De Lledoners a Lledoners. Junts per Catalunya, o Junts ―denominació que s'ha imposat a les bombolles mediàtiques i polítiques―, es va fundar com a partit a l'estiu-tardor del 2020 amb problemes de sigles i a cavall de Waterloo i la presó de Lledoners i allà continua. L'encara secretari general i expresident de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), Jordi Sànchez, l'altre "Jordi" de la parella que va formar amb el seu homòleg d'Òmnium, Jordi Cuixart, ambdós els dos primers líders de l'1-O a ser empresonats, també ho deixa. Sànchez era l'únic dels quatre presos juntaires a Lledoners que no procedia de l'extinta Convergència, sinó del món de l'activisme social ―la Crida dels anys vuitanta― i de la també extinta Iniciativa per Catalunya (ICV), hereva del PSUC. Els altres tres eren exconsellers del Govern i ex alts càrrecs convergents: Josep Rull, Jordi Turull i Quim Forn. Rull i Turull es van enfrontar en el fallit congrés fundacional del PDeCAT però després van fer pinya a la presó. Una vegada indultats, Rull ha fet un pas al costat, mentre que Turull ha estat gairebé ungit per Sànchez per rellevar-lo en el pròxim congrés de Junts, que se celebrarà al juny. Si el guió no es torça, Junts tindrà amb Turull un secretari general tan compromès amb la independència com d'inequívoc pedigrí convergent, pujolista de soca-rel. Com a Artur Mas, la CUP va intentar enviar Turull a la paperera de la història impedint la seva investidura com a president de la Generalitat un dia abans que reingressés a la presó, dinamitant així el que hauria suposat una gran prova d'estrès per a l'Estat des de la dinàmica legal i institucional pura i dura. Però quedeu-vos amb l'anterior: encara que ―feliçment per a ells― ja són fora de Lledoners, el futur de Junts segueix en mans dels de Lledoners, però a l'estiu tindran un exconvergent de l'antic nucli dur al comandament. Puigdemont també era de CDC, però no venia de la cúpula. I ara pot ser també el moment de la retirada de Puigdemont de la presidència del partit, i, potser, de l'emergència o promoció d'algun nou lideratge si Laura Borràs no supera la prova dels tribunals per l'assumpte del contracte fraccionat de la Institució de les Lletres Catalanes. Aposto que aquest nou nom també serà en clau postconvergent. O més postconvergent que netament puigdemontista o torrista. Si ho preferiu, deixem-ho en un després de Junts... convergència (en minúscula).

Turull i Feijóo. Us preguntareu què tenen a veure l'un amb l'altre, l'eventual futur secretari general de Junts amb l'encara president de la Xunta i flamant president del PP. Òbviament, el primer és un independentista català, ex pres polític, i el segon és un conservador gallec, futur candidat a la Moncloa, que, en la qüestió territorial, promet, a tot estirar, "bilingüisme cordial". Sí, s'assemblen com un ou i una castanya. Però ambdós són homes de partit, de llarga trajectòria política, i de partits de govern. I a més, dada fonamental, no són d'esquerres. Si el conflicte Catalunya-Espanya no hi fos pel mig, un pot arribar a imaginar-se Turull i Feijóo fent una encaixada en un escenari d'entesa no sé si cordiale però sí productiva com el dels temps del Majestic, quan Aznar i Pujol pactaven la marxa de la Guàrdia Civil de les carreteres de Catalunya o decapitaven Vidal-Quadras i amb ell l'ofensiva contra la immersió lingüística. Poden tornar aquells temps? Pel flanc estrictament espanyol, molts ho hauran cregut possible davant de l'arribada al lideratge del PP de Feijóo, el millor alumne de Mariano Rajoy, i el discret però ferm avanç d'un altre "moderat", l'andalús Moreno Bonilla, que, de moment, desplaça suaument la verinosa Ayuso a la segona fila. Qui amb mainada s'acotxa... culcagat es lleva. Després de la guerra civil interna que ha portat al no-res Casado i ha deixat la madrilenya més tocada del que aparenta, el PP torna als clàssics i les apostes segures. La de Feijóo és exorcitzar el fantasma de Vox sense que es noti i mossegar en l'electorat moderat del PSOE o, almenys desmobilitzar-lo, amb la promesa del canvi. Amb el conflicte català congelat, i amb una Junts tripulada per antics convergents o en ona "post" però convergent, Feijóo fins i tot podria reeditar l'operació que Sánchez va dur a terme amb Podemos i ERC-Bildu (el PNB no compta perquè sempre hi és). Les peces del trencaclosques serien ara una gran coalició PP-PSOE avalada per una Junts que potser ja no presidiria Puigdemont i que ja ha començat a arribar a acords a Catalunya amb el PSC tot i compartir Govern amb ERC. Impossible? Política! Vox ja no hi seria en aquesta equació ―com Ayuso ja no hi és a la primera línia de comandament del nou PP― i Junts simplement hauria d'ocupar en aquest hipotètic acord el lloc d'ERC en l'actual majoria d'investidura de Sánchez. La independència seguiria com ara, al final del mentrestant sense final. I Europa, embarcada a desgrat seu en la guerra contra Putin i les seves conseqüències ―retorn a 1973, ara amb el gas com llavors amb la crisi del petroli després del fracàs àrab del Iom Kippur contra Israel― aplaudiria amb les orelles.

Turull i Aragonès. Se suposa que Turull, en el cas de rellevar finalment Jordi Sànchez, heretarà la seva carpeta en relació amb el Govern que l'encara secretari general va pactar amb Pere Aragonès. Sànchez és l'home que va salvar més de mig Govern per a Junts, superada per primera vegada per ERC i en tercera posició després dels republicans i el PSC de Salvador Illa. No crec que Turull sigui menys rocós ni més transparent que Sànchez en la gestió sempre a mitja llum de les coses de la política; la diferència, ja ho he suggerit abans, és que Turull ve directament del pinyol de l'antiga Convergència i, aquí, em temo que les polítiques convergents de l'ERC d'Aragonès toparan amb l'original. Si Junts vol tornar a liderar el Govern haurà de ressuscitar la seva ànima convergent, aquesta imatge i aquesta praxi associades al previsible, el fiable, el seriós, sota pena que migri definitivament a ERC. Pot ser que a la venerable Esquerra li grinyolin les incrustacions modernes (l'accent entre socialdemòcrata i neomarxista, el transfeminisme, l'ecologisme, la fraseologia pseudocupaire, el flirteig amb l'espanyolisme cultural...) però Junts és ara un quadre de Dalí, figures retallades en un paisatge estrany i rellotges tous. Tota casualitat és pura coincidència, però el PP de Feijóo torna a marcar el camí, encara que no ho sembli, en recuperar la seva ànima rajoyista o aznarista centrada, pragmàtica (la que es va entendre amb la CiU de Pujol) adaptada als temps, esclar. En el cas de Junts, naturalment, això no ho podrà fer només Turull. La Junts postconvergent, o sigui, el que anava a ser el PDeCAT, sí, la nova generació, necessita un nou candidat o candidata a la presidència de la Generalitat que ja no seran ni Puigdemont ni Borràs. I com va dir Jordi Sànchez, abans que res unitat, o sigui, convergència. I sant tornem-hi.