Sembla que ningú no se’n recordi que el 14 de febrer vam votar però el cert és que el calendari corre i som a la tercera setmana després de la segona investidura fallida de Pere Aragonès sense que es vegi per enlloc el desllorigador de les negociacions entre ERC i Junts. Un comença a dubtar que, realment, la Generalitat pinti alguna cosa políticament parlant, més enllà de la seva dimensió estrictament tecnocràtica, administrativa, de gestió de serveis o regulacions bàsiques de la vida quotidiana, la sanitat, l’ensenyament o -en part- la seguretat pública. És cert que Catalunya no és l’únic cas on s’ha produït una llarga interinitat del govern sortint: ha passat a Espanya amb Rajoy, amb més de 300 dies en funcions entre el 2015 i el 2016 i amb Sánchez, amb més de 200 dies el 2019; o a Bèlgica, amb 650 dies sense govern federal entre el 2018-20. Però la diferència és que aquí no és només que tinguem govern en funcions des que Quim Torra el va dissoldre de facto el gener del 2020 sinó que no tenim president en funcions i és el vicepresident, Pere Aragonès, a la vegada candidat fallit a la presidència en les dues primeres votacions d’investidura, qui porta les regnes. I no tenim president en funcions perquè l'últim president no el van tombar els ciutadans a les urnes, o una moció de censura al Parlament, sinó els jutges als tribunals amb una sentència política. Vet aquí la diferència i l'anomalia.
Roger Torrent i Carles Puigdemont a Waterloo / ACN
Sens dubte, no faltaran raons per enviar a pastar fang els principals partits independentistes, ERC i Junts, Junts i ERC, perquè, enmig dels efectes de la crisi post-covid o en vigílies de la quarta onada de la pandèmia -si la vacunació no s'accelera- han estat incapaços fins ara de posar-se d’acord. Podríem preguntar-nos què fa que el candidat a la investidura, que continua sent Aragonès, no hagi agafat el toro per les banyes per posar-se al capdavant de les negociacions. Fins ara, el que ha resolt l’equip negociador d'ERC és un pacte amb la CUP que no li ha servit ni per superar les dues primeres votacions d’investidura ni per intimidar Junts amb la pinça de 33+9 diputats dels republicans i els anticapitalistes, la pressumpta fórmula màgica per trencar l'empat tècnic 33-32 amb els de Puigdemont. L'esquema negociador d’ERC, el fet d’haver triat CUP com a primera parella de ball, ha posat en mans de Junts la clau de la investidura i de la legislatura. Fins al punt que sectors de la formació de Carles Puigdemont i Jordi Sànchez plantegen investir Aragonès i passar a l’oposició, o, inclús anar a noves eleccions. Altrament, Aragonès sap que en cap cas el programa pactat amb la CUP li garanteix l'estabilitat per a la legislatura, sotmesa ja d'entrada a la incertesa d'una qüestió de confiança que tant pot obrir la porta a una segona part del mandat com posar-hi punt i final. Algú no ha fet bé les sumes i les restes a l’estat major dels republicans o els seus entorns.
L’esquema negociador d’ERC, amb la CUP com a primera parella de ball, ha posat en mans de Junts la clau de la investidura i de la legislatura
Però les diferències -i els errors tàctics, per no parlar dels estratègics- entre ERC i Junts, incapaços de pactar una treva en la lluita agònica que mantenen per l’hegemonia de l’independentisme, són una explicació insuficient. Catalunya no té ni tan sols president en funcions perquè l’últim president va ser inhabilitat per la justícia espanyola per haver desobeït l’exigència de retirar una pancarta del balcó del palau de la Generalitat. L’advocat, diputat de Junts i ara exmembre de la Mesa del Parlament Jaume-Alonso Cuevillas, a qui els vigilants del camp de concentració mental aixecat després del bloqueig del procés independentista lloen ara com a víctima d’una “purga” de Borràs i Puigdemont, té tota la raó, des del punt de vista pràctic, quan diu que no té sentit immolar-se per “bestieses”. Però és precisament perquè la política catalana s’ha de moure en un marc en què un president pot ser destituït per una “bestiesa” -la famosa pancarta de Torra- que només incorporant el factor dignitat a la resposta, mitjançant la desobediència, es pot aspirar a denunciar la injustícia i, fins i tot, restablir el normal funcionament de les lleis.
El problema no és tant que per una "bestiesa" t'inhabiliten sinó que t'inhabiliten per una "bestiesa" com la pancarta de Torra
Possiblement és una "bestiesa" immolar-se políticament per una pancarta però molt més encara ho és que això sigui possible en un estat pretesament democràtic i de dret. Que un president sigui inhabilitat per això. El problema no és tant que per una "bestiesa" t'inhabiliten sinó que t'inhabiliten per una "bestiesa" com la pancarta de Torra. Doncs bé. Ja som al cap del carrer. A Catalunya continuem sense president, també, perquè la repressió del moviment independentista no es va acabar amb la sentència de l’1-O, que comença a fer por fins i tot a alguns magistrats recusats per Puigdemont i Junqueras que, davant el risc d’una rebolcada a Europa, s’aparten prudentment de l’escenari. I tot i això, continuem sense president i Govern perquè els que negocien sembla que no se n’adonin que l’estat d’excepció no declarat aplicat a Catalunya des del discurs de Felip VI del 3 d’octubre del 2017, precisament per això, perquè no es va declarar, no cal aixecar-lo.
Un estat d’excepció que, com ha posat de manifest la revocació del tercer grau a Forcadell i Bassa, ara fa vuit dies, manté a la presó o a l’exili els principals referents d’ERC i Junts. I és aquest mateix estat d’excepció el que ha enverinat fins a extrems inèdits les relacions entre ERC i Junts, Junts i ERC, el que ha disparat les contradiccions i ara mateix és el vertader obstacle per al pacte i per fer Govern per les diferències sobre com fer-hi front. És la repressió el que va impedir la investidura de Puigdemont perquè Roger Torrent va suspendre el ple el 30 de gener del 2018 i és la repressió el que li ha valgut al ja expresident del Parlament d’ERC una querella de la fiscalia per desobediència per una d’aquestes "bajanades" de què parla Cuevillas: la tramitació de resolucions parlamentàries sobre l’autodeterminació i de reprovació del rei d’Espanya.
És l'estat d'excepció encara no aixecat el que ha enverinat fins a extrems inèdits les relacions entre ERC i Junts, Junts i ERC i ara mateix és el vertader obstacle per fer Govern
Durant molt temps, Catalunya, mitjançant els diversos relats dels catalanismes, ha intentat fer pedagogia d'ella mateixa enfora, cap a Espanya i el món. Ha arribat l'hora de fer-se-la a ella mateixa, la pedagogia, Catalunya endins. En aquests moments, és aquest el relat que poden compartir Junts, ERC, la CUP i tot l’independentisme: el de la persistència de la repressió i l’estat d’excepció no declarat i la necessitat de fer-hi front. També, quan negocien un nou Govern. No es tracta de la confrontació per la confrontació. És que no hi ha més marge. O això, o, al final, no se'ls creurà ningú. Potser que Catalunya tingui Govern aviat i potser que aviat s’aixequi l’estat d’excepció que impedeix governar-nos -i demanar-nos tots els comptes que calgui-. I construir nous relats de futur, en positiu.