servir d’esperó per posar d’acord les tres forces centrals de la política catalana, el PSC, Junts i ERC en un gran tripartit de país
Si del que es tracta, en canvi, és evitar la repetició electoral de totes totes, ERC, sempre que la seva direcció, molt debilitada després de quatre desfetes electorals successives, s’imposi en la consulta a les bases, podria investir Illa a canvi d’un acord de mínims a desenvolupar durant la legislatura i, possiblement, passar a l’oposició. Almenys, fins a refer-se orgànicament després del complex congrés de transició convocat i reglamentat per al 30 de novembre. Però l'incert desenllaç de l'estiu polític català no només s'escriu a Barcelona. També a Madrid i a París. Els resultats electorals a França, amb l’auge del lepenisme 3.0 encarnat pel jove Jordan Bardella, poden actuar com a mirall legitimador del populisme xenòfob aquí, sigui el de barretina o el de rojigualda. I justificar un vot d’ERC a favor de l’estabilitat que allunyaria la repetició d’uns comicis que no desbloquejarien res i en els quals, ara com ara, es dona per fet que Aliança Catalana creixerà i Vox es tornarà a consolidar.
El que passa a França i, en general, a Europa —inclòs el Regne Unit, que també celebra eleccions el 4 de juliol vinent— pot influir tant en l’evolució de l’inèdit estiu polític català com els càlculs sempre imprevisibles d’un Pedro Sánchez que sembla molt segur de poder continuar la legislatura sense avançar eleccions com va fer Aragonès. Altressí, el mirall trencat francès podria servir d’esperó per posar d’acord les tres forces centrals de la política catalana, el PSC, Junts i ERC, en un gran tripartit de país. Una presidència compartida entre els dos primers i una vicepresidència política o conselleria primera per als republicans al llarg de tot el mandat podria ser una fórmula a explorar, proporcional al mandat de les urnes del 12 de maig.
Que per a què? Catalunya necessita una treva de quatre anys per muscular-se i recosir-se internament i redefinir les regles del joc polític, econòmic, social i cultural. El país s'ha de recapitalitzar com a projecte de futur, en tots els àmbits. Catalunya ha de demostrar (de nou) que paga la pena o s’enfonsarà. La meitat dels problemes de convivència amb la nova immigració, de retrocés de l’ús del català i de descrèdit de la catalanitat, en part imposats per l’Estat com a factura pel “desafiament” del procés, es podrien encarrilar amb un gran pacte de país i una treva de quatre anys que impliqués les dues grans famílies de l’independentisme, Junts i ERC, i el partit majoritari de la vella immigració espanyola i els seus descendents, el PSC, guanyador de les últimes eleccions. Totes tres formacions sumarien 97 dels 135 diputats del Parlament, una majoria operativa formidable que podria governar de forma efectiva i resolutiva i mobilitzar amplis sectors de la ciutadania, la cultura i l'empresa catalana.
Tots tres partits són, a més a més, socis en la majoria d'investidura de Pedro Sánchez a Madrid, fet determinant perquè s'hagi aprovat l'amnistia sobre la qual la Moncloa vol fer pivotar la seva idea de "reencuentro". I les legítimes diferències no haurien d'impedir ni que Salvador Illa fos president ni que Carles Puigdemont —i l'exili, en sentit ampli— no poguessin veure restituïda la presidència intervinguda amb el 155. Una entesa d’aquesta mena, un tripartit de país amb el PSC, Junts i ERC, amb una certa voluntat constituent, també per resoldre el conflicte polític amb l'Estat, enviaria un missatge potentíssim a Espanya i, no ho oblidem, a una Europa que cau a trossos, abocada a enfrontar-se de nou amb tots els seus traumes i fantasmes històrics. França, Europa, per activa o per passiva, marquen el camí.