Els Estats Units han inaugurat una nova era Trump (part II) i el món sembla una mica més insegur i imprevisible, més obert a la història, una cosa que sempre fa un cert respecte. Però que ningú no s’equivoqui. El món no és des de fa uns dies més inclement perquè Trump hagi tornat a guanyar sinó que Trump ha tornat a guanyar perquè el món és cada vegada més inclement. No és un joc de paraules, és un fet objectiu. Quan el món, o sigui, el nostre, rutllava relativament bé, quan el pacte social de la postguerra entre el capital i el treball garantia el funcionament de l’ascensor social almenys per a les classes mitjanes, i protegia àmpliament les menys afavorides, era més difícil que guanyessin els Trump. Quan els EUA no tenien problemes d’inflació que convertien la compra setmanal de milions de ciutadans en un luxe asiàtic, la qual cosa obliga a un retorn als aranzels, i, per tant, una esmena a la globalització sense aturador, els EUA i la resta del món vivíem millor. Mentre l’emigració dels pobres de l’Amèrica al sud de Río Grande no amenaçava els llocs de treball ni els drets de ciutadania adquirits amb sang, suor i llàgrimes pels seus germans de “raça” ja residents, els llatins votaven demòcrata, a diferència d’ara. Quan el progressisme (l’esquerra) posava per davant els drets dels treballadors industrials, blancs o negres, en lloc de centrar-se en l’agenda cultural, és a dir, la lluita de gèneres o els drets de la minoria trans... els Kennedy, el Carter, els Clinton o els Obama arrasaven entre les classes mitjanes i populars que ara fugen de l’establishment demòcrata del políticament correcte. Com ha dit el senador Bernie Sanders, “No ens hauria de sorprendre que un Partit Demòcrata que ha abandonat la classe treballadora descobreixi que la classe treballadora l’ha abandonat a ell”. Una cosa que fa dècades que passa a Europa i que explica en bona part la resurrecció dels fantasmes de l’autoritarisme i l’ascens de la internacional ultra en governs i parlaments —Meloni, Orban, Le Pen, Abascal— en una mena de revival postmodern dels terribles anys trenta.

És el món cada vegada més inhabitable el que explica el retorn de Trump. I és el retorn de les polítiques de Trump sobre les runes del fracàs de l’esquerra de saló i rectorat, no només woke, el que encara pot empitjorar més el món. Hi ha esperança, com, amb un punt de patetisme, proclamen els demòcrates en el nou paper de monitorar el retorn a la Casa Blanca de la bèstia que va incitar les masses a assaltar el Capitoli? La candidesa infinita dels demòcrates és el primer que els hauria de preocupar si realment volen algun dia recuperar els mobles. En tot cas, les preguntes i les respostes han mutat. Si abans s’apel·lava a la confiança —a quin d’aquests candidats compraries un cotxe de segona mà?—, ara impera la desconfiança: amb qui creus que sobreviurem millor a la pròxima dana? Amb Mazón? Amb Sánchez? Amb Trump? En el món que l’elit acadèmica progressista ha batejat com l’Antropocè, una nova era en què l’ésser humà actua com un agent geològic; en el món del canvi climàtic institucionalitzat —aquest diumenge la gent es banyava al Mediterrani com si fóssim a l’agost i dimecres pot tornar l'Apocalipsi en forma de pluja destructiva—, temo que la mala gestió dels desastres no impedirà que els mals gestors tornin a ser votats. Els estatunidencs han oblidat que Trump va batre el rècord mundial de morts en la pandèmia de covid-19, amb 1.123.836 víctimes mortals registrades fins al març de 2023, una taxa de 340 per cada 100.000 habitants (Espanya, 119.479 i una ràtio de 256/100.000). I Mazón i l’extrema dreta valenciana i espanyola, per més que la gent es manifesti i malgrat que la terrible barrancá encara supura fang i cadàvers, xiulen mentre disparen els nivells d’intoxicació informativa i les mentides  sense límit en les compareixences públiques i les xarxes socials, com evidencia el cas de l’aparcament de l’híper Bonaire, en el millor estil trumpista.

El món no és des de fa uns dies més inclement perquè Trump hagi tornat a guanyar sinó que Trump ha tornat a guanyar perquè el món és cada vegada més inclement

És altament probable que Trump no ens salvi del pròxim desastre. Però això no ens agafa de sorpresa, com tampoc la seva renovada victòria electoral. El que ens hauria de sorprendre és la falta d’alternatives al trumpisme i les seves expressions nostrades no ja des de l’esquerra o el progressisme decadent, sinó des del liberalisme democràtic, el vell paradigma que feia convergir drets individuals i col·lectius. Potser passa, entre altres coses, perquè el de la vella democràcia no és el llenguatge que parla l'algoritme i fora de l'algoritme no es pot parlar. Però tranquils, perquè com sosté el filòsof Michel Nieva a Ciencia ficción capitalista. Cómo los multimillonarios no salvarán del fin del mundo (Anagrama), els Elon Musk de torn i altres patrons de les grans tecnològiques tenen un pla... perquè el tecnocapitalisme es carregui aviat el planeta i així puguem establir-nos a Mart o altres llocs de les galàxies... perquè el capitalisme continuï triomfant. Ciència-ficció? Sí, tot comença per aquí.

Elon Musk, que (oficialment) ha contribuït amb 130 milions de dòlars a la campanya de Trump, l'home més ric del món, és el propietari de Tesla, la icònica marca de cotxes elèctrics, de X (l’antic Twitter) —que va comprar i on va reincorporar el compte de l’histriònic president després que fos expulsat per les seves piulades ultraofensives—, de la companyia d'intel·ligència artificial xAI o de Neuralink, que ja ha implantat xips en cervells humans per connectar-los amb un ordinador, i amb èxit. Musk també és l'amo de SpaceX, la primera organització privada en enviar un vol tripulat a l’espai. Musk i altres hipermilionaris tecnològics de la factoria Silicon Valley són partidaris de la colonització de Mart —Occupy Mars és una de les seves divises— i ja ha convertit en tendència les selfies a l’espai interestel·lar per multimilionaris disposats a pagar 60.000 dòlars per viatge. Els càlculs són que, quan peti tot, aproximadament 1 milió de megarrics podran sortir de la terra cap al nou destí de la humanitat. A més, aquests elegits podran viure més de mil anys gràcies als tractaments d’allargament de la vida. Tècniques que ja s’estan provant en plataformes d’investigació biogerontològica com Human Longevity o Calico, fundada per Google. Negocis en els quals Musk i altres, com ara Jeff Bezos, l’amo d’Amazon, el transhumanista radical Ray Kurzweil, profeta de la fusió final de la ment humana amb una superintel·ligència artificial (Singularitat), o el sinistre Peter Thiel, cofundador de Paypal, hi estan invertint també milions de dòlars. Thiel, per cert, el pròxim dolent més dolent de la pel·lícula, va ser l’únic magnat tecnològic californià que el 2016, desmarcant-se dels seus companys progressistes, va donar suport a Trump; ara ha finançat —i diuen que ha imposat al seu patrocinat— el futur vicepresident, J.D. Vance, un home situat ideològicament a la dreta extrema del mateix president. No cal dir que, quan comenci el viatge, la resta, els que ens quedem aquí, continuarem fent tuits mentre esperem la pròxima DANA.